Adagio
No pensis, Helena, mira i prou
L’Helena s’asseu. Nota que les cames li fan mal i que els peus han perdut, de sobte, el sentit de les seves passes.
Seu, Helena. Atura’t, dona, et cal descansar. Una veu que no sap d’on ha eixit li parla. Seu, reposa, no pensis en res. Mira el mar, Helena. Guaita el seu vaivé de segles, aquest ritme acompassat que mai no s’atura. No pensis, Helena, mira i prou. Ella escolta, un pèl desconcertada. D’on surten les veus que de vegades ens parlen? Omple’t la mirada d’aigua de mar, Helena, i de cel tenyit amb tots els colors del crepuscle. Els veus? El rosa intens, el morat, el groc. Al bell mig, dues llepades de plata. Un quadre pintat només perquè tu el puguis veure. Mira’l. Desa els pensaments, Helena. O, si vols, llença’ls al mar. Ell sabrà què fer-ne. S’alimenta de pensaments vells, de paraules que fan nosa. Llença-ho tot i mira. Només mira.
L’Helena s’adona que no sap on és. On l’han dut els peus sense esma, les cames cansades? A prop del mar, això és evident. A prop del mar a l’horabaixa. En terres de la Mediterrània, tots els camins duen al mar. Retorna la veu misteriosa que li parla. No li fa gens de nosa. Descansa, Helena, el repòs et convé més que el pa, més que la terra a sota dels peus. On sóc?, gosa preguntar. És igual, totes les platges s’assemblen. Ja has buidat les butxaques, Helena? Ella no sap com es fa, això de buidar les butxaques. Instintivament es posa dempeus, ressegueix amb les mans neguitoses les bandes de l’abric. No en té, aquest abric, de butxaques. Millor, Helena, els abrics sense butxaques sempre són molt més lleugers. I la lleugeresa, abriga.
Es torna a asseure. Damunt d’un banc o damunt d’una roca? Què hi fa, mentre s’hi pugui seure? Aquestes minúcies han deixat de ser rellevants, Helena, tot és mar i cel al teu davant, tot és aigua i aire, la resta és fum d’encenalls, no té cap mena d’importància, els antics egipcis ja ho sabien, això. Aigua i aire, les dues úniques coses imprescindibles per viure. I la certesa del sol que ja no es veu però que deixa el seu rastre en els traços de pintura que converteixen el cel en un esclat de colors. No et moguis, Helena. Respira l’aire transparent. I mira.
Què m’ha dut fins aquí? L’Helena nota, dins del cap, unes comportes que es clouen. Una escombra ha fet fora la pregunta que acaba de formular i unes portes immenses, una que ve de l’esquerra, l’altra de la dreta, responent l’ordre d’un mecanisme ocult però precís, arrosseguen lentament el seu propi pes fins que es tanquen. Clac! La remor que feien en avançar s’ha acabat. El triomf del silenci acull, satisfet, la suavíssima remor de les lentes onades que llepen la platja i s’allunyen, juganeres, per tornar al cap de no res, i acariciar de nou la sorra, i tornar-se a apartar, en un moviment llargament assajat, practicat una i una altra vegada durant segles i segles.
No vulguis saber res, Helena. Oblida totes les preguntes, ofega tots els neguits. Ara ets aquí. Què t’hi ha dut no té cap mena d’importància. Ets aquí. I el mar s’ha vestit de gala per poder-te rebre com et mereixes, que no el veus? Sí? Doncs mira’l i escolta’l. No l’ignoris amb preguntes que no vénen al cas, amb inquietuds que ja no són necessàries. Aquí on ets, Helena, només hi arriben les escollides. Vols fer un lleig al mar amb vells neguits? Mai no has estat una persona desagraïda. No t’hi tornaràs pas ara, oi, Helena? La gran porta s’ha tancat. No l’has sentida? Clac! Les portes que duem dins del cap també saben el que es fan. Com el mar. Com el crepuscle.
D’on venia, jo? D’una conferència? L’Helena atura els interrogants. Fins i tot li sap greu que hagin emergit, impertinents i sords, malgrat la feina pacient d’aquella veu que pretén mantenir-la aïllada del món, a molta distància de si mateixa, a recer de la ràbia i de la por. Què fas, Helena? Per què les deixes entrar, les preguntes? Què pretens? Torturar-te? Tu també? Amb quin dret et maltractes? Jo no et podré ajudar si tu no t’ajudes una miqueta. Què més ha de fer el cel perquè te’l miris? Què més ha de fer l’aigua del mar perquè te l’escoltis?
