Entrevista a Jaume Puig
Director General de GVC Gaesco Gestió
Jaume Puig és Director General de GVC Gaesco Gestió. Ha ocupat diversos càrrecs dins d’aquesta companyia i gestiona diferents fons d’inversió. De fet, treballa a GVC Gaesco (abans Gaesco) des de l’any 1995. És economista, actuari i CEFA (Certified International Investment Analyst). També és membre de la Junta Inverco Catalunya. Puig acumula molts premis de gestió d’inversions, tant pels fons gestionats directament, com a la gestora en la seva totalitat. Recentment ha rebut el premi com a Millor gestor de Renda Variable Expansión 25è aniversari.
Recentment ha rebut el premi com a millor gestor de renda variable.
Sí, efectivament. Cada any la industria de gestió dóna premis als millors fons d’inversió i a les millors gestores per la seva tasca. D’aquesta manera, si has estat capaç de gestionar amb encert pots tenir un premi. El premi que he rebut aquest any ha estat una mica especial perquè en motiu del 25è aniversari de la publicació que els atorga, Expansión, s’ha fet un premi especial al que considera el millor gestor de la Renda Variable. Aquest premi, doncs, és un premi a la gestió de molts anys, vol dir que s’ha gestionat bé al llarg d’aquest temps, en entorns molt diferents de mercat, i és un reconeixement que ve de professionals del sector, Interactive Data, en aquest cas, que és l’agència internacional que ho ha decidit.
La renda variable és la millor alternativa que hi ha actualment?
Sí. Un parell de comentaris al respecte. El primer és que la renda variable és una bona alternativa sempre. Per exemple, la renda variable és l’actiu més rendible a distància dels altres. Necessites temps, però si ens tens és la més rendible. No és més rendible per cap qüestió màgica, sinó perquè invertint en borsa estàs invertint en empreses i les empreses, amb el temps, són més rendibles que qualsevol altre actiu. El que fa que això sigui així és el creixement econòmic.
Millorarà l’economia de cara a aquest 2011?
El que primer que hem de tenir en compte és que l’economia mundial va créixer molt l’any passat. Va créixer el 5%, és un creixement excel·lent. L’economia espanyola, no. És un altre món en aquests moments. La previsió, que ha donat recentment el Fons Monetari Internacional (FMI), és que creixi un 4,5% tant aquest any com el vinent. Són creixements molt importants. Quan aquest creixement econòmic el traduïm a beneficis de les empreses hem de pensar que si ens ho mirem a llarg termini creixen un 6-7% per any. Es preveu que el creixement de les empreses sigui el doble del normal, entre un 15-16%, tant pel 2011 com pel 2012.
I l’economia espanyola, com està?
L’economia espanyola està completament al marge d’aquesta situació. El que estem dient per la borsa mundial i borsa europea, no serveix per Espanya. Només serveix per aquelles empreses d’aquí que són exportadores.
L’anàlisi que ens fa de l’economia mundial no serveix per a Espanya. Quin ha estat el seu problema?
A Espanya hi ha hagut un problema que pràcticament cap altre país del món ha tingut i és un problema immobiliari. La qüestió immobiliària és la que marca la diferència. És molt important per dos motius. El primer és perquè en tots els països del món en què ha esclatat una bombolla immobiliària hi ha hagut una davallada del consum. Si el consum cau, vol dir que el PIB no creix o que decau, que l’atur puja, menys recaptació d’impostos, etc. I al final, les finances públiques acaben patint.
I el segon efecte de l’esclat d’una bombolla immobiliària, quin és?
El segon motiu de quan cau una bombolla immobiliària és que qui té problemes és el sistema bancari perquè és qui ha donat els préstecs. En aquells moments en què el mercat immobiliari pujava sense solta ni volta, el sistema bancari tenia dues alternatives. La primera era parar i no donar més préstecs, tot i que la gent en demanés. Això s’hagués pogut fer i no es va fer. La segona era continuar donant hipoteques mentre hi continués havent demanda. Aquesta és la que es va escollir, les entitats bancàries van seguir donant més crèdits i es van endeutar per poder fer-ho.
En una situació semblant, algun país ha pres mesures?
Ara a Xina estan en una situació d’augment dels immobles, doncs les autoritats xineses han dit per decret als bancs que no es poden fer préstecs per més del 80% dels dipòsits que tenen. Són mesures que ajuden a que un mercat no s’escalfi massa. Aquí no es va fer i s’hauria d’haver fet. A vegades, es diu que no es podia fer res perquè els tipus d’interès són de la zona euro i una manera clàssica de parar-ho és pujant els tipus. Això no és veritat, es podrien haver fet moltes altres coses. Per exemple, es podria haver limitat el termini de les hipoteques a 25 anys.
