Punt de cadeneta
Montserrat Cornelles
Premi Recull de Narrativa-1996
Punt de cadeneta, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1997
ISBN: 84-7306-922-6
Capítol I
Es mirà la tassa de cafè que el cambrer acabava de deixar-li a la taula, al seu davant.
Ara començaria una operació que a la Sònia li agradava. Enmig del brogit dels dies, enmig del vaivé desesperant de les hores, enmig del ritme vertiginós de la feina, a la Sònia li agradava la quietud de l'hora del cafè.
El bar estava ple de gom a gom. Se sentien crits i rialles. Hi havia empentes i tasses vessades i fum. La Sònia gairebé sempre esmorzava sola. I si algun matí, per aquelles coses que a vegades passen, algú l'acompanyava, era igual: just quan el cambrer li posava la tassa de cafè a la taula, la Sònia estava sola. Tant li feia qui tenia al davant o al costat. Estava sola. Ella i el cafè.
Se'l mirava. L'ensumava. Deixava que aquella olor penetrant llisqués, narius endins, per tots els camins d'un cos que cada dia a dos quarts d'onze s'aturava. Després començava la mecànica d'uns gestos lentíssims. Lentíssims. La Sònia agafava la bosseta del sucre i n'estripava un angle. I vessava el sucre damunt de cafè. Aquell cafè amb un pessic de llet, que tenia un dit d'escuma al capdamunt. I li agradava veure l'instant que el sucre surava. Li agradava veure la sorpresa del cafè quan el pes del sucre se li imposava. I el cafè maldava per mantenir-lo carregat a les espatlles. Però no podia. I de sobte, el sucre xap!, s'ensorrava. L'Atlàntida. El continent perdut. El continent xuclat. Perquè pesava massa.
Davant seu, el món. I el món, dues mans i una tassa. Unes mans que agafarien amb parsimònia la cullereta. I la submergirien en el cafè. I li farien emprendre un moviment circular. El bastó dels déus convertint l'oceà en un remolí. Castigant ferament l'Atlàntida ensorrada. El continent altiu, ara dissolt entre les aigües. Dissolt. I el món, una tassa. I un remolí. La fúria dels déus.
Sonà el timbre. I començà el rebombori. El soroll de les veus i de les cadires era eixordador. Sempre passava igual. Es va beure el cafè d'un glop. Mai no tenia temps d'assaborir-lo.
Mai no tenia temps d'assaborir-lo.
Tant com li agradava, el cafè, i mai no en podia prendre ni una tassa sense que alguna cosa li estronqués el plaer d'aquella aroma que, no sabia per què, necessitava per anar empenyent les hores. Potser per això en prenia tants, de cafès. Per les interrupcions. Sempre que en demanava un -i en demanava cinc o sis cada dia- pensava veiam, potser aquest me'l podré prendre tranqui. I s'asseia. I respirava profundament. I notava que la tassa cremava. I, mentrestant, s'entretenia remenant el sucre. I es treia el paquet de cigarretes de la butxaca, per fer temps, per no escaldar-se. I encenia una cigarreta. I feia el primer glop de cafè. I deixava la tassa. I xuclava la cigarreta amb delit. I tornava a agafar la tassa. I senyor Gelabert el demanen. Sempre.
I avui no podia fallar. O era una visita, o era una trucada, o era un dubte de la secretària, o era vés a saber què. El cas és que ell s'havia d'acabar el cafè d'aquella manera que ens acabem les coses quan ja tenim el cap i les cames en un altre lloc. A corre-cuita. I en aquest moment tant li fa que ens acabem una tassa de cafè, com un got d'aigua, com una camamilla amb mel. Tot té el mateix paladar.
Per això al cap d'una hora, minut més, minut menys, en Gelabert en demanava un altre, de cafè. I pensava veiam, potser aquest me'l podré prendre tranquil. I s'asseia. I respirava profundament. I notava que la tassa cremava. I, mentrestant, s'entretenia remenant el sucre. I pensava en el seu metge, en Dalmau, que li deia vigila'ls, els cafès, un dia tindràs un disgust. I pensava quan pugui fer un cafè tranquil només en prendré un al dia. I es treia el paquet de cigarretes de la butxaca, per fer temps, per no escaldar-se. I n'encenia una, de cigarreta. I la xuclava àvidament. I agafava la nansa de la tassa. I l'elevava. I senyor Gelabert el demanen.
I va pensar en el seu metge. I va dir Dalmau, ja ho veus, no em deixen plegar de beure cafè. I va sentir la veu de la Laura, la secretària, que deia mani'm senyor Gelabert? I va sentir la seva veu que deia res, Laura, res.
I va pensar que no se'n sortiria.
Va pensar que no se'n sortiria.
I amb la Magda no podia pas comptar-hi. Ja havia quedat clar, el dia anterior, per telèfon: t'hauràs d'espavilar sol, però segur que te'n sortiràs. Fàcil. És molt fàcil donar consells. Segur que te'n sortiràs. Ca! I amb la Magda no podia pas comptar-hi.
Se'n va anar a la cuina. Una mica de cafè li aniria bé. Segur que te'n sortiràs. Romanços! Una dona estranya, la Magda. No sabia per què, però la trobava atractiva. La veu de la Magda el trasbalsava. La seva veu matisada, suau i contundent alhora. La seva veu ferma i irònica. I tendra. Ho tenia tot a la veu, aquella dona. Quan la Magda parlava, ell sentia que alguna cosa se li regirava per dins. Que alguna cosa se li tornava mantega. I s'hi resistia. No ho volia permetre. La Magda no era el seu tipus. Però quan parlava... Per això gairebé mai no li trucava. La veu per telèfon de la Magda li liquava el seu interior d'home. Per això no li trucava.
La cafetera es va posar a xiular. T'hauràs d'espavilar sol. No s'ho esperava. La Magda sempre el sorprenia. Sempre. Feia un any que la coneixia. El primer que li va arribar d'ella va ser la seva veu. I va sentir un trasbals nou. Desconegut. Una dona que li entrava per la veu. Impossible. Les dones tenen cames. Tenen pits. Tenen escots. Tenen cabelleres que s'aparten de la cara mecànicament. Agafant els cabells i passant la mà damunt del cap. I els cabells tornen a caure. I apa, tornem-hi. Les dones són llençols. Allà, entre llençols febrosos les havia conegudes totes. Les que li havien entrat per les cuixes. Per l'escot. Pel vaivé constant dels cabells. La Magda, no. Impossible. Una veu. Impossible.
Va buscar el sucre. Segur que te'n sortiràs. Una veu. Per telèfon. La veu de la Magda. I no era el seu tipus. Però ara ja tenia una veu a dintre. Una altra vegada. Com la primera vegada que l'havia escoltada. Una veu que ho sap dir tot. Una veu densa. La densitat dels dies tornada veu. La densitat de la vida. Una dona que ha viscut. Segur. Per això no li trucava. Li feia por. Una veu. I ara la tenia a dintre.
Va agafar la tassa. Se la volia empassar, coll avall. La veu de la Magda. Coll avall. I no pensar-hi més. Volia submergir-la en els sucs de l'estómac. Coll avall. I no pensar-hi més. No tenia escot. No tenia cames. No s'apartava els cabells. Els duia curts. I mirava fit a fit. No era el seu tipus. Només una veu. Coll avall. I no pensar-hi més. Impossible.
Va buidar el telèfon. Va sonar la tassa. Biel? Una veu. Impossible.
Impossible
Ella ja sabia que aquest mot cauria damunt d'en Ferran amb la mateixa contundència que li hagués pogut caure un cop de destral.
En Ferran es va asseure. Va abaixar el cap. Es va passar la mà per damunt dels cabells curts. Ja t'ho has pensat bé?
Mai no parlo per parlar. L'Emília se'l mirava, amb una certa pena. Però no recularia. Era una dona de caràcter resolut i enèrgic. Feia dos dies que no dormia donant-hi voltes. Però ara ja ho tenia decidit: impossible.
