Morir sense morir
convida a reflexionar
El director de cinema Antoni Verdaguer, acompanyat pel director de producció de Set Màgic audiovisual, Oriol Marcos, van presentar el passat 27 d’abril, a la seu de l’Acadèmia del Cinema Català, la pel·lícula ‘Morir sense morir’ (2011). Avui parlem amb el director d’aquest llargmetratge que barreja ficció i documental, i que reobre cinematogràficament el debat sobre el dret de les persones a morir dignament.
Què el va motivar a rodar ‘Morir sense morir’?
Em va arribar una proposta d’en Miquel Verdaguer, de Girona, – ni ens coneixíem, ni tenim cap parentiu – i em va semblar un tema interessant: la seva companya va quedar en Estat Vegetatiu Permanent i això els va canviar completament vida i costums.
Per què va decidir combinar documental i ficció?
D’alguna manera he intentat fer una transposició del que havia fet en Miquel Verdaguer quan es va trobar en aquesta situació. Ell és professor d’un Institut i ha anat fent una sèrie de treballs escrits. Jo vaig canviar el personatge per un realitzador de documentals, al qual la situació de la seva companya el porta a fer un documental per tal de saber on és i quins són els límits on es pot moure. En certa manera el cinema dintre del cinema; i la seva capacitat de ser, també, un motiu de crear opinió i debat.
També en destaca que el problema afecta tant als malalts com a les seves pròpies famílies.
Jo diria que més als familiars que al propi afectat, perquè l’afectat en estar en Estat Vegetatiu Permanent té una part del cervell mort i és probable que ni tan sols pateixi, que no se n’assabenti de res. En canvi, els familiars – pares, companys, fills… – no tan sols ho pateixin dia a dia mentre dura, sinó que els condiciona totalment la seva vida mentre dura aquesta situació.
Per què creu que hi ha posicions tan clarament enfrontades davant un tema tan sensible?
Crec que té a veure amb les creences personals de cadascú. La gent que és religiosa sol pensar – encara que no tots – que la vida ens la dóna Déu i que només Déu és qui decideix quan aquesta vida s’ha d’acabar. En canvi, qui no té aquest sentiment creu que la vida és de cadascú, i que tenim tot el dret a decidir en quin moment volem acabar si aquesta vida no té la qualitat o dignitat mínimament exigibles. En principi ningú vol morir, però s’ha de tenir la llibertat de poder decidir el que es vulgui.
Precisament, després de sis mesos d’intentar-ho, el Vaticà va desestimar participar-hi.
Ens van dir que no feien declaracions sobre temes en els quals l’Església ja havia expressat la seva posició. A mi m’hagués agradat que les opinions que surten a la pel·lícula no fossin totes, majoritàriament, a favor – que no ho són, però quasi! -. Crec que els fa por dir públicament certes coses que, de fet, cada dia són més habituals. Em sembla que mentre els fets no surtin de la més estricta intimitat ningú diu res… Només se’n parla quan es converteixen en casos mediàtics com ho h, per exemple, els de Ramon Sampedro, Eluana Englaro i Inmaculada Echevarría.
A nivell polític, com s’entén que alguns països europeus legalitzin l’eutanàsia voluntària i altres la penalitzin durament?
Només Holanda, Bèlgica i Luxemburg tenen legalitzada l’eutanàsia i Suïssa el suïcidi assistit. A la resta de països la situació és igual o pitjor que a l’Estat Espanyol. De fet, com deia abans, jo crec que és un dret que hauríem de tenir. Als països on està legalitzada, no és que se’n faci cap mena d’abús, ni que es faci matar a algú que no ho vulgui… Tot s’ha de fer sota un estricta control i una rígida normativa. De fet, només es porten a la pràctica menys del 20% de les eutanàsies sol·licitades… però per qui ho fa és com una garantia de que si realment creu que ho necessita, ho podrà fer sense problemes.
La pel·lícula també diferencia diferents conceptes com l’eutanàsia, el suïcidi assistit o el testament vital.
Són conceptes diferents. L’eutanàsia és quan algú – un metge – t’administra aquella medicació que et portarà a la mort si tu ho has demanat. El suïcidi assistit és una variant, en què qui ha d’ingerir el medicament letal – facilitat pels metges – ha de ser el propi interessat pels seus mitjans. El testament vital no té res a veure amb l’eutanàsia, ja que és aquell document en el que podem expressar què és el que volem que es faci amb nosaltres en el moment que no tinguem capacitat per decidir-ho per nosaltres mateixos, eximint de tota responsabilitat als metges que et puguin atendre.
En un aspecte artístic i tècnic, com valora el treball de l’equip i els actors i actrius de la pel·lícula?
Una pel·lícula sempre és un treball d’equip. El director es aquella persona que, en certa manera, ha de saber una mica de tot, però que ha de confiar en els diferents tècnics (decorador, director de fotografia, muntador, etc.) i en els intèrprets, perquè es materialitzi de la millor manera possible allò que es vol expressar. En aquest sentit jo n’estic molt satisfet, perquè és una pel·lícula de baix pressupost i que s’ha hagut de rodar en unes condicions bastant dures, i l’esforç de tècnics i actors ha estat molt meritòria i jo els ho agraeixo de tot cor.
Com estan reaccionant els seus espectadors?
Les reaccions i comentaris que estic rebent m’omplen de satisfacció, perquè tots són molt favorables. La gent que ha vist la pel·lícula l’ha valorat molt bé; però em sap greu que no sigui més quantitat de gent els que han anat a veure-la. Sé que és una pel·lícula dura i difícil, que – en general – no ens agrada a ningú parlar de la mort i que molta gent prefereix anar al cinema per passar una estona divertida i no per reflexionar sobre temes com aquest… però és un tema que ens afecta a tots per igual!
Després d’haver dirigit ‘Morir sense morir’, ha canviat en algun aspecte la seva opinió al respecte?
M’he replantejat jo mateix moltes coses de les quals, com deia abans, tenim por de parlar. Quan fas una pel·lícula et submergeixes de ple en la temàtica o època que tractes i, en aquest cas, no ha estat diferent i crec sincerament que ha canviat la meva manera de veure certes coses, o he assumit coses que no me les havia plantejat mai fins ara.