Les preguntadores
Es tornaren a guaitar
Un dia, les dones brotaren de la terra i sentiren, estremides, el vent damunt les galtes. No sabien que el vent també acabava de néixer i que el seu part, entremig dels núvols, havia estat l’infantament més sorollós de tots els temps.
Les dones, acabades de brotar, trigaren uns minuts a obrir els ulls. Els seus primers instants de vida foren instants de percepció de tot: el vent a la pell, l’escalfor del sol damunt dels cabells, i de les parpelles closes, i de les espatlles, i dels braços, la consciència d’un ventre com un miracle, tot ell farcit de promeses. I d’unes arrels sòlides, poderoses, que les lligaven a la terra i que mai no els permetrien oblidar els seus orígens, l’aigua i el sol que s’havien unit en matrimoni per donar-los una vida, un sentit.
Les dones, cadascuna un món, una emoció, una ànima, obriren els ulls lentament. I veieren ben enlaire, més enllà de les branques dels arbres i de milions de fulles juganeres d’un verd intens, el blau esclatant d’un cel que s’havia posat el vestit dels diumenges per donar-los la benvinguda al món. Elles quedaren bocabadades.
El prodigi durà una bona estona. Les dones, espatlles assolellades, ventre profund, arrels fermes, eixien al món amb la innata capacitat d’assaborir tots els colors, tots els sorolls, totes les olors, els amors primers, les passions eternes. El vent, malgrat ser novell en aquestes coses, s’adonà que les dones eren éssers diferents, especials, i mudà la seva bufada primera en una suau carícia. Ell també era un nadó i havia d’aprendre a mesurar les seves forces.
Una veu, vinguda de vés a saber on, anuncià a les dones que havien nascut de la costella generosa d’un home. Elles, desconcertades, miraren per primer cop a banda i banda. I es veieren les unes a les altres. Es descobriren. Es somrigueren. Guaita, mai més no ens sentirem soles, pensaren. Per primer cop van notar el poder del pensament. L’ànima.
Es tornaren a mirar. Atentament. Pausadament. Els cabells damunt del cap. Dos ulls a la cara, talment dues finestres obertes al món. Dos braços a cada costat del cos. Pensaren –ves ara quins acudits!– que els braços eren els dos rems de la barca insòlita que deurien ser cadascuna d’elles. Sí, ves ara quins acudits! No sabien pas què era una barca, ni un rem. Tampoc no sabien què era una costella. Ni un home.
Es tornaren a guaitar. Tu no sents les arrels ben fortes aquí baix, a sota terra? La qui havia fet la pregunta mantingué la boca ben oberta mentre esperava la resposta. Sí, i tant que les sento, i tant! La qui havia contestat mantingué també la boca ben oberta després dels mots que havia dit, mentre no esperava res. Totes dues, la preguntadora i la contestadora, compartien la mateixa sorpresa. Havien descobert la parla. La transmissió del pensament. Observaren que totes les altres, al seu voltant, també tenien la boca badada, com si volguessin engolir glopades de vent.
L’instant era màgic i totes les dones, sense cap pacte previ, respectaren en silenci el lleu estremiment de l’aire. I feren una altra fecunda descoberta: l’aire sempre tremola quan transporta paraules. Elles, mig avergonyides per haver estat el motor d’una esgarrifança, acordaren sense dir-se res que sempre, sempre, protegirien amb l’absència de mots el tremolor dels altres. I es miraren, còmplices, complagudes. Acabaven de descobrir el valor del silenci.
Vosaltres sabeu què és una costella? La devota placidesa regnant s’havia esqueixat i les dones, totes, es giraren de cara a qui havia gosat trencar el gerro preciós de l’aire mut. Quietament, però, pensaren en la pregunta formulada i sentiren la fiblada de la resposta impossible. Tornaren a mirar la temerària preguntadora i ara no la veieren, com abans, gens barroera. Gens. Havien descobert la gosadia de les preguntes i sentiren, ben endins, la densa consitència del respecte. Per primer cop, eren davant per davant del lideratge. De la força interior. Del coratge.
Que no m’heu sentit? La veu persistia i tornava a esquinçar l’aire. Vosaltres sabeu què és una costella? Silenci. Estranyesa. No, cap no ho sabia. Era prou evident. I les dones, mirant-se comprensives les unes a les altres, saberen que el silenci, de vegades, parla.