Es féu el silenci. Vols un cafè? Per cafès estava ell... En Ferran va somriure, amb engrunes d'amargor perfilant-li els llavis. No, gràcies; un cafè no resoldrà res. Pensava en el vestit quasi transparent que l'Emília duia el diumenge. I pensava en el seu cos, que ell només intuïa sota aquella tela malva que semblava paper de seda. I pensava més encara en el seu cos quan emergí, seductor, de la minsa boirina del teixit. Vols un cafè? Com el diumenge. Quan el seu cos jeia al costat del cos d'ella i, amb els dits, encara s'entretenia jugant pausadament amb els seus mugrons, amb el seu melic, amb el borrissol del pubis a les fondàries del qual ell havia enterrat tot el seu neguit d'home encès. Vols un cafè? Com el diumenge.
Impossible. Se sentia joquina abandonada. Com aquelles joguines que els nens arraconen tot just acabades d'estrenar. L'endemà de la diada de Reis. Impossible. En Ferran s'alçà.
De debò que no vols un cafè? Per cafès estava ell...
Per cafès estava ell!
Tenia cada acudit, la dona! Ves ara a què treia nas, un cafè, si tenia els dits empastifats de pega i els nervis que, de manera alarmant, li feien ballar fins i tot les ungles. Un cafè! Sempre li havia de sortir amb ciris trencats, l'Eulàlia... Un cafè! Prou que li agradava, un cafè a mig matí. Però el que ell havia de menester, ara, era un cop de mà, no pas un cafè! Si l'Eulàlia no fos tan destralera... I mira que ell sempre li deia: sembla mentida que siguis una dona, redéu! Amb els anys que feia que l'Eulàlia el veia amorrat a la taula cada matí, ja hi hagués pogut agafar més afició... Ca! L'Eulàlia sempre tenia feina. Mira noi, he de planxar. No, Andreu, no... he de repassar la roba... no sé què hi veus en aquest joc de criatures... Quina barra que tenia, l'Eulàlia! Un joc de criatures, sí home! Ves què en sabien, les criatures, de la paciència, de la precisió, de... de l'art! Això: ART. No res, no en sabien. I l'Eulàlia tampoc. Si no fos tan barroera, sabria trobar el moment oportú per oferir un cafè. Doncs no senyor! Havia d'esperar el moment més delicat, per poder esquinçar la màgia de la concentració necessària per culminar amb èxit una obra feta a força de sofrença i enginy, feta a força de constància i... cony!, no me'n sortiré pas, m'hauria de rentar les mans perquè si totes les peces que toco se m'enganxen als dits malament rai, i aquest carall de banderola no la podré entaforar mai aquí, justament aquí, quins pebrots els vaixells antics, a partir d'ara només faré maquetes de la Transmediterrània i a fer punyetes tants cordills i tantes veles desplegades... no, que l'Eulàlia encara se'n riuria, però què fas? Redéu de dona! T'he dit que no, que no en vull, de cafè, ara! Treu-me'l d'aquí! Si no et dic jo que només serveixes per enredar! Què fas? Aquí tampoc, casumcony!
L'Andreu ficà el colze dins la tassa de cafè, que bullia. I el navili de Joan d'Àustria, de la insigne flota espanyola a la batalla de Lepant, se n'anà, dit de manera planera, a Can Pistraus.
Capítol II
A Can Pistraus.
Tant com l'havia preparada, aquella classe, i ara calia capgirar-ho tot. La Sònia no s'hi encaparrà gens. Els anys d'ofici que traginava a les espatlles l'havien revestida d'una intuïció ampla, llarga, amable. Calia plegar veles. No era la primera vegada que li passava. La docència és un ofici estrany, fet d'onades imprevisibles. La Sònia sabia que el mestre és un creador nat, tan destre en l'instint de girar full que ningú no s'adona de la maniobra. Et passes una tarda sencera remenant llibres, preparant exercicis, pensant com t'ho faràs, l'endemà, i l'endemà s'imposa, autònom, rebel. Què hi farem.
La Sònia tastava l'ambient en quatre segons justos. Els quatre segons que necessitava per travessar l'espai que hi havia entre la porta i la taula del professor. En aquest instant minúscul podia predir, de manera més que aproximada, com aniria la classe. O com naufragaria. Només d'entrar, avui havia intuït que l'aire era espès, i que l'electricitat corria, com un llamp invisible, de punta a punta de l'estança. De les finestres als armaris. De la pissarra als pòsters de la paret del fons. Malgrat tot, ho havia volgut provar. Vés a saber, potser es calmaran.
Cinc minuts justos després d'haver començat, apagà el projector de diapositives. Res. Callaven, però no escoltaven. Acabaven de sortir d'un examen de llatí. Callaven, però no hi eren.
La Sònia ordenà que alcessin les persianes. Una llum color de cendra perfilà els rostres. El silenci es féu més tens. Ella somrigué. Féu un breu comentari sobre els núvols grisos, aclofats rere les finestres. Notà que el silenci es relaxava. Assenyalà una pàgina del llibre de text. Demanà que fessin l'exercici número vuit. Exigí concentració. pots comptar, la concentració que hi hauria... Què hi farem.
La Sònia endreçà el projector, ullà amb indiferència els folis que ahir havia escrit amb la seva lletra menudíssima, i els ficà a la carpeta blava que sempre l'acompanyava. Mirà per la finestra. Avui no es veia el mar. En els dies lluminosos, el mar es distingia, ben net, des de les finestres de les aules. Avui, no. La nuvolada havia tintat de plom el cel, i les cases, i els arbres. I havia esborrat el mar. Núvols-goma d'esborrar. I au, el mar ja no hi era. Ves si n'és, de fàcil, capgirar un dia.
Quan sonà el timbre, eixí de l'aula. Per avui, ja havia acabat. Se n'anà al bar, a prendre un suc de fruita. Es delia per un cafè, però no volia abusar-ne. Pensà en el seu marit, en la rècula de cafès diaris que li havien teixit un sistema nerviós en alerta permanent. Peu dret, ran de taulell, hi trobà en Marc. Tenia al davant una tassa de cafè buida. Hola. Hola.
En Marc li somrigué com li somreia sempre. Amb la placidesa amable de l'esperança perduda. La Sònia pensà que sense els somriures vençuts d'en Marc, a ella li seria més difícil viure. Feia anys que es coneixien. Ja has acabat? Sí, ara cap a casa, a fer el dinar. Rere les finestres, els núvols pesaven cada cop més.
La Sònia aturà el pas ran mateix de la porta de sortida. No recordava què li havia dit el seu marit, al matí, si dinaria a casa o no. Potser fóra millor recular i telefonar-li per assegurar-se'n. Encara que, fet i fet, tampoc no en trauria l'entrellat. Potser li diria que sí i després no s'hi presentaria. La Sònia ja hi estava avesada, als canvis d'última hora. Senyor Gelabert amunt, senyor Gelabert avall i Sònia, ho sento, però no puc venir.
Sònia, ho sento, però no puc venir.
La llengua li feia mal, quan parlava. Notava que la tenia ben escaldada. S'havia begut el cafè d'un glop, quan la Laura li havia dit senyor Gelabert el demanen. No entenia per què li trucava, la Sònia. Ni per què li preguntava aquelles coses menudes, que ell pensava que no calia preguntar. O que ja havien quedat prou clares. Li havia dit, de bon matí, que no aniria a dinar a casa. I recordava que ella havia dit no? I que ell havia contestat avui no podré, segur. Però la Sònia mai no es recordava de res. O ho feia veure. Ell tenia la impressió que els anys de matrimoni havien donat a la Sònia un sentit opac de les coses. O potser era ell. Ara sentia la veu de la dona, enllà del telèfon, que li deia alguna cosa de la tarda i del sopar. Ell mirava per la finestra. I potser contestava. Els ocells volaven baixos. No trigaria gaire a ploure. Potser es respiraria millor. I es mullarien els boscos, que bona falta els feia. Adéu. Adéu.
