No hi ha terceres persones

Empar Moliner


 
 

Al principi, tot llegint un dels seus llibres, mea culpa, la vaig menystenir com a escriptora, a l’Empar Moliner. Amb el temps, i la recent lectura d’aquest, per a mi, extraordinari text, ha crescut en la mesura que he sabut veure’n matisos, escletxes, mirades, que no n’havia estat capaç de capir; fet i fet, servidor, té, i grosses, les seves limitacions (...)

. La sessió de maquillatge

“El Nobel de Literatura Sigmund Grossman ha accedit a anar al magazine dels matins de la televisió pública, aprofitant que és a Barcelona per recollir el premi Memòria Hebrea, que distingeix les persones que treballen per divulgar l’horror nazi”.

Viva i punyent mirada sobre el temps d’incultura, d’analfabetisme en què estem instal·lats. Pel damunt, hi plana la memòria amarga, esgarrifosa, de l’holocaust.

. La pregunta és: ¿Per què aquest canvi de registre?

“L’actriu que interpreta aquest monòleg no pot ser més jove de 45 anys. De cap manera ha de ser una actriu jove caracteritzada de gran. Pot tenir-ne entre cinquanta i setanta, representi el que representi. Pot dur els cabells blancs o pot dur-los tintats i de tall modern. Ha de ser una dona magnètica, més que bonica, tot i que pot perfectament ser bonica”.

Diàlegs digressius, pautats per grans cançons del pop dels seixanta i posteriors.

. Quina noia tan animosa

“Ah, sí esclar, no hi viu cap problema, al contrari, ¿com és que s’ho ha pogut pensar? No, no, a ella ja li està bé, només li saber greu no saber com ajudar, què fe, però –diu- per lo demés i tant, al contrari, i tant, li encantarà”.

Història d’engany, paranys, amb un punt de truculència, o com ens utilitzem, mútuament, per aconseguir allò que ens interessa.
. La guia Michelin

“Ja és dijous al vespre, i a la llibreria del restaurant Experiència no hi ha apuntada cap reserva per divendres. Però, de cop, truquen per fer-los-en una. Són una parella d’arquitectes joves, molt entusiastes d’en Marc Ros, el cuiner, que vénen dues o tres vegades l’any, per l’aniversari de casats i quan els surt una feina ben pagada”.

La “nova cuina”, les aparences, les pantalles que amaguen o distorsionen la realitat, un nou retrat, vívid, de la modernitat líquida. D’un temps on la imatge pretén esdevenir el “tot”.

. La contra

“El filòleg Manuel Bou iniciarà una secció d’entrevistes (<>, es dirà) a la contraportada del diari Endavant. És una oportunitat. Tothom s’hi fixa, en les entrevistes de la contraportada”.

No he llegit, encara, “Se sabrà tot”, però pel que sé, tracta del mateix tema d’aquesta història: el periodisme d’avui, on el maridatge entre política-mitjans, la familiaritat, hi és total, absolut. Mitjans-política-i el capital, vet aquí la tríade, la més important la tercera, que governa el nostre temps, les nostres vides. És tracta d’una sàtira ferotge, impactant, que et deixa un regust amargant gairebé insuportable.

. Wilson

“Des de lluny, en Toni Vila va distingir la seva dona al volant del cotxe –un tot terreny que li semblava balder i prematur, a punt per una família nombrosa que ells, de moment, no eren- i va fer un gest amb la boca per demostrar-li que l’havia vista. Era un gest d’<> (que cada dia, si fa o no fa repetia) i que algú hauria pogut confondre amb una ganyota de disgust per una petita molèstia”.

. Melodie Nakachian

“La Melodie esbufega pel carrer estret i costerut amb torretes a banda i banda , que, fa temps, devien ser d’estiueig, i ara són seus de negocis: l’una, una productora de cinema; l’altra, una residència de luxe per avis; l’altra, una editorial; i l’altra la clínica abortiva. No ha donat l’adreça exacta al taxista, li ha demanat que s’aturi una mica més avall (per si de cas la reconeixia)”

Una història prou filmada, representada, familiar, coneguda, d’engany, d’aprofitament, de sexe amb-i-sense conseqüències.

. Un mètode per dormir sense plorar

“El fill dels Soro plorava tota la nit, des que va néixer. Feien tot el que tocava. A les set el banyaven, li posaven el pijama (perquè aprengués a diferenciar la nit del dia) i la dona es treia un pit i l’hi oferia, com li havien ensenyat al curset de criança natural. El bebè s’hi agafava i al cap d’uns deu minuts de xumar s’adormia. <>, mormolava ella. Però aleshores venia la feina de deixar-lo al bressol”.

Història de parella que esdevenen pares. Les relacions entre dona i home canvien radicalment i ferma. Després d’un temps, d’uns mesos d’adaptació, amb el canvi consumat per sempre, més sols i més ells mateixos que mai, hi sobreviuran feliços i alegrois. Nova mirada ferotge del món entre dos que ara són tres.

. A ella no li agrada que se sàpiga

“Des de fa quinze anys quan va morir-se –li la mare, el senyor Pere Pigrau dina cada dia a la fonda Tonet al davant de casa seva. Segueix cada dia del món la mateixa rutina. Es lleva a tres quarts i dos minuts de sis del matí, i si és dilluns, dimecres, divendres o dissabte, es dutxa. Els altres dies li sembla que no cal”.

Vida tranquil·la, pautada, plena de tics i de tocs, la del senyor Pigrau. Un fet aparentment perifèric, rellevant, li giravoltarà l’existència.

. Una mica de dieta i exercici

“ La Lali Gómez era l’única dona de l’oficina 351 de la caixa d’estalvis (<>, en deia ella). Els altres companys eren homes, i, per això, davant del seu taulell s’ho formava sempre la cua de jubilats. Als avis els agradava el seu riure dringadís i que tingués aquell cos arrodonit, gros i esponjós”.

Enamorar-se, encapritxar-se; la continuïtat de dues parelles, de dues vides conegudes, en joc. En escac? Hi reeixirà, no ho farà. Tot semblar penjar d’un fil.

. No hi ha terceres persones. Empar Moliner. Quaderns Crema. 165 pàgines. Barcelona. 2010.

Pera Meroño