Si les entitats financeres espanyoles han donat tants préstecs, què faran ara?
Anem a la situació actual. Ara aquestes entitats es troben amb uns problemes importants. No tenen actius financers dolents, tal com va passar la banca mundial que van tenir cèdul·les hipotecàries o CDO dolentes, el que tenen són préstecs dolents. Si un banc havia comprat una cèdul·la hipotecària americana o un bo hipotecari americà i el seu preu va caure de 100 a 20, per exemple, de seguida en els bancs europeus o americans que ho havien comprat es veia reflectit en el balanç. Per tant, immediatament veus el que està passant en aquella entitat. Quan el que tu tens és un préstec dolent, la velocitat en què aquest entra en el balanç de l’entitat és molt més lenta i, fins i tot, modulable. D’aquí és d’on ve la situació que tenim avui. Es pot fer que entri a una velocitat lenta o ràpida, això és una decisió política.
Què vol dir entrar al balanç un préstec dolent a velocitat lenta?
La velocitat lenta vol dir que el reconeixement de la problemàtica d’aquests préstecs dolents es fa molt lentament en el balanç de les entitats. Un exemple d’això és que les entitats bancàries avui no estan comptabilitzant els immobles que s’han hagut de quedar a valor de mercat. Si l’entitat té un immoble valorat a 90, però ara val 50 a mercat, aquesta no té cap al·licient per vendre l’immoble. Preferirà mantenir-lo en el seu balanç a 90, que no pas vendre’l, perquè si el ven a 50 haurà de declarar que n’ha perdut 40. Actualment les normes comptables ho permeten. Es podrien canviar les normes, anar per la via ràpida i fer que es comptabilitzés al valor de mercat, però no és fa així. Les entitats van baixant el preu a poc a poc gairebé com si fos una amortització lineal.
Per entendre’ns, via lenta vol dir...
La via lenta vol dir, primer, que els balanços dels bancs i caixes apareixen millor del que estan. I, segon, el deute de l’Estat també apareix millor del que és, ja que si al final s’ha de posar diners al sistema bancari, serà l’Estat qui ho farà. D’aquesta manera, els mercats pressionen a l’Estat no pas pel deute que té avui, sinó pel deute que tindrà demà quan hagi pagat tota la factura del sistema financer que és molt gran.
Tot això, té conseqüències per als ciutadans?
El que és problemàtic d’aquesta via lenta són les conseqüències. La via lenta és la via de no ensenyar el que està passant i anar-ho tapant, té un problema greu i és que allarga la crisi. Com més aviat es recapitalitzessin els bancs, més aviat se’n sortiria. Allargant la crisi hi ha unes conseqüències importants per a la classe mitjana que se l’està pressionant molt. A més, també té conseqüències per a la generació jove. Si s’allarga la crisi de 5 a 7 anys més, s’està traient unes oportunitats de feina a la gent jove que no podrà arribar a tenir, a no ser que se’n vagi fora, on sí que s’està creixent.
I si Espanya anés per la via ràpida, què passaria?
L’altra via és la ràpida i és fer la comptabilitat conservadora, és a dir, tenint en compte el preu de mercat. D’aquesta manera, ja sabríem quants diners fan falta. Ara mateix aquests diners són la incògnita, sabem que seran molts, però ningú no sap ben bé quants. Va ser molt significatiu quan el Banc d’Espanya va dir que donaria la xifra de quants diners fan falta i dues hores abans l’agència Moody’s li va baixar el ràting. El que pensava Moody’s és el que pensem tots els inversors, és igual la xifra que ens donin. Aquesta és la primera xifra inicial, però el que realment es vol saber és la xifra final de diners, que serà més alta.
Una mica d’optimisme, actualment on trobem els brots verds a Espanya?
Hi ha empreses a Espanya que ho estan fent molt bé, són, sobretot, aquelles empreses obertes al món i exportadores. El brots verds són, en primer lloc, al sector turístic. Com que el món no està tan malament, sembla que els turistes continuaran venint i seguiran augmentant. En segon lloc, trobem un sector que és imparable. Bé, de fet, no només aquí sinó a tot el món i no és un sector, sinó un concepte transversal, que és el low cost. Aquest concepte és una tendència mundial, que ha vingut aquí per quedar-se i no només perquè hi ha crisi. Hi ha models de low cost que ja funcionaven quan no hi havia crisi i ara senzillament han augmentat. El low cost entés com a racionalitat, no entés com donar un mal servei, sinó d’ajustar els costos.