No sabia com havien quedat. Però aquest detall no l'inquietà gens. Ja s'encarregaria la Sònia d'aclarir el que calgués. A primera hora de la tarda, potser. Mirà el telèfon. Les trucades de la Sònia sempre eren trucades inútils. O a ell li ho semblava. Ella, però, mai no es queixava. Ni li retreia els oblits. O potser havia après a callar.
Mirà la taula i sospirà. La tenia plena d'una escampadissa de papers que calia enllestir. No sabia per on començar. Arreplegà el gruixut plec de fulls de mà dreta i cridà la Laura. Mani'm, senyor Gelabert. Arxiva'ls. Notà que aquell espai de taula buida li alleugeria la consciència. Pensà que el millor que podia fer era prendre's un cafè, pausadament. I xuclar, del cafè, l'empenta que li mancava. Però recordà les paraules d'en Dalmau, el seu metge, que li deia: vigila'ls els cafès, un dia tindràs un disgust. I se'n va desdir.
Recolzà l'esquena a l'amplíssim respatller de la cadira negra. Sense proposar-s'ho, fixà la mirada en el quadre de la paret del davant. El que tenia penjat damunt del sofà que li servia per rebre visites importants. El que tenia una ufanosa planta al costat, que pujava de terra, d'un test immens. No l'entenia. Aquelles formes no li deien res. I els colors, tampoc. Però bé calia tenir content el cunyat. En Biel era l'artista de la família. O ell ho deia. I calia callar. No fos cas que la Sònia s'enfadés. Callar i penjar algun quadre d'en Biel en alguna paret. La Laura deia que feia bonic, que era suggerent, que quedava d'allò més bé amb el color del sofà, i que la planta del costat completava el conjunt de manera magnífica. I algun client, tot mirant el quadre, li havia elogiat el bon gust. Doncs mira, tot això que en treia. Però a ell, aquelles formes no li deien res. I els colors, tampoc. No l'entenia.
No l'entenia.
L'únic que puc fer és donar-te el meu parer, si vols. Passaré a veure't a les dotze; va bé? Una veu. No l'entenia. Però el trasbalsava. La Magda era l'única dona que, sense ser al seu costat, li feia notar que hi era. Sempre. Des de feia un any. D'ençà que l'havia coneguda. Sempre. No l'entenia. Però la trobava atractiva.
Recordava la seva veu d'ahir. T'hauràs d'espavilar sol. A la pell, hi duia enganxada la veu d'avui. Et puc donar el meu parer. No el deixava sol. Mai. La Magda hi era. Segura i confortable. I en Biel tenia una por fonda. Una por nova. Desconeguda. Passaré a veure't a les dotze. No l'entenia. Però la necessitava.
Agafà el pot dels pinzells. S'assegué davant la tela blanca. La llum que entrava pels finestrals era del color de la cendra. A fora, el dia no s'havia volgut llevar. però en Biel no gosava imposar més llum a aquella minsa penombra. Si el vols, et puc donar el meu parer. Mirà la tela neta. Com es pinta una veu? Impossible. Agafà un pinzell gruixut. No sabia què sortiria. Començà a dibuixar formes sense posar-hi cap voluntat. A les dotze; va bé? Deixà que la mà es mogués tota sola. Cercles. Cercles i més cercles. I cercles més petits a dins dels cercles grossos. I allà on hi quedava un espai buit, un altre cercle. Va bé? No l'entenia.
En Biel mirà la pintura que estava eixint tota sola. No. No l'entenia. Et puc donar el meu parer, si vols. Llançà amb ràbia el pinzell a terra. S'alçà. Ullà el rellotge. Dos quarts de dotze. Dos quarts de pànic. La Magda arribaria, puntualíssima, al cap de mitja hora. Va bé? I ell no gosaria mirar-la. Però li sentiria la veu. Segura. Assenyada. Serena. Cercles de veu que perforarien l'aire. Que tenyirien la penombra de colors. I allà on hi quedés un espai buit, un altre cercle.
Encengué una cigarreta. Caminà unes passes. Obrí una de les finestres i s'hi abocà. El cel pesava. S'havia posat el vestit gris, i pesava. Cercles de núvols grisos havien fet un sostre baix damunt de les teulades. I les teulades maldaven per sostenir un sostre espès, dens, que les ofegava. Els núvols es movien, lentament. Es feien nosa els uns als altres, i topaven, i es deien coses lletges, i s'enretiraven. I es queixaven.
En Biel distingí els primers cercles menuts, de rajoles molles, al terrat de baix. Cercles i més cercles. I allà on hi quedava un espai buit, un altre cercle. Olor de pluja. Va bé? Olor d'aigua neta. Passaré a veure't a les dotze. Olor d'aigua que no enganya. Cercles de pluja i de veu i de mirada. Cercles que li capgiraven el cel i les teles blanques.
El terrat de baix ja era tot moll. Sonà el timbre. Un cercle de so enmig d'un matí que no entenia. Mirà el rellotge. Les dotze en punt. Va bé? No ho sabia.
No ho sabia.
Cap cot, mirant de manera obsessiva la tassa de cafè que ara sí que tenia al davant, vagament havia sentit la veu d'en Quim que li preguntava què rediantre li passava. En Ferran callà, perquè no ho sabia.
Feia una hora escassa que havia abandonat el pis de l'Emília. Les cames, autònomes, l'havien conduït cap al bar de la facultat, mentre el cap donava voltes i més voltes a l'entorn del mot que l'havia paralitzat: impossible.
Sentí que en Quim li resumia tot el que s'havia perdut, en un matí gris de facultat empedreïda. En Ferran feia veure que escoltava sense alçar la mirada del fons de la tassa de cafè, mentre amb la cullereta jugava a confegir formes de calidoscopi amb les minses gotetes que mai no t'acabes d'empassar. De sobte, es posà dret, agraí al company la informació puntual que li acabava de donar, i digué que necessitava l'aire fresc. Què et passa? No ho sé. Et puc ajudar? No. I eixí del local. A fora, queia una pluja fina.
Caminava lentament per uns carrers que no veia. Duia la mirada invertida. Del carrer, només li arribava la fredor de les gotes de pluja sobre el front, sobre les galtes. No veia la gent atrafegada ni els paraigües virolats, només una tela de color malva com un núvol fi davant de les ninetes. Caminà molta estona cap a vés a saber on. Fins que s'adonà que li costava distingir les faccions justes del rostre de l'Emília, i que aquell vestit transparent de tela malva es començava a diluir en un aiguabarreig de colors pàl·lids, imprecisos, que ja li permetien veure entre boirines els rostres concrets de la gent veloç que se li creuava pel carrer, i que de tot plegat només li quedava la coïssor d'una esgarrinxada profunda, sense cara, sense veu, sense color, només un dolor intens en algun punt de l'estómac, allà on deu residir l'amor propi, allà on s'esqueixen els teixits i es fa difícil la digestió de les paraules.
Somrigué. S'adonà que tot ell anava moll. No sabia quanta estona feia que caminava. Continuava caient una pluja fina i persistent. Pensà en la seva mare. La Sònia hauria posat el crit al cel si l'hagués vist xop de dalt a baix, vagarejant pels carrers i perdent de manera miserable les classes de la facultat. També hauria posat el crit al cel si hagués conegut la història del seu fill de vint anys amb un vestit de color malva que passava de la trentena. Sortosament, la Sònia mai no en sabria res.
