Ressenya "En nom de Lucrècia"

Guido Sari analitza la novel·la de M. Cornelles


 
 

"En nom de Lucrècia" de Montserrat Cornelles (Edicions The Secret la revista 2014) és una novel·la de contingut històric, on s’intenta deslliurar la figura de Lucrècia Borja de tots aquells prejudicis que injustament durant molts segles van afectar-la. Doncs un intent de proporcionar una imatge del personatge diferent respecte a aquella més corrent i compartida de l’imaginari col·lectiu.

Per a aconseguir aquest intent, que és fruit també d’una prèvia indagació històrica, l’autora fa servir uns quants personatges, que al llarg de tota la narració donen testimoni de Lucrècia, de la seva vida, dels seus capteniments, i que en parlen de manera positiva. Aquest expedient literari podria fer creure que l’empenta per a escriure el llibre va ser el desig d’una reconstrucció històrica més respectuosa amb la veritat, doncs una voluntat per part de l’autora de fer justícia dels estereotips que van tacar la memòria de la filla del papa Alexandre VI.

En realitat, però, aquesta és només la nostra primera impressió en fullejar el llibre abans de llegir-lo de debò. De fet, aquests personatges, que parlen de Lucrècia, i en favor de Lucrècia, tenen l’ofici de presentar al lector l’heroïna des de punts de vista diferents, fent servir nombrosos esdeveniments que, com tessel·les d’un mosaic, van donant cos, i un cos nou i ben arrodonit, al personatge.

L’expedient de presentar testimonis que, involuntàriament o conscients de fer-ho, reforcen la causa de tornar al personatge una veritat objectiva, aclaparada per tòpics malèvols, o si més no allunyar-la una mica dels estereotips que l’afecten, és un recurs literari polivalent de preciosa ambigüitat. L’autora juga amb l’ofici del testimoni, li reconeix un indubtable valor i al mateix temps li ho nega. De fet cap d’ells és fiable. I no són fiables perquè tots s’estimen Lucrècia. Els testimonis, tant que siguin persones humils com persones poderoses, tenen un lligam pregon amb Lucrècia i actuen com a miralls diferents en què s’emmiralla una mateixa imatge. Aquests personatges juguen un doble paper: ens donen informacions sobre els esdeveniments que van tenir molt de pes en la vida de Lucrècia i alhora posen Lucrècia sota una llum especial, la que sempre té el protagonista d’una novel·la. D’una certa manera adrecen l’atenció, o si voleu les simpaties, del lector cap al personatge principal.

Tanmateix, com passa a tots els personatges històrics, una part d’ells queda envoltada per una boira que ni la més abundosa documentació d’arxiu pot dispersar. Una part, una gran part quedarà sempre en l’ombra més impenetrable. Però, ens preguntem, l’autora de debò ha volgut fer llum sobre la figura de Lucrècia Borja? És indubtable que després de la lectura del llibre ningú ja no podrà pensar en ella com abans, també el lector més desproveït reflexionarà que aquesta dona va tenir molt mala sort i que va ser víctima dels complots i maquinacions del famós pare i del nefast germà Cèsar, "Il Valentino", dels quals tenim referències bigarrades gràcies als relats dels qui fan part del seguici de Lucrècia. La meva resposta, o millor la meva suposició, és que l’autora no ha volgut escriure pas una novel·la històrica en el sentit que ha pretès fer obra de reconstrucció històrica, ha volgut escriure una novel·la ambientada en un període històric molt suggestiu com és el Renaixement italià i parlar d’un personatge igualment suggestiu i d’una certa manera misteriós com la filla del papa Borja.

Doncs, dit d’una altra manera, ha volgut sobretot escriure una novel·la, és a dir, ha volgut fet una obra de literatura, compondre un artefacte literari. Pot semblar molt banal dir que l’autora, sobretot, va voler escriure una novel·la, però no sempre escriure una novel·la significa fer literatura, crear un producte literari, sovint les novel·les poden ser, al contrari, un producte d’indústria cultural pensat per a entretenir els lectors.

Seguint aquesta clau de lectura, que col·loca la novel·la que tenim a les mans entre els productes de literatura alta escrits amb la voluntat de fer literatura i no pas d’oferir-nos una biografia convencional del personatge, podeu veure com els testimonis citats abans tenen també un altre ofici, una altra finalitat: són l’esquelet de la construcció literària, són les fites que el lector pot llegir i fer servir per a retrobar el pla narratiu més realista, més concret, el que contribueix a arrelar la trama en un precís període històric, a tenir el fil dels fets que consent una progressió ideal de la mateixa trama. I necessitem l’ajuda d’aquestes fites perquè, i d’això no estàvem preparats, l’autora posseeix com una antiga maga les claus del palau dels somnis i ens n’obre les portes a cada capítol del llibre. I ja veurem com en són de captivadors i hipnotitzants aquests somnis! Són els somnis de Lucrècia que una veu narradora ens presenta en cada capítol.

