Josep Piera


 
 

“El cavall Manolete era com els dels indis, negre amb taques blanques, o blanc amb taques negres, i semblava salvatge quan cavalcava solt, entre els arbres on el tenien tancat; però era dòcil i bell, i li agradava que l’acariciares al llom, que li pentinares la crinera i li digueres “que guapo que ets, Manolete; ets més guapo i més artista que el torero! T’haurien de dir Dominguín!”. I ell se’n reia fent renills (...)
 

El 2007, amb la publicació d’aquest llibre l’escriptor saforenc inicia la publicació de les seves memòries. En l’exemplar que ressenyem avui, el relat hi va des de la naixença fins quan acaba el servei militar l’any 1968.
 
És un llibre que torna a ratificar el gruix del Piera narrador, del contador d’històries. Aquí hi tenim servides en safata d’argent la família, el pare comerciant, els germans morts i els vius, Beniopa, el petit municipi que, temps a venir, fou absorbit per Gandia, la ciutat dels Borja d’aquells anys, l’escola, les xiquetes i les xicones, la cinefília, la seva relació amb el català, el referent que era llavors, a tots nivells, Barcelona, la mili a Mallorca, dalt del Puig Major, a prop de Sòller, els enamoraments, la passió amorosa, el sexe...
 
Tot plegat servit amb una llengua d’una gran ductilitat, bellesa, expressivitat, en un cant a la infantesa, a la primera joventut, en què el jove Piera mira de trobar què vol ser a la vida. I que hi conté reflexions de llarg alè sobre la memòria, la societat, la cultura...
 
Diu Piera, en un moment:
 
“Com més m’endinse en aquest relat de records, més imatges, més rostres, més escenes i escenaris m’apareixen. La memòria és un cistell de cireres; n’estires una i moltes altres se’n van darrera. La memòria del que s’ha viscut esborra el que li sembla, arxiva el que vol i retorna el que li plau. Recupere a l’atzar rostres, moments i mots sentits, que se’m fan símbols d’un temps perdut. El xiquet que era vivia la vida com un ocellet al qual la mare empapussa mentre ell mira, tot ull, el món dels voltants des del niu, perquè encara no té les ales de volar”.
 
Ho confesso: en Josep Piera fa anys que em té el cor robat. El cingle verd, Estiu grec, Un bellíssim cadàver barroc, Seduccions a Marràqueix, El jardí llunyà, A Jerusalem... n’han format part, des de fa una pila d’anys, de les meves lectures.
 
M’encanten els seus llibres de viatges, el seu interès per la cultura àrab, pel Magreb, l’atracció pel món hebreu, per la Mediterrània com a bressol de cultures diverses. Curiosament, el Piera poeta, faceta en la qual hi destaca especialment, és, per a mi, un gran desconegut.
 
Us presento, doncs, un llibre magnífic, redó, plenament recomanable per les històries d’un país, d’una vila, d’un món essencialment agrícola, per la tendresa, finor, de les seves descripcions que us faran riure, pensar, i somiar.
Pere Meroño