En Ferran alçà el cap i s'adonà que les passes sense esma l'havien traslladat davant l'edifici on en Biel tenia el seu estudi de pintor. Recordà les hores que ell havia passat allà dins, mirant i remirant els pinzells i les teles, observant l'activitat sovint frenètica d'aquell oncle que el tenia fascinat. Per un moment, pensà d'anar-lo a veure. Però se'n va desdir. Sabia que en Biel es riuria d'ell si intuïa la causa del seu estat deplorable. Què en sabia, en Biel, de l'obsessió per una dona? No res. Sovint n'havien parlat, d'aquest tema, i en Ferran es desesperava quan s'adonava que en Biel sempre acabava convertint la conversa en un joc, mentre amb els pinzells anava fent emergir formes d'una tela blanca. En Ferran se'l mirava i escoltava. No deia res. Què en sabia, en Biel, de les obsessions? No res. Segons en Biel, les dones són fruites que cal assaborir. Clavar queixalada i llençar el pinyol. Sense remordiments. Que et dol, llençar un pinyol de préssec? En Ferran deia que no, que no li dolia. Però pensava que la comparació era ben barroera.
Era ben barroera, cony d'Eulàlia! Acabava d'arribar del carrer, amb el paraigua regalimant, i què se li havia acudit? Doncs deixar-lo damunt del diari que sabia, perquè ho sabia, que ell es passaria la tarda llegint. Mira que... I consti que li havia dit: si em tornes a fer una jugada com la del cafè bullent, va de veres que foto el camp de casa i avall que trona! La molt dallonses encara se n'havia rigut: i on aniràs, Andreu? On aniré? No n'has de fer res, d'on aniré, que encara em vindries a buscar! Sí home, ves si li diré on vaig, si un dia decideixo marxar de casa! Encara em vindria al darrere, que me les conec, jo, les dones, les conec més que en Biel, el meu fill, i mira que aquell... aquell sí que s'ho ha sapigut muntar, casumdena: avui una, demà una altra, i adiós muy buenas. Ja m'ho deia, el meu pare: casa't, i sabràs el que és bo! I jo tossut, perquè l'Eulàlia, de jove, cony d'Eulàlia, tenia uns dallonses que a mi em giraven el cervell. I no et pensis, que no és mala dona, però barroera sí, això sí! Si jo em fiqués a la cuina com ella es fica en les meves coses, ja la tindríem armada, i no ho faig pas jo, bé la deixo tranquil·la, però ella da-li! És que no té remei. Si l'altre dia fins i tot la Sònia la va escridassar: mare, hauries de vigilar amb el pare, que necessita distreure's i no barallar-se cada dos per tres. Així, li ho va dir, com si l'Eulàlia fos una nena petita. I mira que és una mica bleda, la Sònia; però d'això se'n va adonar, sí, sí. M'hi jugo el coll que ha deixat el paraigua xop damunt del diari per fer-me saltar. Doncs va llesta! No penso pas dir-li res. Fa dues hores que no li parlo, d'ençà d'allò del vaixell, casumcristo, que l'he hagut de llençar tot. Ja baixarà del burro ella, si vol; jo sí que no penso badar boca. Té, ara mateix surto a comprar-ne un altre, de diari, i l'Eulàlia que es foti, i el paraigua aquest... doncs mira, llestos, i adiós muy buenas.
Al cap d'una estona, l'Andreu entrà a casa amb un diari acabat de comprar, i quan l'Eulàlia, amb els ulls que li fugien de les conques, li preguntà què n'havia fet, del seu paraigua, ell li contestà que no sabia de què li parlava.
Capítol III
No sabia de què li parlava.
Amb l'auricular del telèfon enganxat a l'orella, la Sònia escoltava la veu d'en Marc que, des de l'institut, li recordava alguna cosa d'una reunió de l'endemà. No sabia de què li parlava, encara que no la preocupava gens. Segur que tenia aquest detall apuntat a l'agenda. I segur que en Marc sabia, amb els anys que feia que la coneixia, que la Sònia tot s'ho anotava i, a última hora, no hi havia res que li passés per alt.
No sabia de què li parlava però li agraïa la veu a cau d'orella, benigna com la pluja que queia a fora. Te'n recordaràs? És clar que me'n recordaré. Es féu el silenci. I la Sònia notà com en Marc, lluny, buscava amb rapidesa un nou tema de conversa. Una excusa per mantenir-la també a frec d'oïda. Saps si han arribat els llibres que vam demanar? La Sònia pensà que li ho hauria pogut preguntar feia una hora, quan s'havien vist al bar, o l'endemà, que es tornarien a veure. Però també sabia que en Marc, quan la tenia a prop, en tenia prou amb això, amb veure a petits glops la seva imatge, i l'olor del seu perfum discret, i la suavitat dels seus gestos. Totes les converses possibles, estúpides a vegades, eren una reserva per al telèfon, per als moments de solitud extrema. Una reserva per a l'enyor. Feia tant de temps que durava... No, no en sé res, dels llibres. Sentia la pluja a fora, el soroll plàcid de l'aigua netejant els terrats, i els balcons, i els geranis. Veia els paraigües bigarrats, que es movien de pressa pel carrer ben moll. I sentia l'olor de l'empedrat xop. Adéu, Sònia.
La Sònia callà. No volia dir-li adéu. Volia dir-li que ja n'hi havia prou, de fer comèdia, que ja n'estava tipa, que ella també necessitava la seva veu com la terra necessita l'aigua, que ella també callava quan el veia perquè en tenia prou amb això, amb tenir-lo a prop, amb veure a petits glops la seva imatge, i l'olor de la seva colònia discreta, i la suavitat dels seus gestos, i que tot el que li podia dir, coses estúpides a vegades, era una reserva per a l'enyor, i que quan ell li trucava ni sabia de què li parlava, però que la seva veu li acariciava l'oïda i la galta, com la pluja acaricia les fulles dels geranis. I les flors.
Sònia, ets aquí? Sí que hi era. Però duia el coll obturat per tantes paraules sense dir, per tants anys d'un silenci sòlid, convertit ara en pedra d'ennuegar. Sònia, que no et trobes bé? Sí que es trobava bé, però sentia la pell resseca, com la terra fins feia poca estona, eixarreïda per tants mesos de sequera, enyorada de tanta pluja esquerpa. Sònia, vols que vingui?
Vols que vingui?
En Gelabert féu la pregunta amb veu impacient i amb l'esperança que l'Aumadell li diria que no, que no calia que hi anés. No tenia gens de ganes de moure's per una qüestió tan ridícula i, a més, ja fóra hora que l'Aumadell s'espavilés solet i li dugués d'una vegada els papers que feien falta per tractar el tracte. En Gelabert n'estava tip, d'anar al darrere de la gent. Era la seva feina, però n'estava tip.
Va escoltar la veu de l'Aumadell que li deia que no patís, que aquella mateixa tarda li duria tots els documents que li demanava. En Gelabert penjà el telèfon, s'alçà de la cadira i digué Laura surto un moment a fer un cafè.
Mentre esperava que l'hi servissin, s'acostà a la finestra i observà els cotxes lluents aparcats ran de vorera. Ja era hora que plogués! Potser li fugiria aquella espessor de cap que traginava des de feia dos dies. El cafè cremava. En Gelabert va encendre una cigarreta i aspirà el fum com si volgués xuclar una vida sencera. Pensà en la Sònia, en la seva rotunda militància antitabac. Ell sempre es defensava dient que el dia que deixés els cafès també deixaria de fumar. I la Sònia retia les armes amb una ganyota d'incredulitat. La mateixa incredulitat que presidia els seus silencis quan ell li deia que arribaria tard a casa perquè se li havia girat molta feina. La mateixa ganyota que li defensava el rostre de la ràbia que sentia quan ell li deia que estava massa cansat per anar al teatre.
I era veritat. Quan arribava a casa només tenia ganes de seure i de callar i de mirar qualsevol programa distret de la tele, mentre feia l'últim cafè de la jornada i fumava pausadament una cigarreta. La Sònia anava i venia i li preguntava com havia anat el dia i ell feia veure que no la sentia per no haver-li de contestar que no ho sabia.
