La mirada del ànima
Òscar Wilde va escriure: ...quan influïm en una persona li transmetem la nostra pròpia ànima. La pregunta a la reflexió de l’escriptor victorià és: “hi ha millor exponent per arribar a la misteriosa ànima que els ulls?”. Els ulls són una finestra oberta als sentiments. Les paraules poden mentir embolcallades per les passions i endur-nos a móns irreals, venjatius o irrisoris. Un bon orador ens pot fer creure, amb el to mesurat de la seva veu, en idees que no creu i portar-nos a lluitar en guerres que no son nostres i a odiar a éssers que no coneixem: Pensadors clàssics com Aristòtil o Sèneca, deixaven clar que la paraula és una espasa de doble fil, un que malfereix de mort, un altre que talla dolçament.
Però, quan es tracta dels ulls tot canvia. Són un gran aparador que ens permet veure la profunditat o la banalitat dels sentiments. Robert J. Wallace apuntava en “Los Puentes de Madison” que la vida només la podem afrontar de dues maneres, des de la profunditat de l’ànima o bé des de la desídia. Crec que ningú millor que Hölderling o va saber explicar a l’Hiperió, quan afirmava que l’home només pot ser un captaire o un deu. I deixava clar que es pot ser ric i poderós i no passar de ser un simple captaire doncs, per arribar a la categoria divina ha de saber trobar l’equilibri interior, encara que materialment no tingui res. Una lectura potser difícil d’entendre en una societat abocada al materialisme més pur.
La mirada de l’ànima és aquella que quan arriba transmet els sentiments de qui l’ofereix. Sents com t’escorcolla, com t’espia descobrint sense paraules les passions i analitzant els moviments. És aquella que des d’un silenci relaxador et compren sense parlar i et fa sentir bé. És una força increïble, afirmava Humbolt, un poder que es transmet a traves dels ulls que miren des de l’interior. La resta de mirades, son només això, mirades que et deixen indiferent.