L’Helena acota el cap. L’avergonyeix no poder dominar el propi pensament. Qui era, jo? Eres una dona com tantes d’altres, Helena. Tu mai no t’ho havies cregut, oi? Tu sempre havies pensat que eres una dona especial, que la teva formació et feia diferent, que la teva manera de viure la vida et convertia en una dona única. Doncs no. Eres una dona com totes les altres dones, feta amb el mateix teixit de totes les altres, tallada ben arran del patró que ha servit per fer-les totes, les dones. Ara ja ho saps. Has hagut de menester una conferència, per adonar-te’n? Ai, Helena! Per què no em fas cas i mires el mar? Guaita’l, s’està posant aquell vestit de plata tan bonic que treu de l’armari cada dia quan el cel va fent adéu amb la mà als colors encesos del capvespre. És l’hora en què l’aigua es vesteix de núvia. Totes les núvies la voldrien, aquesta capa d’argent. La mar la lluïrà només un instant, el temps just per decidir si t’enfiles a alguna barca o et quedes a terra, Helena. La mar és un convit.
Una conferència i el món m’ha caigut als peus, tot sencer. I s’ha esmicolat. L’Helena tanca els ulls i nota que una llàgrima s’ha instal·lat ben bé al marge del llagrimal del seu ull dret. S’hi estarà una estona abans de caure galta avall i perdre’s per sempre més. Mai no sabem la vida que vivim fins que algú no en fa un retrat i ens el mostra, oi, Helena? El cel encara no sabria qui és si l’aigua del mar no li fes de mirall. El més bonic de les nits vora les platges és poder veure els estels allà dalt i aquí a baix, l’aigua curulla d’espurnes que no són seves. Les estrelles van trigar centúries a descobrir que les llums que les enamoraven, escampades com múltiples joiells enmig de les ones, eren elles mateixes. Mira com es va fent fosc, Helena. T’espanta, la foscor? No pateixis. Aviat sortirà la lluna. Mai no se sap estar de presidir els encanteris.
Per què hi he hagut d’anar, a aquella conferència? Perquè estava escrit que hi anessis, Helena. Jo vivia ben tranquil·la, abans d’anar-hi. Sí, la ignorància sempre ens manté tranquils, Helena, tranquils i enganyats. Ara em sento més petita que mai. Com una petxina, Helena? Mira-les, les petxines, al voltant de les teves sabates n’hi ha una bona munió. El mar les ha dutes fins aquí i elles s’hi han volgut quedar, potser per fer-te companyia. Diries que les petxines són intranscendents, Helena? N’hi ha tantes, oi?, que en podríem omplir un cabàs i llençar-lo. I no passaria res. Qui se n’adonaria, que falten mil petxines a la sorra d’una platja? Ningú. Com les dones. N’hi ha tantes, oi? Què hi fa, una dona maltractada més o menys? Les que coneixem, les posarem dins d’un cabàs i les llençarem, Helena? No ploris, va, no ploris, no és pas la meva intenció fer-te plorar. Mira, la lluna ja surt. Allà, a l’horitzó. Avui arriba vermella com una bola de foc. D’on deu venir, la lluna, Helena? És foc o sang, això que la fa esplèndida?
El temps de la conferència m’ha passat com si res, el pitjor han estat les preguntes de després. Les preguntes, sempre les preguntes, Helena. Oblida-les. La lluna s’alça a poc a poc, la veus? Neix lentament de l’aigua de la mar. Si la poguéssim llepar, de ben segur que la trobaríem salada. Potser encara du la placenta posada i per això la veiem d’aquest vermell encès. O potser ve d’una guerra, vés a saber quina, al capdavall totes les guerres són iguals. Ferotges. Absurdes. Sang i més sang. Tu et pensaves que la teva guerra ja s’havia acabat, oi, Helena? Mai no s’acaben, les batalles. Mai. Sempre en queda alguna per guanyar. Les més dures són les que fan niu al nostre cap, les que ens roseguen per dins, les que hem de lliurar sols. I el pitjor de tot, són les preguntes.
No ha pas estat una pregunta meva la que m’ha alterat. I què hi fa, Helena? Ha estat la pregunta d’una altra dona. I les preguntes de les dones les uneixen totes en un sol cos, en un sol cap, en una sola arrel. La pregunta solitària d’una dona és la pregunta de totes les dones del món. Les dones duen al ventre el secret de la vida i les seves preguntes ressonen amb una única veu a la gran matriu del planeta. No, no ha estat una pregunta teva, Helena. Però també era teva, oi? Te n’has adonat de seguida. Del contrari no series aquí, en aquesta platja de sempre on t’han conduït unes passes sense esma, el cap perdut entre boires, les portes del cervell tancant-se, clac! La lluna potser també ve d’una conferència. I potser ha rebut, com tu, l’impacte d’una pregunta brutal que l’ha coberta de sang. O l’impacte d’una resposta.