Aquesta veu narradora s’adreça a la protagonista com si volgués actuar un diàleg amb ella. El lector, però, no queda a fora, perquè, al contrari, aquest diàleg li permet d’entrar dins (literalment) el corrent narratiu i comprendre millor la realitat del personatge, encara que es tracti d’una ‘realitat’ filtrada per imatges oníriques.

La veu narradora presenta fets i persones, coses i sentiments a través de l’estat anímic del personatge i reïx així a fer més intensa la implicació emocional del lector.

Podríem dir que aquesta veu descriu els somnis de Lucrècia, somnis que no neixen del ritme tranquil del son, sinó d’una situació de malestar i sofriment. Són els somnis amb què comença l’allunyament de Lucrècia d’aquest món i a través dels quals, des de l’inici a la fi del llibre, s’articula el relat de la seva vida. De fet els somnis són el recurs literari per a fer conèixer millor els esdeveniments, les trifulgues més transcendents de la vida de Lucrècia.

I amb un somni comença el primer capítol del llibre, que ens presenta Lucrècia a Ferrara, esposa d’Alfons d’Este, dèbil i febrosa després d’haver infantat una nena nascuda morta.

El verb descriure però és un verb molt limitat per explicar allò que passa quan la veu narradora relata els somnis de la nostra heroïna. Podríem dir que l’autora ens involucra en el món emocional, en les sensacions, en els records, en les pors de Lucrècia, però en realitat no és només això, no és que sols involucra simplement el lector.

L’opció de perspectiva de l’autora per presentar-nos el personatge (la veu narradora que substitueix la veu de l’autor, i tant es fa que a l’inici i sobretot al final siguem assabentats com a lectors que aquesta veu té un nom de pila i que serveix gairebé com a ajuda per reduir els patiments de Lucrècia) és un recurs que, mentre es fa conèixer les accions, els sentiments, les visions de la protagonista, instaura una coincidència entre aquesta darrera i el lector.

L’autora, de fet, transmet, o millor ens encomana, les sensacions de Lucrècia, atrapa el lector en un entelat en què ell viu les mateixes emocions que viu el personatge. Penseu només als moments en què Lucrècia és afectada pels vaivens dels desmais i de la febre i té una percepció de les coses reals que es barreja amb els records i els somnis. En un cert moment la capacitat de l’autora de crear identificació amb la protagonista, de comunicar emocions, o d’enganxar el lector, és tan gran que sentim els mateixos sentiments, les mateixes pors i neguits que sent Lucrècia.

I és precisament la capacitat de l’autora de fer-nos entrar en el món emocional de Lucrècia el punt fort del llibre. Llegiu les pàgines on, a la protagonista, en somni, se li apareix el pare, Alexandre VI Borja, com a un forner que enforna misteriosos pans, mireu com l’autora sap crear un clima d’ànsia, irracional com només pot passar als somnis, però amb aquella tangibilitat paorosa i lucidesa il·lògica que tenen sovint els malsons. Hi trobem tots els personatges que fan part de la cort més fidel i humil de Lucrècia, els de qui més es refia: Niccoletta la cuinera, el seu fill Mauro el jardiner, Quima la dida. Les paraules, els gestos, les pors, els dubtes d’aquests personatges reïxen a crear un clima esfereïdor, impressionant sense que res de verament espantós es presenti als seus ulls i als nostres per gairebé tota la durada de l’escena. Intuïm amb Lucrècia i els altres presents quelcom horrible que sols al final del somni es mostrarà en la seva ferocitat.

O també fixeu-vos a la descripció del part que acabarà tràgicament. És aquesta increïble i fascinant capacitat de fer provar al lector les mateixes emocions dels personatges, gràcies a la mestria escriptural de l’autora, que fa que aquest llibre quedi entre aquells que un cop llegits et deixen un record que perdura. Us serà difícil oblidar els somnis de Lucrècia, els monòlegs de la Niccoletta, tan plens de disbarats i repetitius, però irresistibles, o els de la Quima, humils persones del poble que ens estan al davant vives i plenes de tranquil·la saviesa i de vivacitat: una mena de mescla entre els corifeus grecs i les serventes vènetes de Goldoni, és a dir, presències imprescindibles per l’economia de la novel·la i al mateix temps vives d’una vida autònoma, la que l’escriptura de l’autora els ha insuflat amb l’alè de l’art.

Guido Sari