Amb la mirada fixa en la cullereta que remenava el sucre, en Gelabert pensà que la Sònia potser tenia raó quan li digué, una nit de feia un grapat d'anys, que la vida a casa s'havia reduït al miserable teatre de la monotonia, dels gestos apresos d'esma, de les paraules que ja no calia dir. I ell pensà que la Sònia s'estava tornant cursi amb els anys, i provà de tranquil·litzar-la reclamant la seva comprensió pel cansament que ell arrossegava. La Sònia callà, i mai més no va retreure el tema. I en Gelabert tampoc no hi pensà mai més.
Hi pensava ara que esperava que el cafè es refredés, ara que notava els nervis a flor de pell, ara que a fora plovia i els cotxes aparcats duien la cara neta. I pensà que la pluja tenia l'efecte nociu de fer-lo entrar en el camp tan reconsagrat de la melanconia, una cosa que no li agradava gens. Per què pensava tant en la Sònia, avui? Provà d'esborrar els pensaments grisos que li feien nosa amb el gest decidit d'alçar la tassa i beure's el cafè d'una tirada.
Quan tornà a mirar per la finestra, va veure que l'aigua queia amb un determini admirable. I comprovà amb un cert desencís que li retornava la imatge de la Sònia i el record dels mots precisos que ella s'entestava a saber dir. Pensà que si la Sònia veiés caure l'aigua com ell la veia, diria alguna cosa semblant a que ara mateix la pluja s'encenia.
La pluja s'encenia.
Rere les finestres no es veia res més que una estora esfilagarsada, blanca i persistent, que alçava una remor de repics enmig del silenci. El cel es desfeia en aigua. Es fonia.
En Biel obrí el finestral de bat a bat. La pluja venia de banda de mar i li deixà la camisa xopa. I la cara. I els cabells. Tancà els ulls. Fóra millor que tanquessis la finestra. Agafaràs el que no tens. Ja no sabia si sentia la veu de la Magda o era el seu pensament que ja pensava amb veu de Magda. Notava els ulls d'ella clavats a la seva esquena. I notava l'olor de la pluja que no acabava d'esborrar l'olor d'ella que li omplia l'estudi de sentors de terra molla. De terra acollidora. De terra que es dóna per rebre l'aigua. Fóra millor que tanquessis la finestra. I notava els camins de l'aigua lliscant pels vidres oberts. Agafaràs el que no tens. I notava el camí de les mans de la Magda lliscant per la seva esquena, per les espatlles, pels braços. Que no ho veus, que vas xop? La pluja s'encenia.
Obrí els ulls i es girà, quasi obligat per la suavitat dels gestos d'ella. Agafaràs el que no tens. Va veure com la Magda tancava la finestra, i sentí, més clara, la música obstinada de l'aigua contra el vidre. La Magda li resseguí la cara amb els dits. Ell tancà els ulls una altra vegada. Que no ho veus, que vas xop? Sentia l'aigua de la cara com lliscava coll avall, pit avall. I sentia els dits d'ella, lents, davallant pels solscs que l'aigua li obria a la pell. I tremolava. I no ho entenia. Però es fonia.
Era la primera vegada que sentia la persistència d'uns dits de dona obrint-se pas pels lents camins d'una pell feta d'aigua. Agafaràs el que no tens. Dits amb veu de Magda. Tantes dones com creia haver tingut, i ara sentia per primer cop l'olor de la pluja, i la música dels dits, i el tacte de la veu. I tremolava tot. I tenia un tremolor tot fet de sorpresa. Que tens fred? No tenia fred. Sentia la pluja com un incendi. Sentia que l'aire cremava. I cremaven els vidres molls, i les estores, i les teles començades que el miraven. I cremaven els pinzells bruts, i la làmpara apagada, i les gotes de pluja glaçada que la Magda li acariciava.
Obrí els ulls. I la va veure a ella, ben a prop, tota feta de terra com el terrat de baix, xop de tanta aigua. I l'aigua era ell, que es fonia i es vessava.
Es vessava.
Es vessava ell de la mateixa manera que se li vessava el cafè, remenat amb la fúria acumulada durant tot un matí de núvols ressentits. En Ferran alçà les dues mans i s'eixugà les llàgrimes que li convertien el rostre en terra de pluja. No les havia volgut contenir. Notava que tota la tensió li sortia en aigua, que en aigua li vessava la ràbia de si mateix que supurava tota abans de cloure's potser per sempre.
Sospirà. Pensà que el que li havia passat amb l'Emília no li passaria mai més. O que li passaria d'una altra manera. Pensà que havia donat el primer pas per anar pel món com hi anava en Biel. Fins i tot pensà que el començava a entendre. Clavar queixalada i llençar el pinyol. Ves si n'és, de fàcil.
Després d'un dinar ràpid, amb la tassa de cafè al davant, en Ferran va prendre consciència del lloc on era. Xop de dalt a baix, i amb un estómac buit que li augmentava el malestar que duia a dins, es ficà en un local fosc on va veure que hi servien menjars. Havia demanat un plat combinat i li havien dut una barreja de substàncies olioses que encara li regiraren més l'interior convuls. Quan demanà el cafè, tot ell esclatà. Amb les ninetes fixes en el beuratge negrós notà com els ulls se li entelaven, com la mirada se li començava a fondre, com li tremolava lleugerament la barbeta, com les temples li feien un mal intens i concret de clau i martell, com les pestanyes humides alliberaven galtes avall la torrentera del seu neguit.
No li dolia el plor. Li dolia la pluja inútil que es reia d'ell del carrer estant, li dolien els núvols negres i els vestits malves i l'esperança de tendresa feta malbé, li dolia el cinisme de l'oncle i el pinyol de préssec que ell no sabia llençar i que ara li ennuegava el coll, li dolia el cel del dia que es burlava del seu dolor vessant l'aigua que ell contenia fins que ara havia decidit que no, que ja n'hi havia prou, que si el cel plorava també podia plorar ell, encara que se sentís ridícul i la gent el mirés, plorava per sentir-se més net i més lliure, plorava per descarregar la fel, plorava per rentar-se la cara, plorava per ser més ell i plorava per no plorar mai més.
Féu un glop de cafè i apartà la tassa amb un gest implacable, mentre amb la mà esquerra s'eixugava les galtes i esborrava el rastre de les darreres llàgrimes. Demanà el compte. Aquell cafè era un fàstic.
Era un fàstic. Sí senyor, un fàstic! I així mateix ho va dir a l'Eulàlia: aquest dinar és un fàstic, noia! I ella, casumdena, ni es va immutar. Res. Com si sentís ploure. No li va doldre, no. Ves si li havia de doldre, si la molt múrria ho havia fet a posta. I ell ja ho havia notat, després de la cosa aquella del paraigua, casumcristo, que al cap de no res la casa es va omplir de la ferum de la col que ja bullia. I mira que ell no la podia sofrir, la col, i l'Eulàlia ho sabia, casumcony, i tant que ho sabia! I aquella bafarada de mareig i aquella pudor que sortia de la cuina, redéu, que li va fer obrir les finestres, i llavors l'Eulàlia vinga dir-li que t'has tornat boig?, que no ho veus que agafarem una pulmonia? I jo que li dic mira noia, d'una cosa o altra ens hem de morir. I ella va i agafa un drap i vinga treure l'aigua que queia damunt dels mobles i vinga tancar finestres i vinga dir-me: ets allò que no hi ha. I jo vinga fer veure que no la sentia i vinga llegir el diari i vinga pensar: la col te la fotràs tu. I a l'hora de dinar ella va i em posa el plat de col bullida davant dels nassos i em posa cara de capità del Barça alçant la copa d'Europa. Tot per fer-me saltar, que me la conec, jo, l'Eulàlia. I jo que li dic saps què? me'n vaig a dinar al bar de la cantonada. I ella que em diu pobre de tu. I jo que m'alço i agafo el diari i li dic adiós muy buenas.
L'Andreu es va menjar, al bar d'en Manel, un plat de macarrons a la italiana i, de segon, vedella amb bolets. Per postres, pastís de poma. Quan va tornar a casa, ja no plovia.
Capítol IV
Ja no plovia.
