Bales invisibles
A l’antiga Grècia Eolo era el Déu del vent, Iris era la deesa de l’Arc Iris i Zeus tenia poder sobre la pluja, les tempestes, els llamps i els trons. Poca broma. El temps meteorològic era cosa dels Déus i poca cosa s’hi podia fer que no fos pregar.
Ara sabem que nosaltres també podem actuar sobre el temps però no per controlar-lo sinò per alterar-lo i aquí comença aquesta història.
La meteorologia te molt mala picada i es per això que els científics alerten que despertarem la bèstia. La ciència, cal reconèixer-ho, sempre ha tingut mala relació amb la meteorologia. L’alegria newtoniana de saber calcular amb precisió els viatges a l’espai o el comportament de la fissió nuclear quedava ensombrida per un núvol, un núvol de veritat del que la ciència era incapaç de determinar-ne el comportament. Com és que sabem minut i segon exactes de la propera visita del cometa Halley i no sabem calcular la forma que tindrà un trist núvol al cap d’uns segons?.
El coneixement popular sap que hi ha fenòmens realment complicats. Hi ha un poema anglés que diu :
Per un clau es va perdre una ferradura
Per una ferradura es va perdre un cavall
Per un cavall es va perdre un genet
Per un genet es va perdre una batalla
Per una batalla es va perdre la Guerra.
Jo ja era gran quan una colla de matemàtics van desenvolupar les bases per començar a tractar aquests fenòmens. N’hi van dir “La Teoria del Caos”. Amb aquest nom no es d’extranyar que la teoria es fes popular sobretot si hi afegim que la teoria en questió es presenta amb un exemple que ha fet fortuna. “L’efecte papallona” diu que el batec de les ales d’una papallona a la Barceloneta pot provocar, al cap de pocs mesos, un tifó als mars de la Xina. Els xinesos ho expressen dient que el batec de les ales d’una papallona al Palau Imperial pot provocar, al cap de pocs mesos una llevantada a la Barceloneta. Es veu que tothom vol les papallones i ningú les tempestes.
La teoria del Caos estudia processos que ells en diuen “deterministes, no lineals i no predictibles”. Traduït al cristià, “determinista” vol dir que no són una loteria si no que són efecte de les seves causes. “No lineal” deixem-ho en que vol dir que és complicat i “no predictible” ve del que en diuen la dependència sensitiva de les condicions inicials, que és la seva manera de dir que una petita influència pot provocar de seguida grans canvis. Una papallona pot provocar un tifó, un clau pot fer perdre una guerra, un telèfon que sona i ningú despenja pot precipitar la caiguda del mur de Berlin i una noticia no confirmada pot desencadenar una jornada negra a la Borsa de Nova York.
Quan els científics se’n adonen de les conseqüències de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i ho volen explicar parlen de probabilitats, d’incerteses d’impredictibilitats i tot això ho fan, a més, des de la predisposició a acceptar la possibilitat d’error. Per acabar-ho d’arreglar sempre hi ha un científic serios que diu el contrari del que diu un altre científic igual de seriós.
Davant aquest primers avisos, l’entorn político-econòmic, que només és receptiu a fets concrets, simples, immediats i quantificables econòmicament fa aquell posat de quan t’expliquen un sopar de duro.
Quan és la comunitat científica gairebé al complet la que dona l’alerta i quan comencen a ser evidents els primers símptomes del problema, l’entorn político-econòmic comença a movilitzar-se a la seva manera. Fan promeses. A Kyoto triomfen les bones intencions. Els anys a seguir constaten que les alegries immediates del creixement desenfrenat poden conjurar amb escreix els temors futurs d’uns problemes incerts.
Quan a més dels científics ja són els mitjans de comunicació els que porten el canvi climàtic a les converses quotidianes i quan ni tan sols els polítics mes enrocats dubten de la seriositat del problema llavors arriba la conferència de Copenhaguen.
Si un meteorit de grans dimensions s’acostés perillosament a la Terra, es probable que es generes un sentiment generalitzat contra el perill extern que faria unificar esforços per a posar-hi remei. El canvi climàtic però no és un enemic extern.
El canvi climàtic te causa humana i això vol dir que són agressions de tots contra tots. Les papallones de la plaça de la Vila ataquen el Mar de la Xina i les papallones del Palau Imperial ataquen Vilanova, la xemeneia de la Tèrmica de Cubelles és un canó i els tubs d’escapament dels vehicles són metralladores que disparen bales invisibles que cauen aquí i allà, ara o en el futur. El canvi climàtic no genera sentiment d’unitat. Al contrari, genera sensacions d’agressió. Els països pobres es veuen agredits, els països rics veuen amenaçades les bases econòmiques sobre les que se sostenen. Els països del mig entenen que una bona forma de combatre el problema és fent-se forts, produint i consumint, abans que comenci la batalla.
A Copenhaguen es fa evident que l’aspecte crític del canvi climàtic que més preocupa als polítics són els canvis a les correlacions de forces entre els països que pot produir. La conclusió, entre línies, es que qualsevol mesura contra l’escalfament global ha de complir una premissa. Passi el que passi, peti qui peti, siguin quins siguin els efectes el canvi climàtic, els països poderosos han de continuar mantenint les seves posicions dominants durant tot el procés. Aquest plantejaments són un escenari conegut en el que aplicar estratègies antigues. Són plantejaments com els d’economia de guerra. L’economia de guerra es basa en un principi molt simple, qui perd ho perd tot. No importen les pèrdues, no importen els costos, no importen els sacrificis si al final es guanya. No importen els efectes del canvi climàtic, no importa que l’ecosistema quedi afectat, no importen els danys humans. No existeix una consciència humana. L’important es que el conjunt de valors de civilització, econòmics, morals, religiosos i ètnics que cada grup representa, acabin guanyant.
El temps meteorològic ara és cosa dels homes però poca cosa s’hi pot fer que no sigui pregar. També podria passar que les decisions les preguessin gent amb altres punts de vista però aquesta ja és una altra història.