Els sabers oblidats d’Occident
s’obriran els vostres ulls
Sap Déu que el dia que mengeu aquest fruit s’obriran els vostres ulls i sereu com déus, coneixedors del bé i del mal (Gènesis, 3, vs. 5).
Explica la tradició que contemplant un raig de llum ple de partícules de pols, el filòsof, en aquest cas Leucip de Milet, va compondre la teoria atomista segons la qual al món no hi ha altra cosa que àtoms, buit i el moviment dels primers en el segon1. Això passava, aproximadament, el s. V aC, naixent així la física que reduí els homes a la realitat immanent i a una única dimensió material. Aquesta reducció de tota la realitat a la matèria arraconà els déus a un espai estret, molt estret, que progressivament ocupà l’home.
Així doncs, com hem dit, Leucip de Milet inventà una física la qual situà l’home en un paper central i possibilità una ètica concreta que es desplegà davant dels nostres ulls i no davant dels ulls de la divinitat. D’aquesta manera, el filòsof de Milet ens feu responsables a nosaltres, els homes, dels nostres actes i no als déus, alhora que establí uns principis en l’àmbit filosòfic segons els quals tot passa, l’eternitat és una ficció, l’únic etern és el canvi, els déus no existeixen, ni tampoc la fortuna i és el treball continuat sobre un mateix el que possibilitat la modificació personal. Bells principis, oi?
Així doncs, aquesta primera filosofia ens feu a mans el bé preuat de permetre’ns construir-nos el nostre destí a la terra, essent nosaltres, no els Déus!, qui decidíem si la realització de la nostra vida la fonamentàvem en l’alegria o bé en el desencís. I aquesta alegria defensada pels filòsofs atomistes com Leucip de Milet remet a la tranquil·litat de l’ànima, al bon ordre, però també al bon humor i la bona disposició.
Els estudiosos ens expliquen que aquests plantejaments confirmen les posicions hedonistes d’aquests primers pensadors grecs i, en aquest punt, sorgeix un prejudici secular ja que, primer l’idealisme platònic amb el seu odi al món material i, posteriorment, la tradició judeocristiana, hereva directa dels postulats de Plató, vincularen hedonisme amb disbauxa i obediència als instints més baixos.
Contràriament, l’hedonisme defuig qualsevol tovor i ens ofereix una autèntica lliçó de saviesa: no confiar, no esperar... La desesperació i l’abatiment apareixen quan s’ha esperat. En definitiva, el pensament hedonista defensa estimar el que passa i no perdre’s en el passat ni en el futur, transformar el que és negatiu en positiu i obviar la visió egocèntrica del món.
Davant d’aquests principis tan reeixits se’ns escapa de forma irrefrenable una pregunta: Qui ens ha amagat aquest saber tan sensible a la naturalesa humana? Quina biblioteca, quins prestatges han custodiat una filosofia que busca enriquir l’ésser humà? Podríem dir que aquests preceptes sempre els hem tingut davant, però se’ns han fet invisibles, perquè la millor manera de no trobar quelcom és, o bé tenir-lo al davant i no reconeixe’l, per la tergiversació i complicació de la que se’l fa objecte; o bé, difamant-lo i pervertint-lo.
Com hem comentat abans, la tradició platònica substituïda pel cristianisme més dogmàtic forçaren el concepte d’hedonisme desvirtuant-lo fins a fer-lo irreconeixible. Enfront l’hedonisme assentat sobre un materialisme que no deixa lloc als déus, l’idealisme de Plató retia homenatge a les idees pures menystenint el cos, ja que per a ell la matèria és el “no ens”, allò que no dura i que està afectat pel continuat canvi del devenir i del morir. Per tant, és al regne celest on habiten els conceptes purs que evolucionen, les idees.
Així doncs, ens trobem davant de dues cosmovisions antagòniques, dues formes d’estar al món irreconciliables i no cal dir que Plató guanyà. L’herència que hem rebut fou la prèdica que únicament atorga importància a tot allò que és transcendent i ideal. D’aquesta manera, el pensament materialista, bressol d’aquest primer hedonisme, fou desterrat a polsosos i arraconats prestatges o bé, interpretat de forma feixuga per la filosofia decimonònica.
Els filòsofs desvinculats del platonisme foren, en molts casos, desats de forma desendreçada en l’anomenat calaix dels “Presocràtics” i que les assignatures de filosofia ens han fet tan difícils de pair. Com diu Michel Onfray “Los presocràticos no són prefilósofos, sino filósofos diferentes de los seguidores de Platón. Muchos de ellos piensan la realidad a partir de ella misma y no buscan su principio en otra parte”2. Ja fa temps que està emergint un corrent que reivindica rellegir aquests autors des d’una nova perspectiva.
Pensadors com el ja esmentat Michel Onfray, Giorgio Colli o Peter Kingsley, entre d’altres, ens demanen fer una lectura pausada dels anomenats “presocràtics”, meditant els seus continguts i repensant-los. El saber que ens aporten ve acompanyat d’una alegria de viure totalment alliberada de qualsevol por a la divinitat. És l’home qui es construeix a si mateix a partir de la pràctica d’una filosofia que vol reconciliar-lo amb ell i el món.
I el millor de tot és que és tracta d’una tradició nostra, occidental. No cal, d’aquesta manera, anar a buscar respostes en altres indrets. Així ho explica Peter Kingsley al seu llibre En los oscuros lugares del saber: “Pero pertenecemos a Occidente. Cuantas más cosas encontramos en Oriente o en otro lugar, más nos fragmentamos en nuestro interior, más vagabundos somos en nuestra propia tierra. Nos convertimos en nómadas, en individuos errantes...”3.
En aquest sentit, cal reivindicar la saviesa occidental que, en molts moments, nosaltres mateixos hem amagat. Aquesta saviesa ofereix una vessant lluminosa i optimista que ens allibera de la por als déus i la fortuna, fent-nos el preuat encàrrec de millorar dia a dia. La història d’aquesta saber és molt llarga i compta amb apassionants capítols sobre la lluita per socórrer i guiar l’home. Aquí s’ha explicat un dels primers xocs d’un conflicte molt antic que encara roman obert....