Josep Maria Forn
El Cinema Català
“El Cinema Català és una de les branques de la cultura catalana que més coses aporta“
El director de cinema Josep Maria Forn ha rebut recentment el premi Gaudí d’Honor atorgat per l’Acadèmia de Cinema Català. Més de mig segle en el món del cinema amb unes 250 pel·lícules, són l’impressionant bagatge d’un director de cinema que ha destacat pel seu compromís social, assumint riscos des de l’època franquista fins l’actualitat.
Com valora haver rebut el Gaudí d’Honor?
Com vaig dir a l’acte d’entrega, el vaig acceptar com a representant de les generacions que van lluitar als anys 60 i 70 pel Cinema Català; i per això vaig utilitzar l’expressió ’supervivent’. Vaig considerar que a través meu s’honorava a totes aquestes persones que en moments molt difícils van lluitar perquè hi hagués Cinema Català.
El premi ha estat concedit per l’Acadèmia de Cinema Català. Quina és la seva opinió sobre l’acadèmia catalana?
És una acadèmia que ha nascut recentment i jo me n’alegro molt perquè vol dir que hi ha una institució per al Cinema Català quan fins ara només i hi havia l’Acadèmia del Cinema espanyol. El terme ‘acadèmia’ , no és l’expressió que a mi m’agradaria més per a una institució de cinema. Però com resulta que va a remolc de l’Acadèmia de Hollywood, que és la que marca la pauta, en aquest sentit celebro que hi hagi una Acadèmia de Cinema Català.
És curiós que vostè hagi rebut un premi Gaudí quan precisament va iniciar-se, l’any 1954, amb un curtmetratge dedicat a ell.
Dos o tres anys després de començar el meritoriatge de secretari de rodatge, junt amb en Joan Bosch, ens van plantejar fer un primer curtmetratge: ‘Gaudí assaig’. I és molt curiós perquè encara no han passat tants anys i la valoració de Gaudí ha canviat de dalt a baix. Quan nosaltres vam començar, ningú no el valorava perquè en aquell moment era més aviat menystingut. Després hem assistit a una revalorització d’en Gaudí fins al dia d’avui, que és el màxim representant de la cultura catalana. Me n’alegro molt que s’hagin restituït uns premis, que espero que sigui d’una manera estable, que rebin el seu nom. A més la seva estatueta, que aposta per la modernitat, és molt millor que les del Goya.
Com recorda els seus inicis? A Madrid li deien que el cinema havia de ser per la capital…
Vaig començar a fer cinema als anys 40, des de baix, fent la carrera sindical que t’obligava a treballar sense cobrar, quan precisament en aquells moments feien falta diners a casa; però jo estava completament decidit a fer cinema. Els primers viatges que vaig fer a Madrid, concretament als Ministerios de Información y Turismo, em deien que els catalans ja teníem molta indústria i que la indústria de cinema havia de ser madrilenya. Certament, dels estudis de cinema catalans dels anys 30 ens vàrem quedar sense cap. Però gràcies a la gran afició catalana al cinema, des de tots els àmbits, sempre ens n’hem sortit i hem sigut supervivents, per això he fet servir aquest terme.
Curiosament, quan era jove es va plantejar la possibilitat de dedicar-se a la literatura.
De jovenet, amb 17 o 18 anys, pensava en escriure. Després vaig arribar a la conclusió que no estava prou dotat per l’escriptura. En aquest canvi, va ser quan vaig treballar a l’editorial Lluís de Caralt on vaig fer una revista i després vaig ser director de la llibreria. D’allà ja em vaig adreçar al món del cinema i no era gens fàcil: Però per a mi el més difícil va ser aconseguir el primer meritoriatge. A partir d’aquí tot em va ser molt més fàcil, fins avui: 62 anys treballant al cinema.
La Filmoteca disposa de la seva filmografia?
Sí, això és una de les coses de la que m’he preocupat molt i la Filmoteca de Catalunya disposa de totes les meves pel·lícules. A més, aquesta institució està salvant el patrimoni català perquè amb el pas dels anys el cel·luloide es fa malbé per l’anomenada malaltia de vi. Precisament, ara fa uns dos anys que la Filmoteca està treballant en fer una còpia restaurada de ‘La piel quemada’. L’arxiu de la Filmoteca funciona molt bé i compta amb gent jove, entusiasta i amb un coneixement extraordinari que estan salvant tot aquest patrimoni. Malauradament, hi ha molt de patrimoni que se n’ha perdut perquè abans no es valorava prou. Per exemple, recordo que l’Iquino (Ignacio F. Iquino), que tenia alguna bona pel·lícula, va arribar a vendre els seus negatius a una empresa de botons de nacre, com a mostra de fins a quin punt es valorava poc el cinema.
Però, en el seu conjunt, creu que es valora prou la filmografia catalana?
Penso que es menysté molt. Ja sé que el que diré ara és ‘políticament incorrecte’; però considero que el Cinema Català és una de les branques de la cultura catalana que més coses aporta. El dia que la societat catalana se n’adoni que té un patrimoni fílmic molt important, espero que les correlacions de vàlua variïn substancialment.
L’any 1966 va rodar la pel·lícula ‘La piel quemada’, on aborda molt valentament la qüestió de la immigració a Catalunya.