Ens pot posar algun bon exemple?
Tenim exemples aquí mateix. Area de Guissona en seria un. És una empresa que no és exportadora, que ho ven tot aquí, i que els seus beneficis estan augmentant. És un cas de costos molt ben estudiats i un consum que està pujant. Podem veure-ho també en altres sectors. Per exemple, Ryanair, té tant bona premsa com dolenta, però és una empresa que s’està imposant.
Hem parlat que les entitats financeres no van actuar bé. I les famílies, què van fer malament?
Les famílies només han mirat el preu dels pisos i han donat aquest preu per bo. Han actuat amb unes fal·làcies econòmiques, que són fal·làcies populars, però no certeses, com ara que els preus dels pisos mai baixen. Si mirem al llarg de la història això no és així. “Flows follow performance”, és a dir, s’han deixat guiar pels preus, els fluxos segueixen els preus, però el que s’ha de mirar és la valoració de les coses. Les famílies no ho han fet. És molt fàcil, però carregar les culpes a les famílies perquè no han mirat la valoració i s’han deixat portar. Les famílies no són les culpables perquè el que han fet aquí és el mateix que han fet totes les famílies en contextos semblants. Algú des de dalt hauria d’haver pres mesures. Les famílies van fer el que es suposava que farien i és demanar més per comprar pisos. Els bancs actuaven com a gestors a curt termini, pensant amb els beneficis de l’any, i ho seguiran fent. Per tant, algú ha de saber que els agents famílies i els agents bancaris actuaran malament i ho ha de tenir en compte per tal de regular-ho. Això és factible i s’hagués pogut fer.
Els Governs de l’Estat no han actuat bé per evitar la crisi, però tampoc ho està fent bé per a solucionar-la?
Responsabilitzem a tots els Governs Centrals que durant una dècada podrien haver fet alguna cosa i no ho han fet. Tots els Governs han actuat malament en la fase de pujada de la bombolla immobiliària i també s’està actuant malament en la correcció del problema perquè s’està amagant el cap sota l’ala. I això té conseqüències.
S’haurà d’intervenir l’economia espanyola igual que s’ha fet amb Portugal i Grècia?
És la pregunta del milió! Possiblement l’autèntica batalla la tenim aquí, tant per import com per tipologia de problema. Grècia té un problema en el seu sistema fiscal, aquest no és bo perquè no es cobren els impostos que s’haurien de cobrar i l’Estat té un problema perquè no té prous recursos. A més, té més economia submergida del normal. Per altra banda, Portugal està estancada des de fa anys i no creix, el seu problema és de no creixement. És un altre problema radicalment diferent. Els problemes immobiliaris greus són dos i són els més difícils de resoldre: Irlanda i Espanya. Hi ha una qüestió que és de tamany, Espanya sola és el doble que els altres tres junts. Per tant, per magnitud el problema autèntic és aquí. És més, hi ha qui considera que la batalla de l’euro es farà aquí i que fins ara hem tingut batalletes. El problema ara mateix no és l’Estat, no són les finances públiques, perquè si van a demanar diners als mercats, aquests els n’hi deixen. A qui no se’ls hi deixen des de fa temps és als bancs i caixes. Aquesta és la gran batalla!
Quants diners s’hauran de posar per als bancs i caixes? I qui els posarà?
És una batalla molt complicada. El que determinarà si s’ha d’ajudar al país o no és la quantitat de diners que s’hi hauran de posar. De la quantitat final, només hi ha estimacions molt diverses. Aquí és a on es lliurarà la batalla de l’euro, en aquestes entitats i penso que es guanyarà perquè, tot i que crec que la quantitat de diners que s’ha de posar al sistema és molt gran, tenim un avantatge. Una part l’haurà de posar l’Estat i l’altra segurament l’haurà de posar Europa. I el que és un gran avantatge és que ara mateix França i Alemanya estan bé.
Per acabar, si som un inversor, què ens recomanaria comprar?
L’inversor i el petit estalviador pot comprar bàsicament renda variable, és a dir, borsa de diferents països. Quan les economies giren i els IPC pugen, no totes les borses pugen igual. Per exemple, pugen més les borses de països emergents. Un segon lloc on podríem invertir seria en el sector d’I+D. Per exemple, I+D en empreses de tecnologia. Una altra classe de borsa que és molt rendible és la de small caps, és a dir, dins les empreses que cotitzen en borsa aquelles que són més petites. Aquestes són més rendibles que les grans, senzillament, perquè aquestes tenen un major creixement i ho han fet millor que les grans en moments en què l’economia creix molt.