Jo ni tant sols sé què és un home. Una de les dones havia gosat dir en veu alta el que totes pensaven. La valentia l’havia feta parlar. O potser havia estat la força de la humilitat, el reconeixement públic de la pròpia ignorància. I les ànsies de combatre-la. Jo tampoc, digué una altra. Ni jo, ni jo, ni jo. Totes les dones, amb veus diferents però amb un únic batec, s’anaren afegint a la primera formulació d’un enigma.
Vent!, tu saps què és un home? La pregunta havia eixit d’una boca rodona i vermella com una maduixa. El vent, extasiat amb l’espectacle, els braços recolzats a les branques més altes dels arbres, la mirada atrapada entre els laberints de les cabelleres esplèndides de les dones, no sabia res de res. Acabava de néixer, com elles. No posseïa, però, aquella capacitat primigènia de fer-se preguntes, i totes les respostes se li escapaven més enllà de si mateix. Veié totes les dones amb el cap ben alçat, pendents d’una informació que ell no tenia. Nerviós, llançà una bufada forta i sorda. Buuuuf! Les dones la interpretaren com un no. El vent tampoc sabia què era un home.
Ho haurem d’esbrinar! La decisió, expressada amb veu segura i potent, havia eixit de la Preguntadora Primera. De la Preguntadora Essencial. D’aquella que feia poca estona havia parlat de les arrels poderoses i havia gosat plantejar: Vosaltres sabeu què és una costella?
Totes estigueren d’acord en obrir la investigació proposada fent que sí amb el cap. En els seus ulls hi havia el guspireig de l’admiració. Acabaven de descobrir què és un acord. Un projecte comú.
Com ho farem? Novament, el pensament de totes havia estat expressat amb una sola veu, com si d’una coral es tractés. Caminarem i anirem a explorar el món! Es féu de nou el silenci. La Preguntadora Primera, que era qui havia parlat, no tenia les respostes importants però sí les respostes immediates. Pell endins, les dones pensaren que potser aquestes respostes immediates són, al capdavall, les respostes importants. Vés a saber.
Caminarem?, digué una veu prima, fina com una agulla. I què és caminar? Es miraren un altre cop les unes a les altres. Instintivament, totes alçaren un peu. Se sentí un crec! imponent. La terra tremolà. Es queixà. Les dones s’estaven separant de les seves arrels. Totes mogueren endavant aquell primer peu alçat i el tornaren a posar a terra. Alçaren l’altre peu. Un nou crec! eixordador estremí l’aire. Les dones es miraren en silenci. Acabaven de descobrir les passes. Tots els camins del món. Tremolaven elles com tremolava la terra. Com el vent esgarrifat i admirat que les guaitava. Abandoneu les vostres arrels?, els preguntà. Les dones van respondre totes alhora –mai no van saber com s’ho feren–, amb una única veu: No les abandonem, van dir, perquè mai no les oblidarem. I això què vol dir?, insistí el vent que, de tant sentir-les, ja provava també de fer preguntes. Vol dir que sempre vindran amb nosaltres i que sempre sabrem a quin lloc exacte de la terra vam néixer. I es miraren, novament sorpreses. Acabaven de descobrir que la mort no és altra cosa que l’oblit.
Hi anirem totes, a buscar els homes?, digué una de les dones que, per les seves ànsies de saber ja fa estona demostrades, podríem anomenar la Preguntadora Segona. No cal, digué la Preguntadora Primera, aquella de les preguntes primigènies, posseïdora de les respostes immediates. No, no cal que hi anem totes, només unes quantes en nom de totes les altres. A més, continuà, encara no sabem si els anem a buscar, els homes. De moment, només volem saber què son, qui són. Qui vol venir amb mi? Ningú no qüestionà que la Preguntadora Primera encapçalaria l’expedició. Les lideresses no es qüestionen. Si ho són de debò, no.
Tres dones feren unes quantes passes endavant i se situaren al costat de la que havia parlat amb tanta decisió. Amb tanta seguretat. Semblava tenir l’autoritat del seny. Totes les dones miraren amb un respecte nou aquell grup de quatre. Com els quatre vents principals, digué una, mig sorpresa del que acabava d’eixir de la seva boca. Com els quatre punts cardinals, digué una altra, estranyada també de les pròpies paraules. D’on l’havien treta, aquella informació? Ara, això no importava massa. Totes miraven en una sola direcció. Respecte. Fascinació. Un quasi agraïment. Acabaven de descobrir la força dels grups d’avantguarda.
