La violència masclista
Cal desprestigiar la violència masclista
Margarita Petit (1956) i Montserrat Prat (1967) són infermeres i des de l’any 2005 imparteixen tallers de Prevenció de la Violència de Gènere a Mataró per alumnat adolescent.
Són les autores del llibre ‘Prevención de la violència de género en la adolescencia’, un treball subvencionat pel Ministeri de Cultura, que es basa en la seva experiència en tallers i centres educatius amb joves d’entre 14 i 18 anys.
Quina és la vostra definició de violència de gènere?
La violència de gènere és el resultat d’una discriminació entre l’home i la dona, tant antiga com el temps. Això ha fet que a moltes dones se’ls hagi esvaït la dignitat, la llibertat o la integritat personal.
Tal com algú va dir, la podríem definir com un problema que tenen els homes i pateixen les dones. Però la realitat és que tothom en pateix d’una manera o un altra: dones, homes i fills.
La violència de gènere, té una repercussió molt important en el benestar psíquic de les dones, en la seva salut i la seva vida sexual i reproductiva; també en el benestar de la seva família i la comunitat. Pensem que les infermeres, des de la visió holística, tenim un paper important en la prevenció d’aquesta xacra social perquè tenim una visió integral de la persona.
Quan parlem de violència de gènere als joves, parlem de malentesos sobre les idees d’amor. De bon principi no parlem de bones i dolents, sinó de situacions que es donen per obviar el respecte vers l’altre. Acceptar-ho tot en nom de l’amor, confondre estimar amb posseir o pertànyer amb algú altre, cimenta la violència de gènere. Llavors, tant ells com elles pagaran un preu massa alt.
Hi ha moltes causes que provoquen aquest greu fenomen?
La violència de gènere és un problema provocat per diversos factors; no té una única motivació .
Els seus orígens es fonamenten en la construcció del gènere, sigui masculí o femení i això es transmet mitjançant la família, la societat, la cultura, la religió o els mitjans de comunicació que han esdevingut tant importants en l’actualitat.
Es pot dir que encara arrosseguem antics estereotips?
Sí, perquè els estereotips estan presents en la nostra societat, però potser lo que ha canviat és la seva forma de presentar-se. Sorgeixen de una forma més maquillada; hi són, tot i que no ho sembla.
Tot i els avenços socials, certes maneres de construir les relacions amoroses es segueixen fent amb patrons erronis, com per exemple els de la protecció o la submissió. Certes actituds com la gelosia, la dependència o el control, i comportaments amb violència justificada com a reafirmació masculina, són formes esperades i acceptades per part de la societat.
Així, es demana a les noies que siguin o semblin fràgils o submises vers la parella. Pel contrari, el noi ha de ser preferentment arriscat, fort o valent, i si no ho és se’l desprestigia.
Aquests estereotips condicionen a acceptar relacions d’abús i submissió, de forma que les relacions de parella es van deteriorant donant pas a una relació que acaba essent violenta.
Tampoc ajuden massa segons quins programes de TV, pel·lícules, Internet o alguna classe de publicitat.
Certament hi ha series, concursos o publicitat que no ajuden a desmitificar actituds o comportaments que desvaloritzen molt més les noies que els nois; més aviat ho potencien i normalitzen.
Segueixen mostrant imatges femenines amb actituds de complaença i d’altres amb una imatge de la bellesa idíl·lica. L’estereotip de la bellesa sempre ha estat potent però, ara més que mai, afectant nois i noies. D’aquesta manera les idees de saludable o atlètic es confonen amb les d’un cos castigat per l’exercici físic i exageradament prim per manca de nutrició adequada.
Les imatges irreals poden confondre la ficció de la realitat. Tant podríem parlar dels diàlegs i les formes que es poden veure en determinats programes, com de la exageració en l’ús de l’erotisme o el sexe comercial i mecànic de la pornografia que masses joves es creuen real.
Per altra banda pensem que és molt important que els nois i noies aprenguin a discernir allò que pot ser real o no, així del què és una actitud correcta o reprovable.
Si parlem de Internet, ara, més que mai, han d’aprendre a bellugar-se en un medi del qual en saben més ells que els seus propis pares. Per tant, és important donar-los eines per saber ser crítics amb el que veuen i així ser capaços de diferenciar i qüestionar el que és bo del dolent.
Quan vàreu iniciar els primers tallers, què us va sorprendre més?
La resposta i la bona acollida dels nois i noies.
Tots tenien ganes de parlar de les seves relacions. Varem veure que eren capaços de reconèixer quan les coses no anaven bé, però també quant pesa l’exigència social del grup, – he de ser així, sinó no soc el “triomfador” i no “lligaré”-.
