El Mar de la Tranquil·litat

David Castillo


 
 

Sóc nascuda al barri del Coll de Barcelona quan encara tenia estructura de poble enmig de la muntanya i visc fa molts anys a Vallcarca, com els protagonistes d’El Mar de la Tranquil·litat.

Llegint el llibre he fet una repassada de la meva vida infantil, ja que conec el barri des de sempre. I he tornat a l'antiga pedrera, que ara és la Creueta del Coll, on un senyor que és deia Piñol i que tenia molta traça va fer un pessebre fantàstic amb trons i llamps que ens tenia encisats. Feia amb pedres cabanes, se sentia Gaudí i amb els arbres caiguts feia figures de fusta que ma mare comprava.

És un llibre per a mi clar i dur alhora, d'unes realitats fortes, de barris allunyats del centre i que acaben sent vinculats a una Editorial, la Bruguera, fins que l'empresa tanca i han de tornar a començar tots. En David Castillo ens explica unes vides i uns llocs que massa sovint volen quedar oblidats.

L’Àngel torna a casa dels seus pares després de molts anys i es troba que sembla que no ha canviat res, però realment ha canviat tot, sobretot ell i els seus amics de petits. Tots ells supervivents d'ells mateixos i de les seves pobres vides.

Això sí, la Blanca, una puta ben fina que entén de marketing i que s'anuncia "mamades catalanes", aconsegueix donar llum a la foscor de la vida del protagonista i sembla que es poden arribar a enamorar, de fet ella acabarà fent "la feina" de franc. Una descripció del sexe que no arriba a excitar però que no és de mal gust en cap moment. Segurament seria la fantasia de molts.

Molts amics s’han quedat pel camí, a causa de les drogues i d'una vida dura durant el final dels 70 i els 80. És ben trist mirar la vida com passa i, mirant el passat, desitjar que la vida ens obsequiï amb alguna cosa més.

Els que no van suportar qui eren i quina vida es van crear acababen saltant al buit en el pont de Vallcarca, el pont del suïcidis de la zona. Ben trist i ben inútil tot plegat. S'ha de llegir el llibre per fer un nou cant a la vida, per saber-la crear i recrear de nou.

I queda palès que qualsevol temps passat va ser molt pitjor.

Marta Texidó