As voces baixas

Manuel Rivas


 
 

L’escriptor corunyès ens regala, un cop més, amb “As voces baixas” un llibre rodó. En aquest cas, amb veu intimista, malenconiosa, amb un punt de nostàlgia, personalíssima, tot capbussant-se en la seva infantesa, la primera joventut, fins arribar als seus inicis periodístics. El darrer capítol –“O sorriso da moza anarquista”, és dedicat a la seva germana María, traspassada fa uns anys (…)

El llibre és ben universal i està escrit des de la més estricta i propera quotidianitat al barri de Monte Alto, a l’aldea urbana de Castro de Elviña –que fa part de la ciutat de A Coruña.

Diversos són els punts que “marquen” aquell indret: el lloc de Corpo Santo, la llum del far de Breogán, la presó provincial, el cementiri de San Amaro, el poblat ibèric, el Monte Xalo… onde as nenas pastoras pisan o sol, a escaleira onde os nenos clandestinos escoitan os murmurios da imaxinación…

Rivas es cabussa, dèiem, en els seus inicis a la vida: el pare, la mare, els familiars més pròxims, l’emigració, el barri, la ciutat, la lectura, les primeres ports, la guerra, el saxòfon del pare, Mariano Medina –l’home del temps, les runes del cel, el tresor celta, el mestre i el boxejador, la foto de família, la seva detenció, l’institut mixt, la seva feina com a meritori als diaris gallecs… Tot sovint sol, tot sovint en companyia de Maria Rivas.

Històries, narracions, fetes i pastades per sentir-les a cau d’orella, en una nit frescal, a tocar d’un foc amb llenya, en una casa gallega, amb l’oceà als peus.

Retrat íntim, viscut, recrea aquell món que malda per perviure i transformar-se i per romandre i quedar enrere. Històries meravelloses de les que no s’obliden.

“Os que ficamos tivemos a impresión de que se foran así, tan á presa, á procura da filla anarquista. Si, naquel cuarto morrera antes María. Na fase terminal pediu que a axudásemos a irse para non sufris máis. A súa man axudaba a axudar. Non etaban desta vez os cabezudos, os Reis Católicos, na fiestra, senón o verdor ensumido do limoeiro que medrara no chan rudo de terra e cascallo da primeira casa”.

Pere Meroño