Passaren dos dies abans no tornaren les exploradores. Dos dies i dues nits. Les altres dones, per mirar d’ablanir aquella sensació tan nova, tan dura i tan bellugadissa de la impaciència, havien après a parlar entre elles, a fer una foguera per combatre amb llum i escalfor la fosca glaçada de la nit, havien après a mirar els estels, a meravellar-se, a inventar-se històries de follets i dracs i princeses, unes narracions magnífiques que ni elles sabien a quin ignot racó dels seus caps respectius havien nascut. Semblem bruixes, va dir una. Què és una bruixa?, preguntà una altra. No ho sé, només sé que ho semblem.
Quan tornaren les expedicionàries les trobaren així, totes al voltant d’una foguera immensa, la lluminària de la qual havien vist de molt lluny i les havia guiades en el seu retorn. Heu trobat els homes? Els hem vist. Hi heu parlat? No, només els hem observat. Són com nosaltres? No. Han nascut de la terra? Són tots dalt dels arbres. S’hi han enfilat? Hi han nascut. I no n’han baixat? Ni tant sols ho han provat. S’estan a les branques dels arbres? Pengen de les branques dels arbres. Pengen? Sí, com un fruit, com les pinyes pengen dels pins. I què fan? Res, no saben què fer. Parlen entre ells? Només per queixar-se. De què es queixen? De no tenir dones. Això vol dir que ens necessiten? No n’estem gens segures. Per què? Perquè només necessitem allò que estimem. I ells no ens estimen? No poden. Per què? Com vols que ens estimin si no ens coneixen?
Es féu el silenci. Només se sentia l’espetec del foc quan feia esclatar alguna branca de boix. Les dones, que s’havien alçat, amatents, per rebre les quatre ambaixadores de la seva necessitat de saber, es tornaren a asseure a terra, al voltant de la foguera. Eixamplaren el cercle perquè les quatre expedicionàries poguessin seure també. I reposar. I posar ordre a tot allò que havien vist. Les que no havien sortit d’aquella vall closa no gosaven fer noves preguntes. Les que tornaven d’eixamplar el seu coneixement del món no en tenien cap, de resposta. Totes, les unes i les altres, acabaven de descobrir la pell aspra, eriçada, de la impotència.
Passaren dos dies més. I dues nits. Fins que la Preguntadora Tercera –a qui donem aquest nom perquè, tal com han anat les coses, senzillament se’l mereix– digué: Si diuen que ens necessiten, per què no ens vénen a buscar? La pregunta, de tan lògica, va caure a terra com una fruita madura, plof! No en saben, de venir-nos a buscar, digué la Preguntadora Primera, la que havia encapçalat l’expedició. No en saben? No. Per què? Perquè no baixen dels arbres; mai no aprendran a buscar res si primer no fan l’esforç d’aprendre a baixar. Per què no hi anem nosaltres i els n’ensenyem? Te’n guardaràs prou! De què? D’anar-hi i d’ensenyar-los res. Per què? Perquè tu no en saps pas, de despenjar-te d’un arbre; no hi has nascut.
Es féu de nou el silenci, totes les dones espectants. La Preguntadora Tercera s’havia fet tan petita com havia pogut i s’havia reclòs tota dins del seu crani, però no feia pas cara de retre les armes fàcilment. Callava. Rumiava. De sobte, una llum semblà encendre’s endins de les seves ninetes, es féu de nou gran com abans i digué: Jo no he nascut penjada en un arbre però m’imagino com se’n pot baixar. Tu ho has dit: t’ho imagines. La Preguntadora Primera li havia respost sense immutar-se, semblava tenir previstes totes les paraules que l’altra podia arribar a trenar. Ara m’hauràs d’explicar què has volgut dir, digué, picada, la Preguntadora Tercera. Molt senzill, tu mateixa ho has dit molt bé, t’imagines com es pot baixar d’un arbre perquè tens enginy. Tinc què? Enginy. I si jo tinc enginy, per què no puc anar a ajudar els homes? Perquè només es poden ajudar ells mateixos, són ells qui han de trobar el seu, d’enginy. Però jo els puc ajudar! Qui t’ha ajudat, a tu, a aprendre a caminar?
La Preguntadora Tercera callà. Recordà aquell dia –força recent, tot s’ha de dir– en què donà la primera passa, seguint el mateix impuls que sentiren totes les altres dones, totes alhora, aquella força motriu que eixí de la voluntat oculta d’un gènere humà i que saccejà la terra sencera. El record era molt tendre. El seu rastre, profund. La Preguntadora Tercera vacil·là un instant. Però era tossuda. Finalment, digué: És que ells diuen que ens necessiten, oi? Sí que ho diuen, però encara no saben per què. Ara, un silenci majestuós convertit en reialme sencer, baixà del cel i cobrí la terra de les dones disposat a governar amb eficàcia els dies que havien de venir.
