Marcel Coderch
“L’energia nuclear és un miratge perillós”
L’accident a la central nuclear de Fukushima, al Japó, a causa del terratrèmol i posterior tsunami del passat 11 de març, ha reobert amb força el debat a l’entorn d’aquesta forma d’energia i els seus greus efectes sobre la població. En el llibre ‘El miratge Nuclear’, de Marcel Coderch i Núria Almiron, els autors aporten dades, arguments i asseguren que la persistent propaganda pronuclear amaga la veritat sobre l’energia nuclear.
Marcel Coderch és expert en qüestions energètiques, sostenibilitat i creixement econòmic. És enginyer de telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Barcelona i doctor en enginyeria elèctrica i en ciències informàtiques per l’Institut de Tecnologia de Massachusetts. Actualment és vicepresident de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT).
Per què en els darrers anys ha sorgit amb tanta força la propaganda favorable a les centrals nuclears?
Fa uns cinc o sis anys que es va iniciar a nivell mundial una intensa campanya en favor d’un retorn de l’energia nuclear. Aquesta campanya del lobby nuclear respon a una motivació molt clara: aturar el declivi i l’agonia en què es trobava tot el sector nuclear que des l’any 1990 no ha pogut incrementar el nombre reactors en funcionament a nivell mundial. En els darrers anys només ha fet que perdre quota en el mercat de generació elèctrica, passant del 20% l’any 2000 a menys del 14% actualment. Si no es reprenen les construccions de noves centrals, l’energia nuclear desapareixerà abans de mitjans de segle.
Ja en el títol del llibre assegureu que aquesta energia és un miratge.
És un miratge perquè no és cert que, tot i deixant de banda els seus aspectes més negatius, com ara la seguretat o els residus, pugui contribuir significativament a resoldre el problema energètic i de canvi climàtic que és cert i urgent. Simplement, no hi ha temps ni diners per construir les centrals que caldrien. I és un miratge perillós perquè pot portar a pensar que si la acceptem, amb tots els inconvenients que pugui tenir, llavors podríem continuar el camí de consums energètics creixents, sense necessitat de replantejar-nos canvis en el sistema energètic i en el model de vida. Per això, més que formar part de la solució passa a formar part del problema energètic des del moment que suposa un obstacle per enfrontar-lo amb tota la seva dimensió.
Considereu que l’argument que proposa nuclears a canvi de petroli ha estat un parany?
Aquest és un dels grans enganys. Va ser precisament la pujada de preus del petroli a finals de la dècada de 1970 la que va fer que les construccions nuclears fossin antieconòmiques i per això es varen aturar a gairebé tots els països, llevat de França i el Japó que varen reacciona just al contrari. Cap d’aquests països, però, no ha aconseguit alliberar-se de la dependència envers el petroli. França, per exemple, consumeix avui més petroli per càpita que l’Estat espanyol i una interrupció de subministrament aturaria la seva economia igual que aturaria la nostre. Només una electrificació total del transport de persones i mercaderies, que no és imaginable sinó en un període de 50 anys, permetria substituir el consum de petroli per electricitat, nuclear o renovable, però estem molt lluny d’aquesta possibilitat perquè la tecnologia d’emmagatzematge d’electricitat no és prou eficient.
Una qüestió també molt important és la gestió de residus, actius durant mil·lenis.
Sí, cinquanta anys després d’haver-se iniciat les construccions nuclears, cap país sap què fer-ne d’uns residus que s’han de mantenir aïllats de la biosfera durant més de 100.000 anys, un període superior al de l’existència de l’espècie humana. Precisament, el fet de que en absència de solució els residus segueixen guardant-se al costat de la mateixa central en unes piscines refrigerades, és una de les raons per las quals l’accident de Fukushima podria arribar a ser pitjor que el de Txernòbil pel que fa a les seves conseqüències radiològiques.
Després d’anteriors accidents nuclears, com l’esmentat cas Txernòbil, els Estats amb energia nuclear no van fer els deures?
Els països de la OCDE es varen amagar darrera l’excusa de que el que havia passat a Txernòbil era impensable en un país occidental per la millor seguretat de les nostres centrals i pel millor funcionament de les nostres institucions. És d’esperar que ara que ha quedat demostrat que no és així, s’ho prendran més seriosament i es farà una avaluació més correcte dels riscos que presenta l’energia nuclear per les persones, pel mediambient i per l’economia en general.
Quines alternatives a l’energia nuclear proposeu en el vostre llibre? A llarg termini, serien suficients les energies alternatives?
Aquesta qüestió no la tracto amb massa detall en el meu llibre que té com a objectiu principal analitzar la viabilitat de la opció nuclear. A llarg termini, el més probable és que només puguem comptar amb les renovables i per tant la gran part dels nostres esforços s’haurien de dirigir en aquesta direcció, per assegurar un futur millor a les generacions futures. Jo no sé si seran o no suficients per a cobrir les necessitats d’una societat com la que hem desenvolupat en una part del món que en diem desenvolupat o avançat. El que jo crec és que hem de plantejar el problema just a l’inrevés: atenent a la capacitat limitada que tenim de captar i aprofitar energia útil, com ens organitzem socialment, políticament i econòmicament per viure d’una manera digna, pacífica i plena.
Per què, al llarg del temps, han perdut força campanyes ciutadanes com la de ‘Nuclear? No, gràcies’ dels anys 70?
La mobilització ciutadana dels anys 70 i 80 va ser sobretot resultat dels accidents de TMI als EUA al 1979 i de Txernòbil l’any 1986. Ens els darrers anys aquests records s’havien anat esborrant a mida que pujaven noves generacions que no els havien viscut. Ara és d’esperar que l’accident de Fukushima el torni a reactivar per algunes dècades més.
Quin paper podria jugar la ciutadania del segle XXI?
Pel que fa a la qüestió energètica, la ciutadania ha d’exigir participar en les grans decisions de configuració del sistema energètic; un sistema que no es pot improvisar d’avui per demà i que exigeix una visió i una determinació a llarg termini, ja que les inversions es fan per períodes de 40 anys o més. Hem de decidir si volem construir un futur basat en energies netes i distribuïdes o si volem continuar consumint un 80% d’energia d’origen fòssil que desestabilitza el sistema climàtic i un 3% d’energia nuclear que genera tota mena de riscos i accidents radioactius, i que deixa a les generacions futures un problema que arrossegaran durant milers i milers d’anys.
Penseu que hi haurà un abans i un després de l’accident nuclear al Japó?
Crec que sí, que marcarà una fita històrica. El moment en què es posarà sobre la taula la necessitat de concebre un sistema energètic sense la participació d’una energia nuclear de tecnologia primitiva, que és la única que avui tenim.
Nuclears i economia
També, ‘El miratge Nuclear’ sosté que l’ús de l’energia nuclear és el major desastre econòmic de la història. En aquest sentit, Marcel Coderch ens recorda la sentència dictada per la revista Forbes l’any 1985:
El fracàs del programa nuclear nord-americà és el pitjor desastre empresarial de la història, un desastre de proporcions monumentals. Les companyies elèctriques porten ja invertits 125.000 milions de dòlars i hauran d’invertir altres 140.000 abans de finalitzar la dècada i només els cecs o els interessats poden pensar que es tracta de diners ben emprats. En realitat, es tracta d’una derrota per al consumidor nord-americà, per a la competitivitat de la indústria, per a les elèctriques que el van portar a terme i per al sistema d’empresa privada que ho va fer possible ”
“Nuclear Follies”, James Cook, Forbes, 14/II/1985.