Sí, és cert. Però actualment també estic reivindicant tot el que vaig fer abans. Quan vaig començar en el món del cinema, després d’haver començat des de baix de tot, vaig ser el director més jove d’Espanya amb només 24 anys. Llavors, era un director al servei de les productores, m’oferien una pel·lícula i, tant si m’agradava el guió com si no, la feia el millor que podia. Actualment reivindico pel·lícules com ‘La barca sin pescador’ (1964), ‘Los culpables’ (1962), rodada als voltants de la catedral de Girona, ‘La vida privada de Fulano de Tal’ (1960) o ‘El inocente’ (1959). Quan més ho miro amb perspectiva d’anys penso que aquestes pel·lícules tenen molt de valor i són molt interessants.
Però ‘La piel quemada’ va ser una aposta força agosarada en aquell temps.
En aquells moments es feia un cine molt fals a Espanya. De Madrid venien pel·lícules folklòriques, del Nacional catolicisme i evocacions històriques o del franquisme. En canvi a Catalunya es feia un cinema diferent que connectava més amb el públic i també es van començar a fer pel·lícules policíaques. En aquell moment, personalment tenia un afany de fer neorealisme, que acabava de triomfar a Itàlia, i ‘La piel quemada’ va ser un intent de fer neorealisme a la catalana. En aquella època jo tenia una certa llibertat i la pel·lícula es va fer amb molt pocs mitjans, un dels seus encants. A més, no tenia a sobre el pes ni de la indústria ni de les distribuïdores. Vaig anar a Lloret a rodar tranquil·lament i la pel·lícula va anar creixent per si mateixa, una cosa molt important.
I va tenir problemes amb la censura?
“La piel quemada” no va tenir gaires problemes amb la censura. Curiosament em van tallar uns plans per motius sexuals. Concretament, em van retallar una escena que jo havia rodat evitant que es veiés una dona nua però, tot i que no es veia res, la censura me la va eliminar dient que el públic se la podia imaginar despullada. Però entre aquesta pel·lícula i la de Companys, vaig rodar “M’enterro en els fonaments”, basada en una novel·la de Pedrolo, que intentava reflectir la rebel·lió dels estudiants els anys 60 a Barcelona. La pel·lícula va ser prohibida 24 vegades per la censura i quan es va estrenar l’any 1976, després de la mort del dictador, quedava una mica com un conte de fades. Però és una pel·lícula que la vull tornar a reivindicar perquè toca un tema tant important com ho és l’assassinat polític.
També va rodar les pel·lícules “Companys: procés a Catalunya (1979)” i “El coronel Macià (2006)”.
Precisament, enguany farà 70 anys de l’afusellament de Lluís Companys i encara, hores d’ara, l’Estat espanyol no ha anul·lat el judici; perquè en realitat el procés que se li va fer a Companys va ser un procés a la Nació catalana. Per això es titula així.
A la pel·lícula surt un militar que defensa Lluís Companys.
És una de les llicències que et deixa el cinema. Jo sempre faig servir un 95% de realitat històrica i amb el 5% restant vaig voler fer un judici al franquisme en boca d’un militar. De totes maneres, quan vaig fer la investigació històrica dels fets, vaig poder esbrinar que el dia que es va reunir el tribunal que el jutjava van haver-hi discussions. També, la seva germana, Ramona Companys, en va explicar personalment que quan va arribar al castell de Montjuïc el seu germà encara era viu i que va coincidir amb un militar franquista que sortia del judici que li va dir textualment que “en este momento me da verguenza llevar este uniforme”.
Vostè sempre ha destacat la gran qualitat dels actors i actrius del nostre país. Per què creu que Catalunya té tants bons intèrprets?
Jo ho lligaria amb un fet que arrenca de la Mancomunitat de Prat de la Riba, perquè és quan es crea una institució capdal per al teatre català: l’institut del Teatre, una escola extraordinària. També, la importància del teatre i del cinema amateur a Catalunya ha contribuït al gran estol d’actors i actrius catalans que superen amb escreix la mitjana estatal.
Una qüestió gairebé inevitable és preguntar-li com troba la situació actual del cinema català?
Malament. Tenim un problema industrial terrible. Avui en dia, la pel·lícula que porta la marca de Cinema Català no passa de l’Ebre. A partir de la discussió de l’Estatut hi ha un rebuig brutal pel nostre cinema. Si a això li afegim que a nivell global hi ha el tema de la pirateria i que la llei del cinema ha començat marcada pel fracàs, l’horitzó està molt ple de núvols i amenaça de tempesta. Malgrat que tinc tota la confiança amb la gent jove, ho tenen certament molt difícil.
Una de les opcions és la televisió?
TV3 exerceix un tutelatge molt important gràcies al programa marc amb la Generalitat. Actualment, si no hi hagués TV3 segurament no hi hauria cinema català. Però no és suficient, hem d’anar més enllà.
Per acabar, i després de gaudir del Gaudí d’Honor, quins són els seus projectes més immediats?
En aquests moments estic pagant els deutes de ‘El Coronel Macià’ però m’agradaria fer la segona part. D’altra banda, la Filmoteca de Catalunya ha organitzat un minicicle de cinema català al ‘Lincoln Center’ de Washington entre les quals hi ha programada la projecció de “La piel quemada”, una cosa que em fa molta il·lusió.