"Reflexions d'un cadàver enamorat""
amb la petjada de la teva absència....
Per la nit, quan la llum s'apaga, s'encenen els meu ulls clucs per veure-hi des del més enllà. Obro el balcó dels sentiments perquè la meva pell, amb la petjada de la teva absència, trobi un bri d'aire que, avui -només avui- és poesia.
De peu, sobre aquesta llosa freda que de dia m'empresona i de nit em sustenta, prenc banys de lluna sota l'única protecció de quatre núvols fugissers que mig ballen la dansa de les ombres.
Escolto el brunzit de les fulles que cauen a ritme de ploma subtil, tapant totes les flors que mai han crescut al peu de la meva tomba. I en aquest frec de tardor camino entre els vius que no hi són, i emmudeixo quan el meu crit més valent vol dir un "per què ?", que retruny desfibrant el meu cor amb els batecs més forts i decidits que mai ha gosat tenir.
Recordo quan vivia ! Amb tu, vull dir !Sempre feia fred als teus ulls. Una i una altra vegada et callaves allò que hauries hagut de dir i deies allò que ni pensaves. Jugador d'escacs com eres sempre em donaves les peces grises, ni blanques ni negres. El que no sabies, vida meva, és que tu i jo no havíem d'anar en equips oposats.
Amatent a tots els teus moviments jo, atacava defensant-me. M'amagava a la torre, m'escapava a cavall, o em disfressava d'alfil per atraure la teva gèlida mirada. Sabia com exposar-me a tu, com fer de les teves escomeses carícies que, avui, des de les tenebres i des del paradís etern, encara enyoro.
Vaig veure, des d'un bon principi, com usaves de forma matussera l'artilleria pesada d'un joc pensat per sentiments hàbils i preclars, i no per màscares de teatre. El joc de viure l'amor !Jo, però, no hi podia fer res de res. T'estimava i t'estimaré sempre.
Perquè ? Senzill!
Un dia vaig veure en tu el reflex d'algú altre. I sota aquesta fingida seguretat i autocomplaença em vaig enamorar de tu, el meu botxí. Culpables els dos de la vida que hem portat. Tu per ser tu, i només tu. Jo, per callar -o cridar en silenci, que ve a ser el mateix-pensant que en la següent jugada sí que veuries la meva ànima suplicant. Tu no veies res de res. De fet no miràvem ni en la mateixa direcció. La teva línia del'amor era tan o més curta que la meva línia de la vida. I així ens va anar. Tu desencantat i jo morta. Assassinada i difunta per acabar sent,probablement, l'única reina contra qui has jugat que t'ha amat. Diuen que d'il·lusió també es viu. Que m'ho diguin a mi, que d'il·lusió vaig morir sota les ànsies de canviar les regles del joc. De poder fer per un moment de res, que durés eternament, que el rei i la reina poguessin moure's de la mateixa manera sobre el tauler. No va poder ser ! El rei sempre s'ha mogut i es mourà lentament, observant com la seva cort córrer per defensar-lo. La reina sempre s'embalarà a tort i a dret - pura al·legoria d'un fals histerisme - atribuït, com no, per tots els reis insecula seculorum.
I quan menys m'ho esperava, va sorgir la teva inseguretat. La que va ferque et pensessis que, malgrat anar casella a casella, podies volar itravessar muntanyes. Vas creure que, per tenir-me prop, allargant només elbraç i clavant-me la daga al ventre, avançaries més ràpid a la felicitat. I ho vas fer sense dubtar ni un instant. Sense que el més mínim múscul de la teva cara es mogués donant-te, ara sí de forma clara, l'aire impertèrrit del'assassí que encarnaves.
Em queda el record dels teu ulls en l'instant de la fiblada. Més freds queel ganivet mateix que m'estava sentenciant. De mi, només una llàgrima vas veure, i mil -que ni vas intuir- van acabar per ofegar-me en l'àrtic del teu amor. Sé que la teva fredor no deixarà que em sentis. Però m'és igual ! Ho dic per mi. M'ho dic a mi ! T'estimava i sempre t'estimaré.
A trenc d'alba, quan el sol s'encén, els meus ulls clucs comencen a apagar-se.
Tanco el balcó dels sentiments, guareixo la teva absència en la meva pell amb la saliva dels meus llavis, i jec sota la llosa freda i grisa que cada dia em recorda el color de les peces que sempre em vas donar en la nostra partida.