Entrevista a Albert Lladó
L’escriptura és un procés estrany”
L’escriptor Albert Lladó va presentar el passat 25 de setembre els seus dos darrers llibres, en un acte celebrat a la Biblioteca Serra i Moret de Pineda de Mar. Es tracta de ‘La Puerta’ (Cultiva Libros), la seva primera novella de ficció; i el llibre ‘Paraules’ (Abadia Editors), un recull d’entrevistes amb personatges de diversos àmbits creatius. Lladó és llicenciat en Filosofia i periodista, professió en la que vol aprofundir per aportar noves idees. Actualment està treballant molt el gènere dels aforismes, una altra de les seves passions.
Què et va motivar a escriure dos llibres tan diferents i publicar-los gairebé en el mateix espai-temps.
La veritat és que el tema de la publicació d’un llibre és independent del seu procés d’escriptura. Vull dir, depèn d’altres factors externs, com trobar un editor amb ganes i possibilitats econòmiques per invertir en la teva feina. Ha donat la casualitat que, aquest any, n’he trobat dos per a dos projectes molt diferents.
El fet que siguin de gèneres diferents, i en llengües diferents (el llibre d’entrevistes està escrit en català i la novel·la en castellà), no ha impedit la seva publicació quasi simultània. No es feien “competència”, vaja.
‘La puerta’, el teu salt a la novel·la de ficció, la vas publicar per entregues setmanals a través d’internet. Què et va aportar aquesta experiència online?
Per damunt de tot, el compromís amb el lector, i sobretot amb mi mateix, d’escriure un capítol cada setmana. En el meu dia a dia faig feines ben diverses i això m’impedia concentrar-me a l’hora d’escriure una novel·la. D’aquesta manera, m’obligava a mi mateix.
Per altra banda, a l’escriure per la xarxa, l’estil és molt precís: frase curta, capítols breus, llenguatge líric però directe…
Què té d’autobiogràfic?
És un llibre que s’emmarca en allò que han anomenat “autoficció”. O sigui, agafo elements de la realitat (el protagonista ha estudiat el mateix que jo, ha viscut als mateixos llocs, comparteix obsessions, …) per crear una història de ficció. El més important era construir la sensació de versemblança en el lector i, parlant del que coneixes, és més possible que ho aconsegueixis. Sobretot, si és la teva primera novel·la.
En canvi ‘Paraules’ és un recull de vint entrevistes entre les moltes que has fet. Va ser difícil fer una tria?
Triar és el més difícil. A més, és el resultat de tres o quatre anys de col·laboracions amb diaris, revistes, …Però tenia clar dues coses: que no volia un recull “generacional” (hi ha creadors de totes les edats) i que no volia incloure cap personatge que només hagués fet l’entrevista per promocionar un producte concret (moltes de les trobades eren per parlar d’una novetat, però era l’excusa per conversar sobre tota la seva obra).
Quina empremta t’ha deixat cadascun dels personatges entrevistats?
Crec que el periodista no ha de patir d’indiferència – la passió també hi té cabuda – però tampoc deixar-se emportar per la mitomania. Si no, l’entrevista, no funciona. Tot i així, és cert que alguns personatges són realment brillants. Només un exemple: Palau i Fabre m’explicava com, amb la meva edat, va entrevistar a Lorca. O com sortia per París amb Picasso o Camus… Era un luxe parlar, durant més d’una hora, amb una enciclopèdia viva de la història de l’art de les tres darreres generacions.
Probablement les entrevistes a Paco Candel i Josep Palau i Fabre van ser les darreres que van oferir.
Sí, eren grans, ja. Candel em va atendre a l’hospital. Ple de lucidesa i amb una humilitat que només ens pot servir com a lliçó.
Com valores els comentaris dels teus lectors i lectores?
A mi m’afecten. Per això, l’experiència a la xarxa em va servir molt, però també hi va haver un moment que els comentaris em despistaven. L’escriptura és un procés estrany (com a mínim, per a mi), de solitud, on mai estàs segur de si el que estàs fent és una genialitat o ha d’anar, directament, a la brossa.
Ets filòsof i exerceixes de periodista. D’alguna manera, la filosofia del s. XXI ha passat a l’acció?
