El Silenci

Entrevista a Gaspar Hernàndez


 
 

El periodista i escriptor Gaspar Hernández dirigeix i presenta cada vespre "L'ofici de viure" a Catalunya Ràdio. Acaba de guanyar el Premi Josep Pla per la seva primera novel·la, "El silenci", i el Premi Ciutat de Barcelona pel programa de les "eines pràctiques per al benestar emocional". És possible que pròximament el seu programa de ràdio faci el salt a la televisió.

“El silenci” explica una història sobre el poder de la paraula, la fe i l esperança, quan et diuen que no te’n queda. Un home que parla durant tota una nit amb la Umiko, una jove japonesa malalta de càncer. Ella creu fermament que la meditació i la força de les paraules la poden guarir, mentre que el narrador que ha escollit es força escèptic amb tot el que es relaciona amb la medicina anomenada alternativa. L'acció es desenvolupa a Formentera. Paisatges, colors i sensacions a flor de pell. S’ha de llegir en silenci, gaudint de les paraules narrades.

P: Com vas començar a escriure, vas néixer amb aquesta vocació o és sobrevinguda?.

G.H: No hi vaig néixer, hi sorgeix arrel de la meva vocació de lector. M’agrada la bona literatura, però he trobat a faltar en ella el tractament d’aquests temes i que la literatura considera de segona. Hi ha uns temes que en aquests moments són molt importants per a molta gent i se’ls tracta de forma pejorativa, i vaig intentar arriscar-me fent “El Silenci”.

P.: Què ha significat per a tu la publicació d’aquest llibre, a part del premi.

G.H.: En primer lloc treure’m una espina perquè tenia 3 novel·les al calaix, escrites en els últims 10 anys, que per sort en el seu dia vaig decidir no publicar., suposa també una sensació que una part de mi volia treure-la fora i desprendre'm d’ella ha estat una gran il·lusió.

P.: He llegit en el teu llibre que el narrador veu la pel·lícula “The secret” i, queda decebut al principi, després, a mesura que avança la novel·la, canvia d' opinió.

Creus que treballar “The secret”, o la llei de l’atracció funciona, és el que necessitem creure en aquest moment per tirar endavant les nostres vides?

G.H.: Crec que funciona, i el narrador es més escèptic que jo pel que fa al “The secret”. M’interessava que el narrador tingués el punt de vista del lector escèptic. La història tracta d’una persona que es vol curar d’una manera extravagant. Tot i que està basada en un cas real, em semblava prou extravagant perquè no tingués uns punts potents, com el del narrador que es escèptic i que troba tot aquest món estrany però que, a poc a poc, hi va entrant. Al principi, “The secret” em semblava com un exemple que tothom entendria. A més, es tracta del llibre més venut a Catalunya i Espanya durant 74 setmanes i em sembla, per tant, l’exemple clàssic de que això provoca urticària a algunes persones.

P.: Quina és la teva opinió sobre el llibre?

G.H.: Al llibre “The secret” li veig coses molt bones. No és el llibre tal i com jo l’hagués escrit, però crec que conté veritats importants, com pensen la Umiko o la Pema. Sí que està fet d’una forma sensacionalista, massa americana, però el que importa és que no tinguem prejudicis i que darrera d’una forma que no ens atrau suficientment, les lleis que explica són lleis universals que val la pena que estiguin a l’abast de tothom.
P.: Quan vas començar a escriure vas fer referència a en Josep Pla, quina sensació tens en haver guanyat el premi que duu el seu nom?.

G.H.: Sí, és una sensació estranya. Em sento un privilegiat i és un honor. L’altre dia, una persona propera a ell quan era viu, em va explicar que en Josep Pla era una mica escèptic respecte un premi que duia el seu nom perquè ho trobava massa gran, massa important. Per això, que la literatura reconegui a través d’un premi de prestigi els temes dels quals parlo en el llibre em fa tenir una sensació d’honor i de respecte, a la vegada de molta satisfacció i d’un profund agraïment, perquè els temes dels quals parlo en el llibre no són prestigiosos.

