Els megàlits
la primera manifestació arquitectònica
Els megàlits, la primera manifestació arquitectònica d’Occident. Tipologia i societat.
Els monuments megalítics son probablement l’herència més impressionant que ens han atorgat les comunitats prehistòriques d’Europa Occidental ja fa uns 6.000 anys. Els megàlits van transformar el paisatge per sempre i és a partir del Neolític quan es va iniciar un període d’aculturació i construcció de monuments. Aquesta transformació del territori va donar a la naturalesa un poderós significat ideològic i simbòlic.
Leonardo Garcia Sanjuan defineix dos termes que poden ajudar a entendre millor una de les funcionalitats del fenomen megalític i és com a monument funerari.
El terme monument evoca la intenció de preservar la memòria d’algun esdeveniment o d’alguna persona o persones fent-lo evident i visible al seu entorn, en aquest cas la pedra gaudeix d’una propietat de perdurar en el temps, per tant es converteix en la matèria primera més adequada per construir un gran monument. El terme d’ideologia funerària és refereix a un conjunt de nocions simbòliques que mostren les relacions entre els vius i els morts mitjançant pràctiques i rituals que se centren en el tractament dels cadàvers. Els monuments són per pròpia definició la part més notòria de la plasmació material de la ideologia funerària. En el període megalític la mort dels avantpassats, els monuments i la memòria ens defineixen la seva ideologia funerària.
En societats agrícoles la natura a diferència de períodes anteriors, on l’home era caçador-recol.lector, és transformada i convertida en quelcom físic per a rebre i fixar la memòria a través de la imatge. Aquestes primeres societats europees van domesticar el seu entorn natural i el missatge que deixen son els megàlits. Amb una creixent seguretat econòmica (gràcies a l’emmagatzematge dels aliments) i una creixent densitat demogràfica suficient per no crear conflictes socials i territorials, les societats agràries d’una gran part de les regions europees van disposar de reserves energètiques, temps i mà d’obra suficient per construir els grans monuments de pedra per venerar els seus déus, els avantpassats i on s’assegurava un ordre social i natural.
El caràcter peculiar d’aquestes construccions és l’ús de grans blocs extrets dels camps de roques o del seu aflorament. El terme megàlit prové de les paraules gregues megas (gran) i lithos (pedra) i va ser inventat en el segle XIX per descriure els monuments de les “grans lloses de pedra”.
Si observem un mapa geogràfic europeu on s’indiqui la situació espacial dels monuments megalítics i la seva cronologia veurem que no hi ha un sol focus d’origen sinó que ha estat una característica recurrent de l’activitat humana en diferents períodes i en zones geogràfiques també ben diferents; Se’n troben a la zona del mar Bàltic (Suècia, Dinamarca, Alemanya) la Gran Bretanya, Irlanda, França, Itàlia, les illes de Còrsega, Sardenya, Malta, illes Egees i la Península Ibèrica. El tret que tenen en comú en totes les zones és l’ús de grans blocs de pedra per crear estàtues o estructures. Combinen la durabilitat de la pedra i del seu volum per a transmetre una imatge potent i evocadora d’un poder social i econòmic (molt incipient encara) per part de certs membres d’aquestes comunitats prehistòriques.
La major part dels dolmens han sofert expoliacions i excavacions furtives dels qui buscaven tresors imaginaris. Aquest fet malauradament ha suposat la destrucció parcial o total del monument com també la pèrdua de dades per poder interpretar i marcar cronologies. No existeixen les olles d’or, el que trobem són restes òssies dels individus inhumats, fragments de ceràmica, vasos petits fets a mà, eines de sílex tallats com ganivets, puntes de fletxa, eines de metall en coure, destrals de pedra polida i objectes personals com denes de collar fets amb variscita, amulets d’àmbar, els anomenats ídols de plaques i altres objectes manufacturats per l’home. Tots aquests artefactes formaven part dels aixovars dels difunts dipositats a la tomba amb una evident intencionalitat que entra a l’esfera del seu món espiritual.