La Sònia encengué la cigarreta que en Marc li oferia i aspirà el fum lentament mentre mirava el carrer des de l'àmplia finestra del menjador. Feia anys que no fumava. Ficà la mà dreta a la butxaca de la bata de seda blava que acabava de posar-se damunt de la pell nua. A fora tot era net, tot tenia la lluentor de l'aigua. Sentí les mans d'en Marc a les seves espatlles, i el silenci de tants anys que s'havia esquinçat, sense mots, feia una estona.
La Sònia tancà els ulls i recolzà el cap a l'ampla espatlla que, rere seu, alçava una muralla que la separava de tot. Es deixà endur pel contacte de les mans d'en Marc que davallaven pausadament pels seus braços i que li encerclaven la cintura. La Sònia li agraïa la tendresa i el silenci.
Des que havia arribat, impacient i nerviós, a la porta del pis d'ella, en Marc havia optat per no dir res, per no obligar-la a parlar de res, per no emmascarar res amb la teranyina espessa de les paraules. Tremolava tot quan l'agafà pel braç, i quan l'acostà al seu cos, i quan li féu un petó breu als llavis, i quan li'n féu un altre, i quan obrí la boca ben oberta ran de la boca de la Sònia que també es badava tota i quan l'abraçà amb més força a mesura que la llengua acariciava amb suavitat els llavis d'ella i quan amb una mà li agafà el coll decantat per impedir-li que el mogués per poder continuar travessant amb la llengua mil anys de silenci i quan li volgué xuclar la saliva i volgué donar-li'n de nova perquè avui plovia i havia arribat l'hora de callar i quan amb l'altra mà li acaricià un pit i quan li descordà el botó de dalt del vestit i quan alçà la llengua per fer-la lliscar damunt la llengua d'ella i quan recorregué un bagul sencer de paraules enceses mortes al vel del paladar i quan avançà una mica la cama dreta per fer-li notar que ell era allà dur i tibant com els pits d'ella que ara tornava a tocar i quan amb la llengua li acaricià la galta per dins i quan l'enfonsà i ella féu un gemec petit perquè gairebé no podia respirar i ell li alliberà a poc a poc els llavis, i se la mirà, i li somrigué, i li acaricià els cabells, i l'obligà a recolzar el cap en el cercle acollidor del seu coll.
La Sònia obrí els ulls i es girà. Va mirar el rostre plàcid d'en Marc i li adreçà un somriure. Amb el dit índex de la mà dreta resseguí una marca rodona de pell morada que en Marc duia a l'espatlla, ben a prop del coll. Ell li agafà la mà i la hi besà. La Sònia volgué dir alguna cosa, però en Marc l'aturà amb un lleu moviment del cap. Ella ho entengué. Cop d'escombra a les paraules.
Cop d'escombra a les paraules.
Amb un tipp-ex a les mans, en Gelabert s'entretenia a anar suprimint del paper tots els mots que considerava sobrers. La Laura li acabava de passar un informe excessivament florit. Ell era un home sintètic, i li feia nosa tot allò que fos mera ornamentació. De dret al gra. Sempre.
Regirà tot el cos i s'assegué mig de costat a la cadira negra que li servia de refugi. Mirà per la finestra i intuí un aire net, destil·lat. Recordà el dinar de feia un moment, al restaurant de baix, compartit amb els companys de sempre, un dinar ràpid farcit de paraules buides, les paraules que van i vénen per fer veure que omplim l'aire de contingut. En Gelabert pensà que la meitat de les paraules que deia cada dia també es podrien suprimir amb un llapis-esborrador de color blanc, que deixaria el text tan reduït que es podria llençar de dret a les escombraries.
Sentí la veu de la Laura que deia l'Aumadell acaba de trucar per dir que ja ve. I sentí la seva veu que deia gràcies, Laura. I sentí que aquests dos mots li ressonaven dins del cap, com si el crani se li hagués tornat paret de tornaveu. I sentí que tenia una vida feta de paraules inútils. No sabia per què pensava aquestes coses, avui.
Mirà novament per la finestra i, sense saber com, pensà novament en la Sònia. En el silenci dens de la Sònia. En els mots que la Sònia no deia, per no llençar-los. Pensà en el silenci d'ella, que potser ell havia imposat a força d'anys. Aquell silenci que els defensava tots dos de les paraules que ja no tenien sentit. En Gelabert s'adonà que una mena de tic se li havia instal·lat als dits, un tic que l'obligava a fer repicar de manera impertinent aquell llapis-esborrador que li havia servit per abreujar un informe, però que no li servia per abreujar el neguit. Se sentí incòmode. No sabia d'on li eixien les cabòries, avui.
Respirà profundament i féu un gest decidit per ficar-se de ple en el llac llefiscós de la seva feina de paper. Trobà que era ben absurd encaparrar-se amb aquella fibra que avui li tibava sense saber-ne el perquè. La Sònia segur que no entendria què diantre li passava. Al capdavall, a ella ja li estava bé la vida que vivien. O la vida que llençaven. Vés a saber.
Mirà l'agenda. Pàgines i pàgines farcides d'una lletra petita per recordar-li coses estúpides. Va estar temptat de fer ús del tipp-ex. Cop d'escombra. De sobte, hi va veure un sopar anotat. El sant de la sogra. No hi havia pensat més.
No hi havia pensat més.
Si no et tapes, agafaràs fred. En Biel sentí la veu de la Magda després de molta estona d'un silenci de tornavís. Sabia que la veu de la Magda li esmolava l'ànima, però ell no hi havia pensat més des que es féu el silenci, quan l'abraçà ran de finestres i sentí la seva olor de terra molla i sentí que tot ell es feia llapis de punxa prima o pinzell petit per endinsar-se dintre d'ella i pintar-hi a poc a poc tot el seu desconcert. La veu profunda de la Magda havia callat per deixar parlar les pregoneses del seu cos, que acollí tota l'aigua d'un dia fet gemec de núvols. En Biel sentí el seu silenci pell endins, allà on també sentia la seva veu quan ella parlava, allà on ressonaven els mots que després eixien dels pinzells mudats en cercles. Sentí els dits de la Magda resseguint la seva esquena i la sentí tota ella, tota cos, ballant amb ell compassadament una dansa cada cop més vibrant, i sentí el seu alè ran d'orella i els seus llavis tremolosos que li fregaven la galta, i sentí com es vinclava mentre ell pensava en els joncs que empeny el vent, i sentí com s'estremia i com esquinçava l'aire amb un gemec allargassat just quan ell va cloure els ulls i esbufegà fort i amagà el cap al clot de la seva espatlla. Als vidres de les finestres, se sentí el repic de les darreres gotes de pluja.
Si no et tapes, agafaràs fred. No sabia quant de temps havia passat, quanta estona feia que jeien l'un al costat de l'altra sense dir res. Agafaràs fred. Retornava la veu. En Biel se sorprengué pensant que en cap moment no havia tingut consciència d'haver-la perduda. Una dona que li havia entrat per la veu. Però que sabia fer-la callar en el moment just. Una dona de paraules precises, concretes, breus. I de silencis pregons, de cova mil·lenària, treballada per centúries de paciència de calç d'aigua. Si no et tapes, agafaràs fred.
En Biel no li féu cas. S'alçà i li allargà la mà. L'obligà a incorporar-se, a caminar, a asseure's en una cadira baixa prop dels finestrals. Feia estona que no plovia, i el cos nu de la Magda rebé tota la llum d'un cel que començava a relaxar-se. En Biel se la mirà. No era un cos bell. Però era un cos únic. Li resseguí amb la mirada els cabells curts, els ulls nets, els llavis decidits, les espatlles un pèl caigudes, els pits breus. La Magda tancà els ulls. Per què em mires així?