P.: Has trigat uns tres anys en escriure aquesta novel·la. Han hagut en aquest temps canvis importants en la teva manera de viure, a mida que tenies mes informació i coneixies coses noves?

G.H.: Quatre anys. Jo crec que faig el mateix camí que molts lectors, un camí de recerca interior, d’estar millor amb un mateix per estar millor amb els altres i que es pot dir creixement personal. És el que estic seguint, no he arribat a cap port però de moment vaig navegant. He navegat nous ports i aquest és un nou port titulat “El Silenci”, i em sento en el camí; però, per sort, hi ha un canvi, i em considero una persona normal que toca de peus a terra.

P.: Creus que naixem amb una “missió” a la vida?. Quina creus que és la teva?.

G.H.: Sí, crec que no la triem nosaltres sinó que ens tria. El problema és que les paraules, com s’explica en “El Silenci”, són reduccionistes, i per intentar captar la realitat mitjançant les paraules és reduir molt la realitat. Per tant, això que diem missió podria ser explicat en mil paraules i totes elles certes; però sí que naixem amb un camí, que també se’n diu destí, però que és molt més que el destí. Crec que el secret consisteix en descobrir quin és aquest camí i ser coherent amb ell.

P.: Hi ha alguna persona o persones que t'hagin impactat personalment al llarg de la teva vida?

G.H.: Durant un estiu, vaig estar entrevistant malalts terminals per al matí de Catalunya Ràdio, persones a les quals els hi havien dit que els hi quedava poc temps de vida. Aquestes són les persones que m’han impactat perquè realment eren persones felices, curiosament. Hi vaig anar a moltíssims hospitals, només a les unitats de cures pal·liatives per parlar amb aquestes persones. Em va semblar excessivament agosarat per part d’un metge dir a un pacient que li queden pocs mesos de vida, perquè sempre dic que el diagnòstic sempre és encertat però el pronòstic no té perquè ser encertat, com passa en el cas de la Umiko. Parlar amb aquesta gent en va impactar molt més que fer-ho amb qualsevol celebritat o famós que hagi pogut entrevistar.

P.: Quina és la teva definició de felicitat?

G.H.: Sé el que no és la felicitat. Sé que no són els diners, ni les possessions. Jo crec que el link important amb la felicitat el trobem en l’amor, i més concretament en l’amor que donem, amb l’amor que som capaços de donar. La felicitat va per aquí. És una actitud que s’ha de cultivar i s’ha de ser perseverant. S’ha de prendre la decisió de ser feliç i quan intentes cultivar aquesta actitud de felicitat hi ha una unió directament amb l’amor. Hem de recordar que l’amabilitat és una forma d’amor. No estem parlant de l’amor a la vida necessàriament, que també; amor els fills, a la família, que també. També podem estar parlant d’un amor tant simple com ho és un somriure o una paraula amable.

P.: Actualment tenen molta acceptació coses tant antigues, com les velles qüestions filosòfiques i espirituals? Quin motiu te l’ésser humà per tornar enrera en aquestes qüestions?

G.H.: No és tornar enrera, és senyal de saviesa. És com si el món fins ara s’hagués dividit en dos Orient i Occident, amb dues visions del ésser humà, una basada en la raó i en tot el que ha aportat la tecnologia, que és molt, i l’altre basada amb un intangible que des d’aquí em considerat inferior. Per primera vegada, gràcies al ioga, gràcies a pàgines com la vostra, estem arribant a un moment que es magnífic. Estem unint Orient i Occident, dues visions del món que es complementen i que hem d’intentar integrar i no separar; potenciar una part de la persona que va mes enllà de la raó que la transcendeix i, per sort, ens trobem en un moment que s’estan integrant les dues visions.

P.: Hi ha alguna pregunta que no t’ han fet de la teva novel·la que t’hagués encantat respondre?