Les grans lloses dels megàlits en el moment que van ser creats estaven cobertes de grans imatges policromes i moltes vegades amb relleus gravats de déus, avantpassats i escenes mitològiques.
Tipologia dels megàlits
A grans trets podem distingir entre; les cistes megalítiques, els dolmens, els menhirs i els cromlec.
La Cista amb túmul va ser destinada per a dur a terme enterraments individuals, és a dir per a la deposició d’un sol individu. Aquest tipus correspon els enterraments més antics doncs ja se’n documenta des del període neolític mitjà (V mil·lenni aC.). Consten de cambres poligonals ubicades a l’interior d’enormes estructures tumulàries que cobreixen tot el conjunt funerari.
El Dolmen; paraula celta que vol dir “taula de pedra”. Son monuments funeraris emprats en enterraments col·lectius. Per la seva construcció es necessitava una gran quantitat de lloses i murs de pedra seca que eren coberts amb terra i pedra formant el túmul de rebliment. Actualment sols es conserven les restes de la cambra funerària, és a dir l’esquelet d’una construcció complexa.
Tenen una cronologia que va des del 4.800 aC. fins el 1.200 aC.
Moltes cambres megalítiques ja van ser dissenyades i pensades per enterraments col·lectius d’inhumacions on els cossos es dipositaven a l’interior de la cambra. Ara bé, en alguns casos crida l’atenció que els cossos humans resten incomplerts, és a dir els hi falten parts del cos. Sembla ser que realitzaven una retirada selectiva d’alguna part o parts del cos humà i aquesta va ser una pràctica molt comuna. Les restes inhumats anaven acompanyades d’un aixovar amb eines, ornaments personals i ceràmica.
Una altra característica dels dolmens és l’orientació de l’entrada de la tomba. Estudis recents han revelat la preferència per part dels constructors d’orientar el corredor vers la sortida del sol. Això ens fa pensar amb idees de regeneració, mitologies i cosmologies prehistòriques vinculades als fenòmens solars i celestials. Les orientacions solars i estel·lars també s’han relacionat amb els cercles de pedra i les alineacions. Tot indica que aquests pobles posseïen coneixements d’astronomia, un exemple és la tomba de Newgrange doncs està construïda amb la intenció de rebre els primers raigs de sol del solstici d’hivern, tota la tomba des de l’entrada fins el llarg corredor queda il·luminada pel raig de sol.
Els dolmens repeteixen la imatge de la cova com a refugi ancestral. S’imposa el concepte en que la muntanya (el túmul) oculta la cova ( la cambra) on es dipositen les restes humanes i el corredor representa el paper dels camins estrets i foscos del món de les cavernes. La orientació est/sud-est dels monuments juga amb la llum natural que potencia i dona força visual a les esteles d’accés al monument, les peces escultòriques i a les decoracions pictòriques localitzades a l’entrada de la cambra. Seria com una al·legoria de la llum que s’inicia al dia i s’acaba al vespre. La decoració pictòrica i les escultures juguen un paper molt important en el seu món ideològic.
Per parlar de la decoració dels megàlits inevitablement hem d’esmentar la zona de la Bretanya francesa, la localitat de Carnac amb unes 250 pedres decorades i distribuïdes en diferents indrets, quasi sempre ubicades a l’interior de sepulcres de corredor. En els monuments més antics (4.800 aC) els motius representats son molt senzills; figures amb formes de destrals amb mànec, falç, decoracions geomètriques i representacions antropomorfes. Cap el 3.500 aC. els interiors de les tombes s’amplien i els corredors s’allarguen i és en aquest període quan es van crear les decoracions més magnífiques. Un exemple el tenim a l’illa Bretona de Gavrinis on les pedres de les cambres i dels corredors estan plenes de gravats en forma d’U jugant entre elles, amb diferents grandàries, unes U tancades dintre d’altres i distribuïdes en diferents posicions espacials. Gravats amb espirals, cercles i on les figures antropomorfes passen de ser petites imatges a grans representacions simbòliques de culte, ara tenim representades figures amb ulls i pits representant deïtats femenines, algunes d’aquestes figures també van amb ornamentacions de collarets i els seus braços es creuen sota el pit. Precisament un dels temes de recerca més actuals és l’estudi d’aquestes representacions pintades i gravades sobre la pedra doncs els programes iconogràfics tenen una significació de les seves pràctiques socials i sobretot ideològiques.
