Metronidazol
Somriures i ganyotes
Metronidazol, i l’Esther s’adormí damunt els apunts de digestiu. Els braços plegats i el front aposat sobre l’anvers de la seva mà dreta.
En aquell moment tot començà de nou.
Era Doctora d’un Centre d’Atenció Primària d’una petita vila de muntanya. Atenia a un pacient que es queixava de dolor a les cames. Deia que es cansava més del normal, i que allò no era normal. Repetia constantment que només tenia 78 anys i que estava avesat a un no parar des de que clarejava fins que la seva dona, l’Antònia, el trucava per dir-li: què penses fer? És de nit, i l’escudella que tant t’agrada ja està a punt. Ell li contestava: Vaig de bòlit, quan ho deixi tot enllestit ja vindré. I últimament amb la pèrdua de força a les seves extremitats inferiors, encara trigava més en arribar. A l’Antònia, tot plegat, li feia basarda, però es consolava pensant que era lògic que amb l’edat que tenia les cames li comencessin a fer figa, ja que pencava amb la mateixa il·lusió que la d’un nen quan li regalen la seva primera pilota de futbol. I ell no volia desdir-se’n, era el seu compromís, la seva valentia, el seu coratge i el seu anar endavant.
En Francisco tenia una mirada viva i blava, enlluernant i plena d’energia. Més sec que un clau, més prim que un fideu. De pell rogenca i galtes vermelloses, les arrugues l’enriquien i el feien més bell. Conservava bona part del seu cabell grisós. Havia fumat, de jove, algun caliquenyo, i es bevia el seu gotet de vi per dinar. Mai s’havia posat malalt, era una paraula que només coneixia per boca d’altres. Tothom li deia que tenia una salut de ferro. El dia a dia a la muntanya amb els seus animals, que ja feia en menys mesura abans de jubilar-se i deixar la carnisseria, el feia feliç, no necessitava més. Tenia tot el que volia tenir: vida i aire, energia i llibertat. Confiava en tot el que feia, no s’encomanava a ningú. Es sentia cofoi i satisfet de la seva vida, estava per sobre de tot. Només la naturalesa l’embolcallava i no el deixava escapar. No s’encaparrava amb tonteries. Li era igual arribar amb el cabell esperrucat pel vent, o xop d’un aiguat. La seva felicitat era cuidar tot el que estimava, gaudir-ne segon a segon sense demanar res a canvi. Aquest era el seu secret.
Després de vàries proves van diagnosticar-li una malaltia minoritària, l’esclerosis lateral amiotròfia. La mort havia trucat a la seva porta, no hi havia marxa enrere. Va arribar per sorpresa, com aquella tempesta que t’agafa sense paraigua. Ell va decidir no amagar-se i mullar-se, sense por del temporal que li estava caient damunt. Caminar i no parar, lluitar contra allò impossible; seguir gaudint del seu dia a dia. No s’ho volia creure. Per què m’ha tocat a mi? Per què ara? – Es preguntava. No ho entenia, no volia deixar de fer la seva feina, la seva vida, el seu Carpe diem quam minimum credula postero. No s’imaginava com seria el seu futur a partir d’ara, com li afectaria tot plegat, com podria sobreviure sense patir.
Menys de tres anys li va dir la Doctora. En aquell moment va tenir clar que abans de deixar aquest món, el seu món, havia de trepitjar per últim cop les muntanyes, els senders, els camps que l’havien vist créixer, que l’havien fet respirar i trempar. I així ho va fer, es va sentir al cel, i el va tocar, estava més alegre que una missa amb orgue. La seva felicitat es va desprendre com una allau carena avall. Les seves petjades costarien molt d’esborrar.
Va tenir la família al costat, ningú el va deixar sol. La seva flama poc a poc es va anar apagant. Somreia i donava la seva vida. Malgrat que el seu cos se n’anés volia que la seva vitalitat perdurés. Mirava, observa, no parlava però ho deia tot: us estimo, ho sento, us dono les gràcies per tot, la vida és injusta, aprofiteu-la, no deixeu mai de lluitar.
De cop i volta tot es va fer fosc.
L’Esther va obrir els seus ulls axinats i va sospirar. Ho va veure tot més clar. Tenia més força per seguir endavant i no aturar-se mai. Des d’aquell precís instant va saber perfectament que el secret de la felicitat no era cap incògnita indesxifrable. Sols calia el valor de gosar fer allò que t’agrada. Posar-hi esforç, i tenir el coratge suficient per no defallir davant les dificultats. Cor i ànima junts. Batecs i sospirs. Somriures i ganyotes. Petons i abraçades.