G.H.: Sí, he trobat a faltar en general que m’ hagin fet més preguntes sobre literatura perquè jo he volgut escriure una novel·la. Em considero un bon lector i he trobat a faltar més preguntes sobre la novel·la, sobre la historia, sobre literatura, ... Clar que entenc perfectament en quin terreny m’he ficat i jo, com a periodista, hagués fet segurament les mateixes preguntes.

P.: El llibre es narrativa contemporània-assaig?.

G.H.: Sí, és narrativa que inclou assaig.

P.: És un llibre amb molts missatges, era aquesta la teva intenció o ha estat sols fruit de la inspiració?.

G.H.: A mi m’agraden molt les novel·les que et fan pensar i que a vegades fan que em desconnecti del que estic llegint quan una frase em fa pensar, hi pugui estar d’acord o no. .

P.: Has treballat aquests darrers anys amb el secret o la llei de l’atracció per aconseguir que els teus somnis es facin realitat?

G.H.: La primera entrada va ser una americanada amb un traç massa gruixut. Desprès, vaig estar pensant, vaig llegir molts llibres del tema i vaig fer un canvi, doncs vaig veure que allà hi havia molta veritat si pensem, no només en positiu, sinó que a més visualitzem allà on volem ser i agraïm allò que volem tenir com si ho tinguéssim. Si, hi he treballat”.

P.: Ara és un bon moment per recolzar les teràpies anomenades alternatives, creus que amb aquest llibre aportaràs el teu granet de sorra?.

G.H.: Sí, tant de bo. El 37% de la població catalana consumeix les teràpies alternatives i no estan regulades. Si estiguessin regulades tindríem bons acupuntors, bons homeòpates, bons practicants de reiki i sabríem on anar. Ara, ho sabem perquè ens ho recomana algun amic. Val la pena que això estigui molt regulat. Als Estats Units s’ha acabat regulant. Els metges s’hi han acabat interessant perquè el 30% de la població nord-americana deixava d’anar als metges per anar a terapeutes anomenats alternatius, fins que s’han vist obligats a regular-ho i, a la vegada, a prestigiar-ho per raons d’índole purament econòmica. Doncs això, acabarà passant aquí. Son teràpies complementàries unes de les altres i val la pena que posem un gra de sorra per prestigiar-les.

P.: Es clar que tots som aprenents en l’ofici de viure. El teu programa té una força impressionant, com valores l’aportació dels oients i seguidors habituals?

G.H.: Molt bé, molt bé perquè és una font d’aprenentatge constant. Els oients et van donant input, recomanant temes, donant consells, ... Això et fa confiar amb l’harmonia de l’univers; allà on no arribes tu arriben els oients.

P.: És possible que tinguem l’Ofici de viure a la televisió?.

G.H.: Sí, hi ha forces possibilitats. I amb una mica de sort esperem veure’l el 2009. No ho dono com una seguretat, doncs no depèn de mi. Espero i desitjo que sigui així.

P.: Si el premi Josep Pla l’any passat el va guanyar en Melcior (Comes), en el jurat enguany estava en Baltasar (Porcel) i l’has guanyat tu, Gaspar, és tot plegat un regal dels reis mags?.

G.H.: Sí, és un regal. És un gran regal. Jo el visc i l’actitud que tinc connectant amb la llei de l’atracció, amb les lleis amb les quals treballem és l’actitud d’agraïment. D’agraïment a la vida per aquest magnífic regal i, tot i així, també soc conscient que s’han de relativitzar tant els èxits com els fracassos, perquè són una etiqueta exterior. Jo continuo treballant molt cada dia; la meva vida no ha canviat gens, sols que tinc més feina. El que importa és trobar el centre interior des del qual viure i, des d’aquí, intentar viure amb plenitud cada moment de la vida, independentment de si en aquell moment el vent, és el vent de l’èxit o és el vent del que socialment anomenem fracàs, perquè amb el que diem fracàs a lo millor podem ser més feliços que a el que socialment anomenem èxit.

P.: Espero que desprès del silenci, les teves paraules escrites segueixin acaricien els nostres ulls i la teva veu les nostres ànimes. Gràcies Gaspar.

Marta Texidó