"i la festa segueix"
Josep Maria Espinàs
Josep Maria Espinàs acaba de publicar "i la festa segueix" (La Campana), un llibre que conté l'Espinàs memorialista de dos dels meus títols preferits de l'autor, "Inventari de jubilacions" i "Temps afegit". Aquí hi trobem textos breus, observacions, reflexions. Espinàs és un mestre de l'art de viure. Som molts els catalans que l'admirem, i que no només n'hem après lliçons de l'ofici de viure, sinó també de l'ofici d'escriure: el to, la veu gens ampul•losa ni dringadora ni fressosa, la ironia, la calma lluminosa "i aquella qualitat humanística" -llegim a la contracoberta del nou llibre- "que el defineixen com un dels escriptors més coherents del nostre temps".
Mostra d'aquesta coherència és el text que Blai Bonet escrivia sobre Espinàs el 1963 a Destino: "Pot dir-se també que és un home de la paraula, un home de paraula que està al cap del carrer, el carrer líric que duu a la plaça pública. I és un poeta que treballa amb tanta consciència del que és viu, del tremolar de la realitat, que l'avergonyeix d'escriure en vers. (...) Sempre amb cura de no adormir-se, de no caure en ell mateix. Escriu en un cafè, però no és escriptor de cafè. Es tracta de no quedar-se a casa, d'evitar el perill de ser escriptor d'un mateix".
Reprodueixo un fragment del llibre "I la festa segueix" que em sembla adient per aquests dies de consumisme desaforat. "M'adono que al llarg de la meva vida -i són ja més de vuitanta anys- no he tingut cap seguretat econòmica. (...) I he tingut sort. La independència m'ha sortit bé. He acabat guanyant diners per viure confortablement i, per tant, amb la possibilitat de renunciar a allò que no m'agradava. O no necessitava. Allò que no necessitem acostuma a costar molts diners. Sóc aquella persona que després de molts anys de tenir un 600, quan el cotxe es va fer vell el vaig canviar per un altre 600. I quan un 127 ja començava a tenir problemes, jo vaig passar a comprar-me un altre 127. El luxe de les eines no m'ha interessat mai, però sí la inversió en viatges i en els bons restaurants.
Haver arribat a la meva edat amb aquesta mena de vida, amb aquesta sensació de llibertat, és un privilegi del qual sóc perfectament conscient. He apostat per l'arriscada inseguretat i m'ha tocat un premi. El meu cas no ha de servir de model a ningú. El meu camí hauria pogut acabar malament -com qualsevol camí. Entendre una vida és molt és difícil, per no dir impossible, i no crec que es pugui predeterminar: amb aquests mitjans s'arribarà a aquests resultats, amb aquesta voluntat s'aconseguirà allò que es proposa.
Jo puc dir que m'ha satisfet la independència, però altres diran, amb raó, que n'han estat víctimes. Tot és relatiu, començant per la sensació d'independència. I, en el fons, la idependència tampoc et fa immortal, ni forçosament bona persona, ni feliç, ni bon escriptor. Per definició, la vida és incertesa".