En Biel la tranquil·litzà. Si fos capaç de dibuixar-te, seria el primer pintor de la Història que hauria sabut copsar una veu amb els pinzells. I la féu alçar, i l'abraçà, i rigueren plegats l'acudit d'en Biel. Ell se la mirà, amb ulls acabats d'estrenar, amb ulls filtrats per l'aigua que més neteja. I sentí, ben a prop, la veu que el trasbalsava: és la primera vegada que riem junts.
És la primera vegada que riem junts.
En Ferran escoltà l'afirmació de la Berta i pensà que tenia raó. L'havia trobada en eixir del restaurant escarransit on havia dinat, i ara feia estona que passejaven junts pels carrers de la ciutat, després d'un llarg migdia de pluja que havia fet bugada de les pedres. En Ferran aturà el pas i mirà la Berta fit a fit. Feia temps que la coneixia, de la facultat, però ara li semblava veure-la per primer cop. Observà lentament els cabells indòmits color de coure vell, i els ulls verds com els grans del raïm, i les galtes pigades, i els llavis molsuts, i la barbeta resolta. La Berta es deixava contemplar i se'l mirava divertida, amb les celles ben arquejades. Tornaren a caminar.
Sense saber com, en Ferran es va veure ficat enmig de l'aigua tèrbola d'una conversa que li feia nosa. La Berta havia conduït els mots cap al terreny de la relació entre les parelles. En Ferran tornà a aturar les passes i mirà el tros de cel retallat entre els edificis alts. Sortí del pas amb el posat de qui torna d'un llarg camí, parlant amb veu tremolosa de fruites i queixalades i pinyols que es llencen. La Berta llançà una rialla al vent i en Ferran sentí un mal molt concret al mig del pit. Ella li preguntà de qui havia manllevat aquelles paraules, perquè es notava d'una hora lluny que no eren seves. I li preguntà de qui havia manllevat el posat de teatre afeccionat que el mantenia estàtic i ridícul enmig del carrer.
En Ferran se sentí nu. Notà l'aire fred de la tarda damunt cada plec de la pell, com si una mà despietada li hagués arrencat tota la roba. Acotà la mirada. Pensà en el miratge d'un oncle farcit de paraules que a ell no li servien per anar pel món. Renuncià a respondre. Li semblà que la Berta entenia el seu silenci i continuaren caminant sense dir res.
Més tard, asseguts en un bar, en Ferran li explicà la mandra que li feia un vespre de sopar familiar, com cada any, per celebrar el sant de l'àvia. La família em pesa, no els entenc, de vegades penso que ni els conec. La Berta se'l mirava. I en Ferran li sentí la veu, que deia ara sí que parles tu.
Parles tu. Tu, i no pas jo. Així mateix va respondre l'Andreu, quan l'Eulàlia li etzibà un discurs sobre la concòrdia que havia de presidir el sopar. Recony d'Eulàlia, era el seu sant, no pas el de l'Andreu, i ara li havia de retreure que la culpa era d'ell. Sí, home! Veiam: qui havia engegat la maqueta del vaixell a fer punyetes? I qui havia deixat el paraigua moll damunt del diari? I qui havia fet col i patata per dinar? Ves qui havia de ser! I ara resulta que era ell el culpable de la mala maror i vigila, Andreu, que no vull raons aquesta nit. I jo que li dic doncs no haver-les buscades. I ella que em mira com si em volgués foradar i em diu que no tinc remei i que, sobretot, sobretot, no em vol veure a la cuina en tota la tarda. Ves si m'hi ficaré, a la cuina. No sé pas per què m'ho diu, casumcristo, si no l'emprenyo mai, a la cuina. Només em faltaria aquesta! Més tranquil que estaré, si ella es fica al seu cau i desapareix una estona llarga. L'únic que en trauré és un bon sopar, perquè amb la canalla a casa s'hi voldrà lluir, és clar! Encara que, de fet, no puc pas dir que hagi dinat malament, que això és el que li dol, casumcony, que no m'hagi pogut entaforar la col, això és el que li hauria agradat, a la molt dallonses, veure'm menjar pinso i ella rient per sota el nas; doncs no senyor! I ara què fas? No hem quedat que te n'anaves a la cuina, i que jo no t'emprenyaria? Doncs què? Ara? Justament ara, has d'estovar els coixins del sofà? No et dic jo que...
L'Andreu se n'anà a la cuina, mentre l'Eulàlia endreçava el menjador i la sala. Es va asseure al marbre de sota la finestra, obrí el diari per la pàgina d'esports i féu servir de cendrer el cossi on l'Eulàlia tenia les clares d'ou muntades a punt de neu per fer el pastís de llimona.
Capítol V
Pastís de llimona?... Rere els vidres de l'aparador de la pastisseria, els productes que s'hi exposaven feien un goig que enamorava. La Sònia es delia pels pastissos de llimona, però la seva mare tenia una traça especial per fer-los i potser aquell vespre en cauria un, a les postres. Ella volia comprar alguna cosa per dur-la a casa dels pares, i finalment es decantà per un parell d'ampolles de cava.
Caminava lleugera pel carrer. Lleugera i contenta. A la Sònia mai no li havia agradat el fred, però avui l'aire glaçat del capvespre era una festa. Li semblà que, als peus, hi duia molles de saltimbanqui de fira. No volia pensar. Ja pensaria demà.
Havia decidit arribar a casa dels pares una hora llarga abans de sopar, per poder ajudar l'Eulàlia a parar la taula. I per poder fer d'aturador de les eternes discussions. Somrigué pensant en aquella parella d'avis, sempre amb el geni viu i la paraula encesa.
Quan arribà, els trobà tots dos amb uns morros de pam. L'Eulàlia queixant-se que potser el pastís de llimona no seria prou fred, per culpa d'aquell sapastre. L'Andreu, dient que a veure on s'és vist que un home de la seva edat hagi d'anar a dinar fora de casa per menjar com Déu mana. La Sònia alçà la bandera de la treva només amb la seva presència. La mare li preguntà coses rutinàries i ella contestà amb mots més rutinaris encara. Mentre posava els plats damunt les estovalles pensà que, des de feia molts anys, les paraules de debò les havia de buscar als llibres. I pensà en el devessall de frases farcides de sentit que en Marc i ella s'havien dit, no feia gaires hores, sense badar boca. I pensà en el seu marit, sempre correcte però sempre absent, un home buit que no entenia res de res, incapaç d'aturar-se mai perquè no sabia què eren els dubtes.
Arrenglerà els coberts al costat dels plats i es cabussà en el propi silenci. I es va sorprendre pensant que potser avui, per primera vegada després de molts anys, traginava un silenci fet de plenitud. Perquè era un silenci curull de mans i de llavis i de gemecs d'aigua. Comptà els coberts. El pare, la mare, ella, el marit sense nostàlgies, el fill assenyat -que sort en tinc, que només està pels estudis i ningú no li pot girar el cervell-, i el germà, aquell baliga-balaga d'ofici, superficial de mena, incapaç de trasbalsar-se per res que no fos un cos.
Anà a la cuina i preguntà a la mare si volia que ja deixés el cafè fet. Així només l'haurien d'escalfar, havent sopat. Si tothom tenia memòria, avui hi serien tots.
Avui hi serien tots.
En Gelabert se n'anà a casa dels sogres així que plegà, sense passar per casa seva, perquè no tenia temps, carregant amb la mà dreta la cartera farcida de papers inútils i la mà esquerra ficada a la butxaca de l'abric, la butxaca on hi duia tota la mandra d'un sopar més inútil encara i la capsa d'aspirines per combatre el mal de cap.
Mentre travessava els carrers foscos, mig deserts, pensà que avui se li hauria posat bé un sopar tranquil, només amb la Sònia, en algun restaurant d'ambient agradable i cuina senzilla. però ell ja n'havia perdut l'hàbit, d'aquestes coses, i segur que la Sònia també, i si li hagués proposat, ella no hauria entès res de res, i potser se n'hauria rigut.