Vàrem veure que visualitzen els trets abusius en general, però hi ha idees molt arrelades com el patiment i el sacrifici per “estimar” o ésser estimat. Tal com la idea del control que les noies tenen molt normalitzada. Tant se val si m’envia 20 o 30 sms, ho fa perquè “m’estima molt”.
Una altra cosa que hem vist i pensem que és molt important és la manca de diàleg amb els pares, fet que fins a un punt podríem trobar “normal” donat les característiques adolescents i el tancament vers els pares. Però ens ha sorprès que masses nois i noies no vegin parlar als seus pares entre si, és a dir, hi ha una manca de comunicació entre el pare i la mare. D’aquesta manera serà difícil transmetre coneixements i actituds, fet molt necessari per als seus fills.
També els mestres ens varen acollir molt bé, encara que el taller fos una cosa nova i diferent.
Per què vàreu començar a fer els tallers?
Fou per la necessitat d’aprendre a fer alguna cosa quan havíem d’atendre una dona o noia agredida. El primer que ens venia al cap era renyar-la i demanar-li que trenqués aquella relació. Val a dir que ni les infermeres ni els metges teníem cap formació sobre aquest tema.
Desprès vàrem veure que venien una gran quantitat de noies massa joves, de trenta, vint, divuit o quinze anys amb agressions; això ens va cridar l’atenció i ens va fer pensar. Com podia ser que aquelles noies que havien estat educades ben diferent que les seves mares o àvies tinguessin els mateixos problemes i expressessin el mateix?, -“ho fa perquè m’estima” o bé “sóc jo qui no fa les coses bé” -.
I què us va impulsar a escriure el llibre?
Al llarg dels anys, fent la recerca i veient els resultats, se’ns va fer evident que calia difondre el missatge que estàvem recollint. També és veritat que desprès de presentar l’estudi en alguns congressos a Granada, Madrid o Barcelona feia falta donar forma a tot l’estudi perquè ens ho demanaven.
Però com tots sabem, editar no és fàcil ni barat, i fou per això que ens vàrem dirigir a l’editorial Icaria de Barcelona demanant informació per a veure què podíem fer. Elles ens varen proposar presentar l’estudi al Ministerio de Cultura per sol·licitar una beca per a l’edició; i varem tenir la gran sort de que ens ho varen publicar.
Una bona educació a la infantesa és un dels puntals preventius?
L’educació és essencial i forma part de la prevenció, però no ho és tot. És necessari “coeducar”, que vol dir educar però amb igualtat. Ja fa força anys que se’n parla de coeducar, però en realitat tot i els esforços que es varen fer en el seu moment i els que encara es fan, la coeducació és molt minsa.
I no podem deixar de banda la societat i el seu paper de mirall. La canalla viu ben aviat les influències externes que plouen en forma d’actituds adultes; només el tracte dels pares entre ells ja exerceix una influència cabdal. A continuació l’escola i l’educació o la coeducació. Més tard la TV i els dibuixos – no parlem de la Blancaneus o la Sireneta -, parlem d’en Shin Chan, per a dir alguns exemples. Pensem en les joguines, com són i a qui van dirigides, quines reaccions provoquen als pares o a les criatures.
Altre cosa que cal deixar ben clar és que l’educació s’ha de rebre a casa; l’escola hauria de quedar en segon terme. Però també és ben cert que els fills passen poc temps amb els pares, sigui per la manca de conciliació o per les prioritats familiars, hi ha poc temps per a parlar amb tranquil·litat i passar-lo “amb família” i d’aquest fet se’n ressent la nostra adolescència.
És l’adolescència un capítol a banda?
No, és un capítol més; potser cal concretar que és on s’hi aguditzen depèn quines actituds i es refermen les seves creences. Quan estableixen les primeres relacions apareixen i donen la cara aquestes idees equivocades sobre les relacions.
En aquest sentit, es pot dir que molts joves tenen unes percepcions i creences errònies sobre l’amor?
Sí, afirmem amb l’estudi i treball de camp que l’idea d’amor romàntic està plenament vigent entre l’adolescència. Creuen en un amor únic, ideal i passional on hi ha uns cànons establerts. Accepten l’amor com a patiment i això predisposa acceptar uns rols de gènere: elles, com a submises i ells, directors de la parella. Ens afirmen que “qui t’estima t’ha de fer patir”, i de la mateixa manera creuen en la protecció, “ell m’ha de protegir” i ells afirmen “l’he de protegir”.
Normalitzen la idea de la pertinença i el control com a signe d’amor, “és meva” en el cas d’ells i “m’agrada que pensi que sóc exclusivament seva”.