A les àrees d’accés als monuments, les figures antropomorfes realitzades sobre un cantó o bé sobre els suports amb pedres de petita i mitjana grandària presideixen rituals d’àpats cerimonials i beguda. Sembla ser que eren llocs de reunió dels membres de la comunitat humana. S’han trobat restes d’ofrenes d’aliments relacionades amb els enterraments i altres cerimònies que molt probablement esdevingueren periòdiques.
Es distingeixen tres tipus de dolmens:
Els sepulcres de corredor consten d’un passadís pel qual s’accedeix a una cambra funerària en forma circular o poligonal. Normalment el sostre de la cambra és més alt que la del corredor. Les parets estan construïdes amb grans lloses verticals o bé per acumulació de pedres més petites. El passadís i la cambra estan cobertes per un sostre de pedra. Tot el conjunt és sepultat sota terra i queda visualitzat per un gran túmul.
Els dolmens simples consten de grans blocs de pedra clavats a terra i coberts per una gran llosa. A la cambra mortuòria s’hi accedeix directament des de la part superior del túmul. La cambra és rectangulars i amb grans lloses davanteres treballades i rebaixades.
Les galeries cobertes no diferencien el passadís amb la cambra i com el seu nom indica tot el conjunt té forma de corredor.
Menhir és un terme que prové d’una paraula d’origen cèltic que significa “pedra gran”. Es tracta d’una construcció feta amb lloses clavades verticalment al terra i molt sovint apareixen alineades als camps. Els menhirs també poden estar isolats i quasi sempre es troben en zones on hi han monuments megalítics d’altres tipus.
Si els dolmens son una al·legoria de l’interior de la terra, de la cova, els menhirs són un reflex de l’exterior, dels arbres, la natura en general. Ambdós monuments estan tan relacionats que hi ha arqueòlegs que proposen que en necròpolis on no es conserven menhirs de pedra, probablement serien de fusta. Els menhirs de pedra o fusta funcionaven com autèntics indicadors d’àrees funeràries.
Gran nombre de blocs de pedra van ser treballats atorgant-los característiques humanes. Aquestes pedres son els que anomenem menhirs exempts, tot i què molts d’ells en èpoques posteriors van ser incorporats a les estructures de tombes amb cambra. Es pot dir que la tradició megalítica utilitza uns materials determinats vinculats a certes creences i amb valor simbòlic per a reutilitzar-los de nou.
La posició dels menhirs no es gratuïta, es vol aconseguir un efecte de moviment i per això juguen amb el recorregut de la llum natural sobre els objectes. Això es veu molt clar en els menhirs isolats a l’aire lliure on la seva forma cònica dibuixa un recorregut circular al seu entorn i la llum natural i artificial destaca uns elements concrets de la pedra atorgant temps i espai a la història escrita sobre la pedra . Aquests mateixos monuments observats al vespre queden ressaltats per l’efecte de la llum i les ombres que associats a la tècnica del relleu sobre el monument ens dona l’efecte d’una teatralització, com si ens volguessin explicar una història la qual no ha arribat a nosaltres per manca de fonts escrites.
