Ales de seda
Primer Premi d´en Ramón Aladern
Terra de cases, tall d’una Rambla que traspassa Colom i s’aboca a les aigües untuoses de la dàrsena. La nit mossega fins a l’os aquells que ara fan via cap a les cases on el plaer els cau de les mans, incapaços de retenir res que es digui estimar sense factura, tant com algunes es trobaran estimant al reclam d’una feliç crida.
El lloc? Una cantonada fronterera entre els llums de neó del Liceu i els carrers sòrdids i foscos; allà on s’exposen vergonyes de pedres aplanades, brutes d’olis i frec de robes. Què faràs? Tornar-te’n on saps que et rebran les dones?
Un altre dia ja s’ha mort, atònit, i en Gabriel baixa les escales del metro. Va ple, i s’agafa al barrot niquelat de vora la porta. A l’instant se li fa present, i la veu només de reüll. Té el braç tibat, i tolera aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç. Queda molt poca gent quan va girant-se per tornar a mirar aquella que li sembla que no és de ningú, lliure i promíscua. S’adona que tanca els ulls, abalançada per tota carència. I no sap veure el que s’isola al seu davant i es precipita cap a les aigüeres estantisses d’un submón esquerp de mitges veritats, de vides descarnades.
Abandona el braç i la figura, que ja no vol mirar més, que no vol que sigui aquesta nit la seva ombra espessa, tot just arribant a l’estació d’Urquinaona. Li ha tornat l’enteniment pel súbit trenc d’una corda de cello: el xiscle dels frens anguniosos que embriden la bèstia suburbana. Sap que fa un instant l’ha despullada amb una mirada goluda, com la d’una rapinyaire quan cerca la seva presa, la més feble i la més indefensa. I ningú no sap qui caça i qui fuig, a l’hora que tots voldrien sentir-se junts, arrecerats en la fosca a les passions més inconfessables. L’ha vist fràgil, darrere d’aquella mirada metàl·lica i el cutis mig tapat pels blens negríssims que li queien fins a mitja esquena. Inquietant, sota fines capes de coloret. En realitat, s’ha sentit com si mirés aquell Bissière que tant li agrada, fugit de l’asfíxia de la tela i emmarcat per una llum groguenca en el vidre opac i lletós d’un vagó del metro.
“Jo no sóc un travestí, sóc un teatrer i el meu escenari són les Rambles i el meu vestuari és roba vella dels Encants. Moltes vegades me’n poso a casa per pintar. Em poso un vestit trencat negre i bastant decadent. Em recorda Édith Piaf. Me’n recordo molt d’ella per la humanitat que tenia…”.
Vés a saber quina vena domina els teus rampells polifacètics. Vas començar pintant parets a l’Eixample per quatre rals, només arribar a la Barcelona efervescent dels setanta. Ara brodes amb pinzells fins les teves marededéus naïfs, els angelets de carn ferida i les lentes processons que només tu ets capaç d’imaginar. Fas dia de la nit i te’n rius, del pensament agonitzant que vetlla la seva misèria detestable, com un llarg grumoll de mosques fèrvides. Ells tenen el ridícul clavat a l’espinada i no volen que els embrutis la roba de roig de llavis. Ja saps que et guarden rancúnia i munts de rebuig pel teu transformisme. Perquè tu no transformes moral caduca, sinó que directament l’estripes i la llences a la claveguera. Vigila, que amor i odi et fan creure que has viscut.
No et posis mirinyac quan hagis d’agafar el metro, reina. Després te’m queixes dels homes molls de baves que et llancen obscenitats a la cara.
No me’n queixo pas, Mary. La provocació feta amb subtilesa és un art difícil d’aconseguir, i ja saps que estic molt a prop de la perfecció. Aquesta nit crec que triomfaré.
Una cosa és ramblejar, moure’ns dins la nostra peixera. La salseta tu la tens entre la plaça Reial i les Drassanes, però si surts a pescar fora corres el risc que et mossegui un tauró vell i desdentegat.
T’asseguro que el paio que em treia la roba amb la mirada tenia classe, no era un qualsevol, això es nota a ulls clucs. Juraria que és dels que han tastat molta cuixa. Només li he trobat un pecat venial: la bafarada de gintònic era de les que tomben d’esquena! I això que no se m’ha apropat gens ni mica. M’ha fet llàstima quan ha baixat a Urquinaona; he estat a punt de dir-li si necessitava que l’acompanyés. Pobre, se’l veia tan sol i indefens...
Vámonos, pollo, a ver si esta noche encontramos algún cacharrito huérfano...
Maria, aquesta nit estic tan content que et regalaré aquest vestit que duc. Sempre seràs la Maria de les Rambles, la reina de la nit!
Insurgent i contracultural a la teva manera, tan àgil amb el vano com amb la llengua, vas tenir la visió canalla i explosiva de la vida i del desig, José Pérez Ocaña. Tenies el rostre tan ferament humà que a penes el tapaves rere la màscara.
Potser vas anguniar casualment el poeta iconoclasta i provocador, l’enfant terrible de l’Autònoma, perquè aquell dia tots els llums de la nit eren dins els trossos de gel de la seva copa.
"A la fi ens ho va fer saber: com et va violar, i el corredor del metro es tornava un uadi de pedres seques, i els voltors explotaven, enlaire, com les gotes de gasolina en els pistons. Hi ha qui sap sofrir més que els altres. Tots voldríem sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix de joncs, i arrecerar les blanques medul·les sota frescors de molsa. N’hi ha un que sofreix més", i ara recorda allò que tan sols va ser una “amistat del braç” quan tu, en un vol àgil, fendies l’aire sedós de la nit.
Alguna cosa us va precipitar rasa avall, injectant l’agulla de polsim al cor del seny per construir-vos la performance d’un precipitat adéu. Ell, a Sant Cugat i tu, a Cantillana, l’ardència del sol us va cremar les ales. Les d’ell eren d’espiadimonis brusc-excitat, i les teves van ser com les d’una inaconseguible papallona.