La pluja del migdia havia deixat un rastre d'aire net i l'empedrat dels carrers encara lluïa. En Gelabert sentí que tots els plecs del cervell se li obrien i absorbien amb delit la fredor transparent d'aquell vespre acabat de rentar. Potser no li farien falta, avui, les aspirines. Hauria volgut passejar molta estona més, però mirà el rellotge i pensà que la Sònia no li perdonaria el retard, perquè la Sònia era incapaç d'entendre que algú pogués necessitar una glopada d'aire nou per prendre embranzida.
El primer que va percebre, quan arribà a casa dels sogres, fou l'olor de cafè que venia de la cuina. I se sentí una mica reconfortat. Saludà l'Andreu, es tragué l'abric i deixà la cartera damunt d'una cadira. En entrar al menjador va veure la Sònia. Duia un conjunt gris, que la feia molt atractiva. Sense saber com, en Gelabert pensà en el tipp-ex que havia fet servir aquella tarda. Pensà que ho hauria volgut esborrar tot, excepte la imatge de la Sònia. Pensà que la volia abraçar i rebregar i dir-li no sé què em passa, però et necessito. I pensà que, si feia això, la Sònia no el coneixeria. I avançà d'esma, com avançava sempre que s'acostava a ella. I li féu un petó a la galta, el mateix de cada vespre. I sentí que la Sònia li preguntava com havia anat el dia, i ell va fer veure que no la sentia per no haver-li de dir que no ho sabia. Com sempre.
L'Eulàlia sortí de la cuina i li preguntà si tenia gana. Ell contestà que sí, mentre pensava en les altres, de ganes, les ganes d'engegar-ho tot al botavant, i agafar el mitjó de la vida, i girar-lo, i endur-se la Sònia a algun indret llunyà per poder encetar el camí d'una altra manera, no sabia quina, però d'alguna manera que no calgués llençar. I va pensar que potser sí que li aniria bé prendre's una aspirina i oblidar-se de tot allò que li passava avui, i sobretot no parlar-ne amb ningú, perquè ningú no ho entendria. Amb prou feines si ho entenia ell.
Amb prou feines si ho entenia ell.
L'Andreu li preguntà com s'ho feia, amb les dones, perquè ell, que era vell, en volia aprendre. En Biel abandonà la forquilla i concentrà la mirada en l'espatlla de conill a mig menjar. I callà. Com s'ho feia, amb les dones? Notà que la pregunta havia caigut molt lluny. Com si algú, en disparar, s'hagués equivocat d'objectiu, o com si la sageta hagués passat de llarg, ignorant-lo. Com s'ho feia, amb les dones?
Calladament, en Biel pensà que, en cosa de poques hores, el plural se li havia transformat en singular, i que la seva actitud de galant incombustible havia quedat reduïda a la difícil capacitat de saber escoltar. Com t'ho fas, amb les dones? Les escolto. Però callà. El pare no ho hauria entès. Amb prou feines si ho entenia ell.
L'Andreu interpretà el silenci del seu fill com una astúcia típica de qui té moltes coses per amagar. I picà l'ullet al nét, que era jove, que tenia tota una vida per aprendre a anar pel món.
En Biel notà la mirada del nebot damunt del seu rostre. Una mirada de pedra. I recordà la veu de la Magda com qui recorda un bàlsam, com qui busca un recer segur per sobreviure enmig d'un naufragi. Damunt dels plats a mig buidar, i de les copes, i de les ampolles, les paraules anaven i venien, i s'entrebancaven les unes amb les altres, i saltaven, i no s'escoltaven. En Biel les sentia sense entendre-les, com un brunzit llunyà que posa música de fons al propi món, aquell que emergeix sense obstacles enmig del desori. Ell només en sentia una, de veu. La veu que li havia fet comprendre la densitat de les esferes.
Alçà els ulls i topà novament amb la mirada d'en Ferran. Li va doldre que el nebot persistís en la duresa clara i nua de les seves ninetes. En Biel no sabia de què l'acusava. Recordà la veu de la Magda: per què em mires així?
Retornà al sopar. La Sònia recollia els plats i l'Eulàlia acabava de deixar damunt la taula un pastís de llimona que havia fet ella mateixa. Algú voldrà cafè?
Algú voldrà cafè?
En Ferran va dir que sí, no pel cafè, sinó per tenir al davant alguna cosa que li entretingués les mans. No sabia què hi feia, enmig d'aquell sopar. Ell només tenia ganes de jeure, de tancar els ulls, de dormir. D'oblidar.
Prengué consciència que en Biel li feia nosa, sense entendre'n el motiu. L'única certesa que tenia era un pes de bola de plom a l'estómac i la necessitat urgent de fugir. La conversa teixia al seu voltant una punta de coixí fals, i en Ferran no sabia on reposar el cap, on recolzar la mirada, on arraconar les paraules que el destorbaven perquè li feien mal.
L'àvia aparegué amb la cafetera i un platet amb bossetes de sucre posades en forma de ventall. L'Eulàlia mai no treia la sucrera, quan tenia convidats a casa. Deia que quedaven millor les bossetes. Li posà la tassa de cafè al davant i ell va veure la porcellana blanca, i el líquid negre, i el fum que enlairava la flaire de l'amargor. A l'altra banda de la taula, rere la boira calenta amb olor de cafè, hi havia en Biel. En Ferran se'l mirà d'esquitllada. Va percebre un posat silenciós i una placidesa al rostre que no eren propis de l'oncle. Recordà les fruites i els pinyols de préssec, i estripà amb fúria la bosseta del sucre. Potser sí que no és possible viure amb les paraules d'un altre.
Silenciós, en Ferran pensà que el ritual del cafè imposa un seguit de moviments que ajuden a anar-te empassant el tedi. I la ràbia. Abocar el sucre, remenar-lo, alçar la tassa, beure'n un glop, tornar-la a deixar, eixugar-te els llavis amb el tovalló, dir uf, com crema! i tornar a començar. I la bosseta del sucre, buida, ofereix múltiples possibilitats: es pot plegar, es pot desplegar, es poden marcar els sécs ben marcats, es poden estripar amb compte i en surt una cortina. Després, si es va ajuntant la part de baix, els braços de la cortina es van separant i ja tens un ventall. Com el sucre empaquetat de l'Eulàlia damunt del plat. Un cop fet el ventall, pots tornar-ho a allisar tot, estripar les barnilles una a una, enrotllar-te-les als dits, i te'n surten uns anells. I els anells es poden anar canviant de dit, ara la mà esquerra, ara la dreta, i quan ja te n'has atipat te'ls pots treure i tornar a allisar les tires i fraccionar-les en trossets menuts i fer una muntanyeta de confeti. I desfer-la. I separar els papers minúsculs. I fer-ne un mosaic. I la veu de l'àvia, al darrere, que li deia en vols més?
En vols més?
És clar que no en volia més! Prou que li agradava, el cafè, però si en bevia més d'una tassa, la primera que posaria el crit al cel seria l'Eulàlia. I doncs? Per què cony li preguntava si en volia més? Per engegar-li el xàfec davant de tothom? Doncs què? Perquè mira que ho veig a venir, casumcristo, que si dic que sí em tocarà aguantar un escàndol dels seus. Redéu de dona! No, no en vull més, de cafè! Passa cap allà, i deixa'm tranquil! I ara va la Sònia i em diu que vagi amb compte amb l'Eulàlia. Si home! Pobrissona. Santa Eulàlia. Col bullida. I jo que li dic mira Sònia, no vulguis donar tants consells. I ella va i em diu tots els que som aquí us en podríem donar uns quants, que us passeu el dia barallant-vos i en aquesta casa no s'hi pot viure. I jo que li dic vosaltres? Vosaltres ens podeu donar consells? I jo que m'alço i agafo la cafetera i em poso una altra tassa de cafè i dic: si aquí els únics que ens entenem som la dona i jo, casumcristo, i això que ens passem el dia com gat i gos!
Un silenci estrany va planar damunt la taula, mentre l'Andreu afegia un raig de conyac a la darrera tassa de cafè.