Elàstics blaus
subjectats amb candaus
Es llevà amb el cap ben ennuvolat. Les paraules contaminants escoltades durant la llarga tarda del dia anterior ballaven una dansa perversa dins de la seva ment i la xuclaven. Havia provat durant hores de distreure l’amiga de tantes cabòries inútils, de tants pensaments amargs que, des de feia massa temps, l’enfonsaven en un pou cada vegada més profund i més ple de molsa. L’amiga, però, no es deixava rescatar. Res que no fos el seu propi dolor no li importava. S’hi recreava. S’havia convertit en una addicta al patiment.
Es preparà un cafè ben carregat i pensà en la pròpia història. Li vingueren al cap els dos anys darrers, edificats a força de coratge, de voluntat fèrria, d’ençà d’aquell dia en què veié clar que no li agradava gens la vida que vivia i que ja havia deixat d’agradar-se també ella mateixa com a persona. Aquell dia en què va alçar el cap per primera vegada des de feia molt de temps. I, amb veu ben potent, de cara a la roba estesa, va dir prou! I va decidir canviar de casa, canviar de poble, canviar de feina. I reconstruir-se. N’estava molt satisfeta, de la feina feta, i ara, després de dos anys, res no la faria tornar enrere, res! Ni tan sols l’amiga que no es deixava ajudar. Però les paraules feixugues d’ahir no volien marxar, li convertien el cap en un cel de tempesta.
Féu un glop de cafè i se li acudí, tot d’una, que potser desplaçaria els mots intrusos cantant. Recordà cançons antigues. I les deixà sortir, i les llançà al vent. El meu xicot, vestint, és tan original que no té igual i crida l’atenció... Li anava venint la lletra de la cançó alegre tal com arriba l’aigua a les fonts. Per contemplar-lo, surt tothom en el portal, i és que en Pasqual fa sensació... Estava fent una feina de rescat. Una altra. En dos anys, encara no se li havia acudit cantar. Elàstics blaus, subjectats amb candaus, porta el meu enamorat i, el barret, de costat... Al cap de no res, sortí el sol.