L’exemple més imponent de concentració d’aquest tipus de construccions el trobem a Carnac i Loqmariquer situats a la zona del golf de Morbihan a la Bretanya francesa. Els alineaments de menhirs formen tres grans complexos: Le Ménec, Kermario i Kerlescan on encara hi han més de 3.000 menhirs formant fileres. La majoria de les pedres són de grans dimensions fins a 6 m. d’alçada i els alineaments tenen una longitud d’uns 4 km. Tots aquests conjunts de pedres estan formats per alineaments paral·lels (veure la fotografia) i amb una cronologia pels vols del 3.000 a.C
Seguint el recorregut dels menhirs també trobem cercles de pedra, altars i tombes megalítiques.
Els experts assenyalen la possibilitat que tot aquest complex fos un centre cerimonial on cada pedra representés a un avantpassat i on el denominat “Gran Menhir” amb una alçada de 21 m. i avui dia fragmentat en cinc peces, s’utilitzés com a centre d’observació astronòmica. Una curiositat; el granit utilitzat per esculpir el Gran Menhir no es troba a la zona de Carnac, per tant tot indica que aquest material de més de 350 tones va ser transportat des de l’interior de la regió de la Bretanya fins a Carnac, una proesa tenint en compte la tecnologia del moment. El mateix succeeix a Stonehenge.
Els cromlec, els cercle, els anomenat temples per alguns, son grans recintes circulars formats per una agrupació de menhirs i altres elements constructius megalítics. L’exemple més conegut és el cromlec d’Stonehenge, tot i que s’ha de puntualitzar que aquest recinte és fruit de remodelacions posteriors al llarg de molts segles i és per això que l’aspecte que coneixem no correspon al recinte primitiu. El dia del solstici d’estiu, quan surt el sol els seus raig creuen l’eix central del complex, per tant queda ben demostrat el coneixement astronòmic dels seus constructors.
Es creu que inicialment els cromlec van ser monuments funeraris que rodejaven el perímetre dels dolmens i túmuls i més tard van ser incorporats com a recintes sagrats, en alguns casos es van convertir en temples i llocs de reunió de la comunitat.
I qui eren constructores?
Son les comunitats agropecuàries del neolític mitjà on la unitat familiar desenvolupa les principals tasques socials i econòmiques del grup humà. Quan una societat esdevé sedentària, la seva forma de vida i les relacions entre els membres del grup experimenten canvis. L’home abandona la forma de vida de caçador-recol·lector, estableix un hàbitat permanent i s’inicien pràctiques de la domesticació de plantes i animals. Hi ha estudiosos que expliquen aquest canvi perquè els grups disposaven d’una àmplia gama d’aliments que variava en funció de les estacions a l’abast dels petits nuclis de població, com a molt a una jornada de distància. La seva dieta es basava amb la ingesta de plantes, fruits del bosc, petits animals, aus, peix, mol·luscs etc.
Un segon fet important a destacar és la especialització artesanal tot i què en aquest període s’organitza a nivell familiar. Sorgeixen grups especialitzats en la fabricació d’utensilis, la producció d’aliments, la caça, la pesca.
Un tercer factor determinant en aquest procés de canvi és l’augment de la demografia. En societats caçadores-recol·lectores no es permet l’augment de població perquè els aliments son escassos. Les estratègies emprades per evitar l’excés d’individus son principalment prolongar el període d’alletament matern i l’ infanticidi. En el moment d’adaptar-se a una forma de vida sedentària es produeixen tota una sèrie de canvis, com la manera de construir els hàbitats, més permanent, el conreu i la ramaderia es converteixen en tasques fonamentals per a la subsistència del grup i apareixen les primeres demostracions de treballs col·lectius com les construccions dels monuments megalítics. L’augment de la població va ser el causant dels primers conflictes territorials, doncs on abans hi havia matèries primeres en abundància, ara els bens es tornen més escassos.
