La pastoral catalana

Julià de Jòdar


 
 

És un dels primers espases de la nostra literatura, ho diuen crítics ben solvents. L’escriptor badaloní tracta en la majoria dels seus llibres de passar comptes i relatar la seva infantesa –la trilogia “L’Atzar i les ombres”, la seva generació, als anys 60 i 70  -“L’home que va estimar Natàlia Vidal”, i la societat contemporània descreguda, i on el capital hi regna a cor que vols - “La pastoral catalana” (...)

Una parella de mitjana edat –ell un periodista antic membre del PSUC-, supervivents de la generació de la revolució de maig del 68, acudeixen a la crida d’una amiga de la dona maridada amb un oficial de la CIA, participant en tota mena d’operacions especials contrainsurgents pertot, també a Guantánamo, i es desplacen als Estats Units.
 
Aquest McGuffin serveix a l’escriptor nat a Badalona, a tocar mateix del meu barri, per bastir un relat sobre la societat en què vivim: les seves històries, histèries, neurosi, el regne del capitalisme en la seva pitjor versió, una societat de manipuladors, hipòcrites, venuts al sistema, on tot déu s’hi agenolla i plega veles. N’inclou una vivisecció de la generació del 68, d’aquell jovent que volia menjar-se el món i que fou, en un tres i no res, integrat pel sistema, amb alguns dels seus membres més coneguts convertits en veritables abanderats.
 
Cartes, salts temporals, digressions de tota mena, presenten un retrat viu, ric, versemblant, de la nostra contemporaneïtat sense utopies, sense esperances, de campi qui pugui per sobreviure o per arreplegar com més calés millor.
 
Es un llibre que planteja un veritable diàleg de tu a tu entre autor i lector, un diàleg intel·ligent, a més, sense paranys ni subterfugis, descarnat, directe com un cop de puny a l’estomac. Un diàleg, però, crític, plural, integrat per capes i nivells diversos de discurs i anàlisi.
 
Un text indubtablement sòlid, ben travat, que mostra una evolució de l’instrumental lingüístic de l’escriptor, dels seus registres i modulacions.
 
Un llibre que parla de la parella on l’amor ja no hi campa, on hi predomina l’engany, els malentesos, la pura i simple convivència tolerada; de les feines on te n’empasses, dia sí, dia, també, un gripau; dels mètodes moderns de pervivència de l’imperialisme; de com queda suspès l’estat de dret quan al capital i als seus serfs els interessa; on hi regna impunitat, la il·legalitat criminal més forma i tossuda i escruixidora ...
 
Pocs llibres com aquest, fets des d’aquest cantó d’Europa i del món, des del camp de la ficció, m’han sorprès i m’han fet viure i veure, colpint-me, la nostra societat d’ara.
 
A parer meu, “La pastoral catalana” és una proposta literària de gruix, molt important. Un inventari del nostre passat i present i de l’esdevenidor negre que ja és aquí i del qual no ens en podem pas desempallegar. És al·legat tan lúcid com pessimista.
 
La pastoral catalana. Julià de Jòdar. 393 planes. Edicions Proa. Barcelona. 2010.
 

 

Pere meroño