L’Helena plega els braços i corba el cos en un intent, potser, de protegir-se de la fosca que es va imposant. La resposta, sí. Ha estat la resposta allò que l‘ha deixada glaçada. La pregunta, al capdavall, no l’ha inquietada massa. Com ho puc saber, si sóc una dona psicològicament maltractada? Però la resposta de la conferenciant, una psicòloga de molt de prestigi, li ha anat ficant, a ella, vidres de glaç a les venes. Les respostes són dures, Helena. Vivim millor sense respostes, oi? Mira l’aigua de la mar, Helena, la d’allà, la que està ben lluny i que ara s’ha tenyit del color roig de la lluna, aquella aigua que deixa de ser aigua i es torna vi del bo, talment un miracle. El mar les té totes, les respostes, només ens cal escoltar-lo. S’alimenta de les preguntes que no volem fer i de totes les respostes ingrates, les que no volem saber, les que aboquem al mar perquè ens fan nosa, perquè ens alteren, perquè ens omplen les venes de vidres de glaç, perquè ens fan sentir cucs. Per què et penses que fan soroll, els oceans? D’on et penses que neixen, les grans onades? Hi ha respostes que encabriten l’aigua. Un tsunami no és res més que la bogeria d’un mar que ja no pot més i ha de vomitar el gran malestar que du al ventre. Sort que això només passa de tant en tant. El més normal és que el mar aguanti fort el seu neguit, i clogui els ulls, i arrugui el front, i serri les dents ben serrades, i cada nit ens pareixi la lluna. Avui, ve vestida de foc. O de sang. Torna d’una conferència. Segur.
Jo em pensava que ho havia fet bé, diu l’Helena en veu alta, sense poder contenir el dolor. Jo em pensava que m’havia separat del meu marit en el moment just, llavors que ja no podia més, llavors que el patiment acumulat em privava de ser jo mateixa, llavors que volia acarar la vida sense que una pedra lligada al coll em privés de continuar creixent. I vas fer bé, Helena. Que te’n penedeixes? No et pots penedir d’una decisió plena de coratge, presa en el moment adequat perquè havia arribat el teu moment. Els moments arriben, Helena, sempre arriben. I tu no el vas voler deixar passar. N’has d’estar contenta, d’això. Ja fa deu anys. Vas fer el que havies de fer, allò que el cor i el cap et dictaven. Mira la mar, Helena. Sempre segueix els dictats del seu cor. No li sents els batecs? Si no vigiles, et mullarà les sabates.
Però jo no sabia... no sabia... Què, Helena? Has passat deu anys sense saber-ho, la vida sencera ignorant-ho, sempre pensant que a tu no t’havia passat ni et passarà mai el que d’altres dones pateixen, el que tu no hauries consentit de cap de les maneres, el que t’hauria fet tallar el teu matrimoni molt abans, sense dubtar-ho ni un moment, perquè tu ets més sàvia que les altres, perquè tu en saps més que ningú, perquè hi ha coses que no es poden consentir ni es poden aguantar ni un segon, oi, Helena? Ni un segon. I ara resulta que la resposta llarga, acurada, d’una psicòloga, t’ha fet caure de la figuera i t’ha conduït les passes retudes fins a la vora del mar on s’aboquen totes les dissorts humanes, totes les ignomínies. Mira’l, el mar. Hi comencen a brillar els estels de la nit, els que no sabrien qui són si el mar no els fes de mirall, els que aconsegueixen veure’s gràcies al reflex que els torna la superfície nítida de l’aigua. Mira-t’hi tu també, Helena. Mira-t’hi com s’hi miren els estels. Aquella conferenciant ha estat el mirall on tu, per fi, t’has pogut veure. I t’has esgarrifat, oi? No ets l’únic ésser que s’esgarrifa en contemplar-se. Mira les estrelles. No veus com pampalluguegen? No són pampallugues, són esgarrifances. El tremolor del neguit transtorna l’univers sencer. No ets tan especial com et pensaves, Helena. Però no passis ànsia. Sentir-nos acompanyats ens fa més vius. A tu, Helena, tots els estels t’acompanyen. Estremits, com tu.