En relació el tema de la pressió demogràfica causada per un increment de la població, hi ha experts, com l’arqueòleg anglès Colin Renfrew, que atorguen una funcionalitat com a marques territorials als dolmens i menhirs sedents. Per dir-ho d’una altra manera, marquen la possessió territorial per part d’una comunitat prehistòrica apel·lant un passat històric arrelats a un territori. “ aquesta terra és meva perquè ja ho era del meu pare, del pare del meu pare... etc”
Per tant i de forma generalitzada podem fer-nos una imatge prou real del passat. Amb dades arqueològiques al nostre abast i generalitzant, es pot dir que els constructors de megàlits eren grups humans que vivien en poblats establerts a les zones cultivades properes a les tombes. Se suposa que eren nuclis de població aldeana molt petits, situats a les planes i les valls. Aquestes petites comunitats tenien dins dels seus territoris les necròpolis i els llocs de culte. Els dolmens es trobaven a les parts altes de les muntanyes properes, als llocs rocosos i erms, d’aquesta manera no malgastaven els terrenys mes fèrtils. En canvi els menhirs ocupaven posicions centrals dins del territori com si fossin marques territorials (Renfrew) que podien servir de punts de reunió. Aquestes comunitats devien tenir un arrelament important a la terra, ja que les cases dels difunts es construïen de manera ben solida amb un evident sentit d’eternitat. Els megàlits eren indrets on el grup s’identificava i devien fer les funcions dels temples funeraris, llocs on no sols els difunts eren enterrats sinó també on els vius anaven a estar-hi en comunió, tal com es documenta amb restes d’àpats cerimonials. Com avui encara passa a la Bretanya, el monument simbòlic reuneix les persones perquè les generacions passades entrin en comunió amb les del present, per concertar aliances, bodes pactes i celebracions periòdiques. Sabem que les seves funcions van més enllà que la funció de simple tomba.
Durant una època on les densitats de població a Europa Occidental eren relativament baixes, la construcció de grans monuments va fer necessària una reunió de gent i de comunitats. La idea que millor pot explicar aquest procés és la peregrinació cap certs llocs, i tal vegada alguns monuments es van convertir en llocs sagrats que atreia a gent d’altres contrades. Els cercles d’Stonehenge i d’Avebury poden exemplificar aquest procés. La capacitat d’Stonehenge per atreure gent ha estat demostrada per recents troballes arqueològiques. A 2 km. del jaciment s’ha descobert una tomba anomenada l’arquer d’Amesbury el qual després d’un anàlisi isotòpic de les seves dents s’ha demostrat que l’individu havia viscut a l’Europa continental i va viatjar a l’àrea d’Stonhenge on va morir. Un altre sepulcre contenia les restes de sis persones que provenien de l’oest de la Gran Bretanya. El concepte de peregrinació també pot explicar la grandària i la sofisticació de monuments megalítics d’altres àrees d’Europa Occidental. Una de les majors concentracions es troba a l’àrea de Morbihan a la Bretanya francesa. Aquest moviment de persones i de bens es pot verificar també amb els artefactes i objectes trobats en els túmuls. L’anàlisi de la variscita, que és un material d’origen mineral que s’utilitzava per fabricar les denes de collar, procedent dels túmuls de Carnac ha demostrat que el seu origen és Catalunya i Andalusia. Aquest fet evidencia contactes entre les diferents àrees megalítiques d’Europa
Allò que fa únic al fenomen dels megàlits és la seva universalitat, és a dir, per admirar les piràmides ens hem de traslladar a Egipte, en canvi de monuments megalítics en trobem des d’Escandinava passant per la Península Ibèrica fins el nord d’Àfrica. És sorprenent constatar com societats amb cultures diferents adopten un tipus de construcció funerària molt similar amb tot els simbolisme que comporta: control del poder social i econòmic per part d’un petit segment de la població a través del culte als avantpassats. De fet aquestes “aristocràcies” agropecuàries es presenten com a legítims posseïdors de la memòria històrica del grup humà. Aquesta elit més endavant es jerarquitza, però aquesta es una altra història.........