bona o dolenta?


 
 

Quan fa uns anys el meu amic Claudi va tenir un brutal accident amb la moto que li va afectar parcialment la medul.la espinal, tothom vam pensar el mateix: pobre noi! Quina mala sort! Va quedar assegut a una cadira de rodes a l’edat de 36 anys. Però es dóna el cas de que 2 anys abans de l’accident l’havíen fet fora de la seva feina i, uns 3 anys després, va tenir un altre accident amb un cotxe adaptat per minusvàlids donant una volta de campana enmig de l’autopista... Quina mala sort!


Quan jo tenia 14 anys, un dia vaig pujar a la meva petita “Vespino” al meu germanet de 5 anys (quina imprudència!) i baixant per un carrer de la meva urbanització vaig xocar amb un vehicle que pujava; el meu germà va anar a parar volant a sobre de la capota del cotxe i jo no recordo res més... Vaig despertar a un hospital i posteriorment vaig estar 3 mesos caminant amb crosses. L’any passat també vaig ser acomiadat de la feina a una entitat financera després de molts anys allà. Aquest esdeveniment va fer minvar els meus ingressos de manera extrema fins al punt de que vaig entrar en una depressió de la qual em va costar molt sortir-ne. Ho tenia tot i de sobte vaig començar a patir pel futur de la meva família, composada per la meva esposa i 2 filles petites. Quina mala sort!


Existeix alguna llei no escrita que reguli el grau de sort que una persona tindrà al llarg de la seva vida? N’hi han persones que sempre tenen sort i d’altres que sempre tenen mala sort? La sort depèn de les nostres accions? De la nostra confiança? Al final de la nostra vida la sort queda sempre equilibrada al 50% entre la bona i la dolenta?


Jo crec firmement que tot allò que ens passa té sempre la seva part positiva i la seva part negativa. És qüestió de saber donar als fets la lectura correcta; és important l’estat d’ànim, l’optimisme o el pesimisme, l’estat de salut. Són importants les circunstàncies: quan el Barça o el R. Madrid empaten un partit amb l’equip que figura últim a la taula, evidentement és un resultant dolent per ells; però si han anat tot el partint perdent i han empatat a l’últim segon, el més segur és que ho vegin d’una altra manera i se’n vagin contents a casa. El resultat ha estat el mateix però les circunstàncies del mateix no! I, fins i tot, podem preguntar-nos: han tingut sort d’empatar al final? O potser han estat suficientment constants com per a no rendir-se? Probablement la resposta sigui una combinació de tots dos conceptes, sort i constància, però em nego a acceptar que la ponderació sigui del 50% entre ells. Jo ho tinc molt clar: el grau de sort obtingut a l’hora de conquerir qualsevol objectiu és directament proporcional al grau de constància, esforç i confiança invertits per aconseguir-ho.


Si no ens ha tocat la primitiva per un sol número no hem tingut mala sort: simplement no portàvem el número guanyador. Quan treiem un 4,95 en un examen no hem tingut mala sort: simplement no teníem els coneixements necessaris com per treure un 5 i aprovar. Quan em van fer fora de la feina no va ser mala sort: va ser un cúmul de circunstàncies que potser podria haver evitat. I quan el meu amic va tenir l’accident on va quedar semi-paralític no va tenir mala sort: té molta sort de seguir viu! I en el meu cas, amb la moto? Jo segueixo viu i el meu germanet no es va fer absolutament res al caure a sobre la capota del vehicle... Aquesta és la visió que s’ha de tenir. Sempre utilitzem el concepte “mala sort” quan volem ocultar o justificar les nostres carències o quan el pessimisme i la falta de confiança que anidem al nostre cos ens impedeixen aconseguir allò que desitgem.


Així doncs... serà al revés i a la realitat sóc un individu amb sort? No sé: tinc dues filles precioses, tinc casa de propietat sense hipoteca, estic bé de salut (tinc el tema de la depressió molt controlat), tinc amics i ganes de viure. Si miro cap enrera també trobo episodis afortunats, sobre tot el dia que en Claudi (una altra vegada ell!) i jo, pujant la muntanya del Ngorongoro (Tanzània) en un tot-terreny conduït per un nadiu, vam xocar amb un camió enorme i sense frens que baixava a tota velocitat i vam quedar penjant a la vora del precipici. Com a les pel.lícules! Vam haver de sortir per la finestreta del co-pilot (era un vehicle com la furgoneta del “Equipo A”, sense porta a la dreta) i tal com anàvem sortint del mateix (en total èrem 8 persones) ens assèiem sobre la capota del vehicle perquè aquest no caigués al buit. Sort? No sé, però el que és segur és que en Claudi i jo tenim un problema amb els vehicles amb motor...


Doncs amb aquest historial, en Claudi i jo hem decidit fer-nos socis i montar el nostre propi negoci de venda de camises i polos de molt bona qualitat per Internet denominat “República Catalana”!!! El nom és suggerent i l’únic que busquem és que aquelles persones que se sentin catalanes de veritat puguin posar-se les nostres peces i això les faci sentir-se orgulloses dels seus orígens, de la seva terra, dels seus costums, de la seva cultura,...


Triomfarem? Estic segur de que sí. Ambdós ens hem llegit “El Secret”, de la Rhonda Byrne i “La pilota no entra per atzar” de Ferran Soriano i després de fer-ho hem arrivat, parafrassejant l’Obama, a la mateixa conclussió: yes, we can! Tenim confiança absoluta, desitgem triomfar i posarem la nostra vida en aquest objectiu. Ens compenetrem bé, seguim vius i ja ens toca començar a ser feliços de veritat. Ens dediquem a una feina apassionant, que requereix un gran esforç comercial però ho fem amb il.lusió, ens truquem cada dia per comentar novetats, per ínfimes que aquestes siguin. Sabem que tenim un producte innovador i únic al mercat, que potser pel seu nom provoqui algun tipus de rebuig (que lamentem perquè no és això el que busquem, més aviat ens interessa lloar allò nostre sense valorar d’altres questions), però per una altra banda provoqui adhesions esperançades.


I si, donada la nostra experiència, tenim mala sort? Impossible!! Si no aconseguim l’èxit serà perquè no ens hem esforçat prou, no hem assistit a actes importants, no hem realitzat una bona tasca comercial, no hem dedicat prou temps, etc. Recomano el llibre “Vivir sin jefe” de Sergio Fernández, on s’exposa que s’ha de sentir passió per tot allò que una persona fa, creure en un mateix, tenir confiança i saber transmetre-la, tenir clar el projecte i saber vendre. En cap moment parla de tenir o no tenir sort.




Guillem i Claudi

www.larepublicademoda.cat


Claudi i jo tenim molt clar que, després de les nostres vivències ja passades, ara és el nostre moment i anem a viure’l. El nostre èxit dependrà de nosaltres i dels nostres clients. Per nosaltres no quedarà...