Sóc llicenciat en filosofia. Ser filòsof és molt més bèstia, i important, que estudiar una carrera. Avui, més que mai, són imprescindibles i cal que passin a l’acció. Si la filosofia no surt de les aules, els ciutadans aniran perdent el poc sentit crític que ens pugui quedar encara. I, sense sentit crític, s’obren totes les escletxes per a que entrin els populismes: xenofòbia, masclisme, precarietat laboral, abismes generacionals, … La filosofia ens parla del nostre dia a dia.
Per a tu, l’exercici d’escriure requereix horaris o prefereixes l’arribada de les muses?
Requereix d’horaris per a que arribin les muses. En un món on tens Internet al mòbil, televisió, música a l’ordinador, i hi ha milers coses per a fer interessants, posar-se a escriure durant dues hores costa. De totes formes, sempre porto una llibreta per prendre notes. D’aquesta llibreta, surt pràcticament tot.
Parlant de muses, com s’inspira l’Albert Lladó?
Les primeres idees són llampecs que arriben de forma inesperada. Potser, fins i tot, estic dormint. M’he d’aixecar i escriure una frase. Mentre vaig al metro, mentre vaig en bici, a la feina, al gimnàs,… Sobretot, quan estic descansat. Quan m’acabo de llevar sembla que el motor està més actiu. Després, és qüestió de posar-hi. A vegades surt bé, a vegades no. Però realment el procés és inexplicable.
També ets crític literari i teatral. Aquesta doble faceta t’influeix quan escrius?
Com abans, no em considero ni crític, ni filòsof, ni tan sols periodista. Evidentment, són etiquetes que ens serveixen per presentar-nos al món, per situar la nostra feina, però li tinc massa respecte a aquestes categories. Tinc massa per aprendre per considerar-me cap d’aquestes coses, encara. Per a mi, són passions a les que li dedico temps. Res més.
Tot i això, evidentment m’influeix. ‘La puerta’ és, d’alguna manera, una novel·la d’idees, en els sentit que es contraposen les dues branques principals del pensament, la racionalitat i l’espiritualitat. El sistema lògic i científic, ben jerarquitzat, amb l’atzar i allò espontani, que també són formes de coneixement.
Quines fonts han estat el teu referent literari?
Tot pot ser literatura. Només depèn de la mirada, no del que mires. Un conflicte de parella, un quadre, una tarda al cinema… només t’has de posar les ulleres que filtri això, una mica d’imaginació, i moltes ganes d’explicar coses que no saps ni pots explicar d’una altra forma.
Hi ha molts escriptors que m’han impactat. Cortázar, per posar només un exemple, està present a ‘La puerta’ constantment. No es pot entendre el personatge femení, la Blanca, sense conèixer una mica la maga de ‘Rayuela’ o ‘Nadja’ de Breton.
És curiós que malgrat l’auge de les noves tecnologies, la literatura actual segueix parlant de les mateixes coses.
Sempre de les mateixes coses. Amor, por, amistat, la necessitat de la llibertat, …. des de la Bíblia fins avui. Però de com expliques la teva història, i de quins són els teus referents reconeguts o no, sorgeix el teu estil…
Com creus que serà la literatura del futur?
No hi crec gaire amb els gurús. No ho podem saber. Però crec que la pregunta és si canviarà el suport o l’estructura mateixa de l’obra. Si el canvi afectarà més als lectors que als escriptors, o a l’inrevés. En aquest sentit, vaig fer una conferència a Jaén fa un any que es titula: ‘La novela online. ¿Cambio de formato o cambio de paradigma?’, on poso en dubte que això de l’hipertex, per exemple, sigui alguna idea tan nova. Tota la filosofia post estructuralista parlava ja d’això. Només cal llegir a Barthes, Derrida, Foucault o Deleuze.
Cap a on t’agradaria orientar la teva faceta d’escriptor?
No m’agrada entendre la meva activitat com “una carrera”. Per tant, no tinc clar si escriuré moltes novel·les més, o cap altra. No puc preveure què faré, perquè hi ha masses coses a fer. El teatre em crida molt, potser algun dia m’atreveixo… també estic tornant a escriure relats i m’agrada provar noves coses en periodisme. Avui, però, estic treballant molt el gènere dels aforismes, que m’apassiona… Potser surt un llibre el 2011, qui sap…