Llegir "En nom de Lucrècia"


 
 

La vesprada del passat deu de maig, inicio la lectura de “En nom de Lucrècia” de la nostra estimadíssima Montserrat Cornelles.

No puc evitar somriure, tot just a la primera línia. Reconec l’estil de l’autora. Ja anteriorment havia llegit “Punt de Cadeneta", “Leandre i altres narracions”, així com “Homenatge a Helena”, “Les preguntadores”, “Em dic Bruc”, i com no podia ser d'altra manera, els seus exquisits Micro-Secrets. I per descomptat els Secrets-Nadalecs.

Aquesta vegada m’endinso en una història, sobre la Història dels Borja.

A mesura que avanço la narració, m’adono que tinc una novel.la formada per diferents relats, en la veu de les diferents persones, puntals en la vida de Lucrècia Borja i embastades per un mateix fil.
M’adono que puc desfer el trencaclosques, i llegir els relats que m’expliquen les dones que giren al voltant de Lucrècia, independentment l’una de l’altra.

I també tinc la sensació d’estar asseguda en una butaca de teatre on, dalt de l’escenari, un focus il·lumina una veu narradora… s’apaga i il·lumina la següent…

“En nom de Lucrècia” m’ha despertat molts sentiments. Somreia amb l’entremaliada nena Lucrècia, un somriure que a mesura que passava el temps se'm desdibuixava per dibuixar-ne un altre de dolor, o de tendresa… D’altres vegades un calfred em pujava per l’espinada…

Una preciosa novel·la, que cal llegir amb tranquil·litat, sense pressa, degustar-la, allargar-la… notar com l’enyorança, a mesura que es va arribant al final, s’instal·la a dins. I desprès, com he dit abans, descosir-la i tornar-hi a passejar, ara relat per relat. Sense pressa…

Rosa Gatell Comella