Celdoni Fonoll

Tot versejant la natura


 
 

“Mogut per un aleteig que qui sap com i d’on va venir —mai no sabem d’on ni com ens vénen les dèries— , a la tardor del 1998 em vaig trobar, tot d’una, escrivint versos d’ocells. Versos fets a partir del que la veu —i la saviesa— popular diu que diuen els ocells quan canten: “Revivadéu! Són bones les cireres, Nicolau?”, l’oriol; “Vuit per vuit”, la guatlla; “Jau, jau! Gira’t i jau!”, el pardal; etc.

Sóc, sortosament, de poble, fill de pagesos, i tant els ocells com aquestes diguem-ne, “dites d’ocells” em són familiars des de la infantesa. Com també me’n són els versos: “La ginesta”, de Joan Maragall; “Els nostres pins”, de Josep Carner; “Cançó de pluja”, “L’home que llaura”, “Joan de l’ós”, “Elogi de les muntanyes”, de Josep Maria de Sagarra; “Don Jaume a Sant Jeroni”, de Jacint Verdaguer; “Cirerer de claustre”, de Joan Maria Guasch; etc., que el meu pare em feia llegir i recitar de petit. Des que era un marrec, doncs, em són familiars versos i ocells.”

Així començava, a l’estiu del 2000, el pròleg a Veus d’ocells, el meu primer llibre de versos naturalístics. Poc em pensava, aleshores, que allò era l’inici d’una obra que m’ha omplert els darrers deu anys. Fins ara he versificat 572 espècies entre ocells, herbes, arbres, bolets, mamífers, mol·luscs, aràcnids, crustacis, insectes, peixos d’aigua dolça, amfibis i rèptils. N’he publicat deu llibres i en tinc un d’inèdit.

Com ja he dit altres vegades, jo em considero més versaire que poeta. Els meus versos són senzills, de caire popular —la qual cosa no vol pas dir que, en fer-los, no hi posi els cinc sentits—, però conec prou bé els nostres clàssics, de Llull a Estellés —o, eixamplant-ho més, de Cerverí de Girona a Miquel Desclot—, que he recitat, musicat i cantat, i en una cosa o altra em deuen haver influït, oi? La llengua que faig servir és, sobretot, la que he mamat dels pares i dels avis que eren pagesos, tal com dic més amunt, de les comarques centrals del Principat de Catalunya: la Segarra, l’Anoia, el Bages. Només he endreçat una mica el bon parlar dels pares, “que és el més dolç per qui el sap confegir”, en paraules de Foix.

Els versos procuro que tinguin exactitud científica, però “allunyada de qualsevol pedagogia versificada”, tal com m’han escrit en un pròleg. No faig poesia científica, però dos grans naturalistes m’han assessorat i estimulat: Joaquim Maluquer i Jordi Sargatal, i bons biòlegs —Albert Martínez Vilalta, Anna Motis, Ramon Pascual, Núria Duran, Marta Vigo, Albert Ruhí—, han fet pinzellades científiques a l’annex dels llibres. En aquest mateix annex hi he inclòs, també, informació literària i de cultura popular. Uns quants llibres contenen partitures de cançons i, els tres primers d’ocells, un disc amb els cants dels ocells versificats. M’han obsequiat amb pròlegs Laia Noguera, Joaquim Maluquer, Jordi Sargatal i, amb diversos epílegs, Lloll Bertran. Isaac Fonoll n’ha transcrit les partitures, i els llibres, il·lustrats amb dibuixos o fotografies de diversos autors —Toni Llobet, Francesc Juglar, Jaume Sañé, Oriol Alamany, Isaac Fonoll, Lloll Bertran, Ramon Pascual, entre altres—, han estat molt ben editats per Lynx, Pòrtic, Mina i Cossetània.

El meu contacte amb la terra des de la infantesa ha influït decisivament en el fet que m’hagi dedicat a versificar la natura. I també hi han contribuït poetes com Jacint Verdaguer i Josep Maria de Sagarra: a part dels llibres Què diuen los aucells?, de Verdaguer, i Els ocells amics, de Sagarra, l’obra d’aquests dos poetes és farcida d’ocells, de plantes, de bèsties, de bestioles, de referències a la naturalesa.

Potser ja m’atanso al final d’aquest cicle, però us ben asseguro que he estat feliç endinsant-me, tot versejant, pels misteriosos, sorprenents i sempre fascinants viaranys de la natura.

Celdoni Fonoll