Podem parlar de l’amor necessitat, una altra creença errònia del “sense tu jo no puc viure”, que condiciona acceptar tot de l’altre perquè no em deixi, signe de submissió. Podem dir que aquestes idees estan plenament normalitzades.
També creuen i afirmen que “qui té gelosia t’estima més”, el 41% de les noies, o bé “si la meva noia està gelosa és que m’estima més”, el 62% nois.
Altre cosa és l’exigència social per tenir parella i seguir uns standard perquè sinó ja ets el mal vist. L’exigència de “sortir” amb algú hi és tant amb ells com amb elles. I un altre exigència social és la del sexe, “un noi/noia de la meva edat se sent mes segur/a i madur/a si té relacions sexuals”: 67,7% nois, 45,4% noies.
Quina és l’errada més generalitzada?
Potser el fet d’incorporar els trets de les relacions d’abús com a trets normals en les relacions quotidianes. Ho tenen com una forma de comunicar-se i establir relacions. Però és una trampa, doncs es torna en una eina de poder, i així accepten i normalitzen el control en les seves relacions.
Com es pot prevenir la violència de gènere?
Fent el que la societat ja va començar a fer a partir de l’assassinat de la Sra. Anna Orantes: desprestigiant la violència masclista i rebutjant al maltractador. Aquest és el primer pas.
Altra cosa i d’una importància cabdal és la prevenció; això vol dir prevenir el mal abans de temps i això és el que proposem al nostre taller. Deixar de riure-li les gràcies al xulo, al canalla, i fent obrir els ulls a les noies que cerquen nois que els sembla les protegiran, quan en realitat el que faran és controlar-les i desvaloritzar-les.
Cal aprendre com és una bona relació d’estimació, sana i corresposta. Ensenyar als nens i nenes, des de ben menuts, que tots tenen els mateixos drets i les mateixes oportunitats; ningú val més que l’altre. Desmitificar la feminitat submisa i depenent; i la masculinitat controladora i possessiva com a eines que perpetuen les relacions desiguals.
Incorporar la coeducació en el currículum dels mestres; aprendre el perquè i com es manifesta la violència masclista en els estudis d’Infermeria o Medicina. També podríem parlar de mancances als estudis de Treball Social, Dret o Judicatura i, també, hi ha d’altres àmbits en què és necessària una formació reglada com en el cas dels cossos policials.
Cal treballar especialment l’autoestima?
Naturalment tenir autoestima és necessari per a no deixar-se influenciar pels imputs, sovint massa agressius que la societat imposa: cal ser bonica, ser un musculat, la millor de la classe… Cal acceptar-te com ets i aprendre a no fer les coses pels altres sinó per un mateix/a.
Cal treballar l’autoestima i ensenyar que les relacions no són una eina de poder; són per compartir i gaudir-ne plegats.
Per exemple, quan parlem de sexualitat, massa sovint només els ensenyem com posar-se un preservatiu però no com és la sexualitat psico-afectiva. En la vida sexual no es tracta de lligar i fer un sexe de corre-cuita per guanyar mèrits. Les noies sovint cerquen una sexualitat afectiva i corresposta mentre que els nois no tenen aquesta projecció de permanència en el temps.
Sovint les noies concedeixen per no quedar malament i accedeixen a tenir relacions sense ganes i, el que es pitjor, sense posar-hi mesures: “què pensarà de mi si li demano que es posi el preservatiu?”. Tampoc uns ni altres preveuen que poden tenir un contagi.
En ocasions els ligues ocasionals provoquen una violència exagerada quan allò que s’havia consentit de bon començament es torça. Són relacions esporàdiques, pràcticament amb desconeguts, quan la noia concedeix el que sigui i les coses van mes enllà.
Després de la vostra experiència, creieu que encara estem lluny de l’autèntica igualtat?
Pensem que s’ha fet molt, i volem ser optimistes
Tal com diu la Sociòloga Marina Subirats, hem fet un llarg recorregut i les dones hem avançat. Ara han de donar el pas els homes i avançar tots conjuntament, i així podrem tenir una autèntica societat igualitària. Aquí tenim molt a fer; és feina de tots dos.
Com valoreu l’acollida que està tenint el vostre llibre?
Pensem que està tenint una bona acollida, tot i que aquesta valoració és encara incipient. Per una banda dóna a conèixer els resultats i, per l’altra, dóna peu a la reflexió.
Estem molt satisfetes de la tasca feta, pel que ens ha aportat i el que podem afegir.
Esteu preparant algun nou projecte relacionat?
Sí, seguim treballant amb l’adolescència. Donat que som infermeres, desprès d’aquesta recerca hem arribat a la conclusió de que tots aquests estereotips afecten la seva salut. Per això estem treballant per veure quina influència hi tenen.