L’Helena alça el cap i mira el cel. Du la cara sencera submergida en llàgrimes. Veu la lluna, ara de color taronja, ja una mica més alta. La mar va ballant aquella dansa oscil·lant de les onades tènues, l’aigua travessada de dalt a baix per una llepada d’or, pel reflex d’aquella lluna altiva que pinta l’aigua amb pinzell de llum perquè la mar, de nit, no s’entristeixi. En un lloc o altre sempre hi ha un reducte de llum, Helena. Sempre. Ara encara no ho veus, però aquella resposta que t’ha atuït serà llum per a tu, ja te n’adonaràs. Si saps sortir de tu mateixa. Si no et quedes per sempre més remenant amb cullera de fusta el brou de la teva dissort. Serà llum per a tu i per a moltes d’altres dones a qui podràs ajudar, a qui podràs il·luminar la vida. Tots els estels han hagut de transitar un llarg i duríssim camí abans de ser estels, abans de poder-se emmirallar cada nit dins de l’aigua del mar inesgotable.
La resposta de la conferenciant s’ha bifurcat com un riu cabdalós quan decideix formar un delta. La psicòloga, amb un somriure dolç als llavis, de sobte s’ha tornat arquitecte i ha alçat en un tres i no res un castell de preguntes. Vols saber si ets o has estat una dona psicològicament maltractada? Fes-te aquestes preguntes. I les ha formulades, com una pluja de llances: El teu marit et fa culpable de tot allò que a ell li surt malament, o de tot el que no és capaç d’aconseguir? Alguna vegada ha posat mala cara a les teves amistats? Es mostra ofès o recelós davant dels teus èxits? Algun cop t’ha dit que el malestar que sents i que li comentes no existeix, que és un invent teu per autojustificar-te, per donar sentit a la separació que pretens? T’ha dit que si et vols separar d’ell hauràs de ser tu qui abandonis la llar conjugal perquè ell no l’abandonarà mai? T’ha dit algun cop que si tu t’estimessis els teus fills com se’ls estima ell no et plantejaries de cap manera la separació? Un delta inabastable. Un castell ple de passadissos sòrdids, llargament transitats, massa coneguts, oi, Helena? La teva història. D’on et penses que et venia el malestar profund, punyent, que et va fer prendre la determinació que vas prendre? De quin material et penses que estava feta aquella pedra lligada al coll que t’ofegava, que no et deixava créixer ni avançar? I ara, després de deu anys, tot el teu dolor se’t planta al davant i t’escup a la cara. No te les havies fetes mai, aquestes preguntes, oi, Helena? Però les respostes sí que les saps, sí, sí, sí, sí, sí, sí, clares com l’aigua de les fonts, com les estalactites glaçades que pengen dels balcons de bon matí, aquells dies en què la temperatura baixa sense compassió perquè vol demostrar l’imperi absolut dels seus capricis. Com pot, una psicòloga que no et coneix de res, llançar-te de dret a l’estómac en forma de dards la teva vida completa transformada en preguntes?
I després ha vingut tota la resta. Tu et volies quedar una estoneta, parlar amb les dones que t’envoltaven, fins i tot amb la conferenciant, si hagués vingut a tomb. Però no. Sense saber com, t’has vist al carrer, gent apressada parlant i fins i tot rient rambla avall, com poden riure després d’escoltar aquelles preguntes afilades com ganivets?, la canalla rondinant perquè volen un altre berenar, dones carregades amb bosses de paper de les mil rebaixes que ofereix la ciutat, tres nois que fumen i expliquen acudits i tornen a explicar acudits i tornen a fumar, bicicletes corrent com boges per aquells endimoniats carrils especials que els ha assenyalat l’ajuntament, els cotxes aturats als semàfors glatint per posar-se de nou en marxa, els taxistes nerviosos, sempre estan nerviosos, els taxistes, autobusos empestant l’aire amb el fum inclement que desprenen, i tot, tot, convertit en una nosa estranya, en un nus al coll, en un ofec, i les cames que gairebé no t’aguanten, i els peus decidits a dur-te vés a saber on, tu no saps pas on vas però els peus es veu que sí que ho saben i tu no els fas pas cap pregunta perquè t’esgarrifen, les preguntes, i de sobte et veus aquí, i t’asseus, i proves de pensar però les portes del cervell se’t clouen, clac!, per defensar-te del que mai no havies sabut però ara ja saps, però t’estimes més no pensar-hi, clac!, i el mar mirant-te, i les onades fent-te visita perquè sempre han estat amables i comprensives, les onades, oi, Helena?
Ara ja ho saps. Ara ja et saps. No et planyis, sobretot, Helena. La teva història és tan coneguda i trista com tantes d’altres. Hi ha milers, milions, d’històries com la teva. Això no et fa més petita. Et converteix, simplement, en una onada més d’aquest mar infinit que guarda tot el patiment de les dones. De totes. El teu també.
Agafa una barca, Helena. No cal que sigui massa grossa. Mira, només, que sigui confortable. Respira a fons la salabror de l’aigua i fes-te a la mar. I sigues llum, Helena.