El que no et dec

ni et trobaré a faltar


 
 

Sé tot el que no et dec
i tot el que no has fet
per mi.

No et vull de nou
ni et trobaré a faltar
i si alguna nit
els records em traeixen
i els meus dits
pregunten pel teu tacte
i els meus ulls
et cerquen a les fosques i la meva
pell enyora l’encís càlid de la teva,
faré el valent esforç de no dormir
per no haver de somiar-te.

Se tot el que no et dec,
on i quan no has estat,
quin era el preu
i quin el sacrifici.
Ara estic bé.

No puc odiar-te -no tinc dret
a odiar-te- ni vull fer-ho
per no donar-te més del que he rebut.

Ara que puc parlar amb la meva veu,
ara que tu no hi ets, sóc molt més jo
i he començat a edificar una vida
ja no sobre les runes d’allò nostre
que va morir fa temps,
sinó en una parcel·la de bell nou
sense clau per a tu.


Ha de trencar-se el temps
i desfer-se la Història
-no la història amb minúscula: la Història
del món en general- per que nosaltres,
tú i jo en particular, tornem a ser
com eren fa sis mesos o mil anys.
Sé tot el que no et dec
i sé que saps
que res no és mai per sempre
-ni tan sols
les ferides ho son-
i que hi ha deutes
que son menys dolorosos
si no es cobren.

No vull la teva perfecció imperfecta:
vull la perfecta imperfecció d’una altra.
Vull compartir tot el que no em pertany
exercint el meu dret a equivocar-me.

No et trobaré a faltar
i si alguna nit
els records em traeixen
i els meus dits
pregunten pel teu tacte
si els meus ulls
et cerquen a les fosques i la meva
pell enyora l’encís càlid de la teva,
faré el valent esforç de no dormir
per no haver de somiar-te...

Jordi Cienfuegos