Passaren dos anys de punta a punta. Les dones aprengueren els capricis del temps, voluble com els arbres, que ara perdien les fulles ara les tornaven a posar, aprengueren el rigor del fred, la necessitat de cobrir el cos per abrigar-lo, la urgència d’acumular aliments quan feia bon temps per no anar-ne escasses després, aprengueren a fer parets, a alçar teulades, a esquilar les ovelles, a filar la llana, a teixir-la, aprengueren a recollir els ous de les gallines, a cuinar, a fer pastissos, a domesticar alguns animals, a llaurar la terra, a sembrar-la, a vetllar-la, a recollir-ne els fruits. I a cantar mentre feien totes aquestes feines que els calien per sobreviure. Foren dos anys fecunds, d’intens aprenentatge.
En iniciar-se el tercer any, una nit que seien totes al voltant de la foguera –ja s’havia fet costum passar les nits a l’entorn de la màgia del foc–, la Preguntadora Tercera rescatà de l’oblit la seva curiositat pels homes i digué: Ja han passat dos anys; no us sembla que hauríem d’anar a veure què fan els homes? Per la cara que féu, la idea no li havia semblat malament a la Preguntadora Primera. Animada per l’obvietat d’aquest detall, la Preguntadora Tercera afegí: Potser encara ens necessiten. Les paraules li havien eixit més com una esperança que no pas com un dubte. Si ens necessitessin de debò, ja ens haurien vingut a trobar, respongué la Preguntadora Primera. I si no saben on som? Amb dos anys, han tingut temps de sobres per explorar el territori del seu entorn. Potser ens busquen i ens busquen i, per pura casualitat, encara no han trobat aquesta vall. Qui busca sempre troba. I si estan desesperats? Només ells poden curar la seva desesperació. I si no en saben? Les coses que no se saben, s’aprenen, sempre que un tingui ganes d’aprendre-les. I si no han pogut baixar dels arbres? Voldrà dir que no n’han sabut. I si han mort glaçats? Ara no hi hagué cap resposta. I les dones descobriren que la paraula “mort” paralitza.
Acordaren que aquesta vegada, dos anys després de la primera expedició, seria la Preguntadora Tercera qui encapçalaria un nou grup d’exploradores. Fou també, com el primer cop, un grup de quatre. A totes els semblà oportú que novament la seva representació estigués formada per un nucli humà com els quatre vents principals i com els quatre punts cardinals. Una dona pensà que els genets de l’Apocalipsi també són quatre, però callà aquesta reflexió perquè ni ella no sabia què volia dir. Potser totes plegades conservaven la memòria d’un món antic que, de vegades, se’ls filtrava a la ment amb pensaments indesxifrables.
Passà una setmana sencera abans no tornaren les expedicionàries. Vingueren trasbalsades. Les dones les feren seure, els donaren aliments i aigua, miraren de calmar-les amb paraules dolces, encara que cap no sabia de què calia tranquil·litzar-les. La Preguntadora Tercera era la que es mostrava més afectada. Fins i tot duia, a la cara i als braços, esgarrinxades que feien perdre l’alè. Quan pogué parlar digué que no s’amoïnessin, que ningú no li havia fet mal, que aquelles ferides se les havia fetes amb una romaguera quan reculà, esverada, davant del que havien vist. Fou la Preguntadora Primera qui formulà les qüestions que a totes els ballaven pel cap. I què heu vist, doncs? Tot, ho hem vist tot. Han baixat dels arbres, els homes? No, encara hi són. Penjats com les pinyes pengen dels pins? Exacte, tal com vosaltres els vau veure fa dos anys. No han baixat? No, es veu que no en saben. I què fan? Parlen els uns amb els altres. I què diuen? Poca cosa, només que necessiten les dones. I diuen per què ens necessiten? No, diuen una i una altra vegada que necessiten les dones, res més. Cap d’ells no pregunta als altres com s’ho podrien fer, per baixar dels arbres? No, cap no pregunta res. Com pensen trobar les dones, si no baixen i es posen a caminar? No ho saben, només es queixen que no tenen dones. Vols dir que no pensen? No, no pensen res. I com és que t’has esverat i has anat a raure enmig d’una romaguera? Perquè un home ha caigut de l’arbre on era. No dius que no han après a baixar? No ha baixat, ha caigut. Vols dir que no volia caure? No ho crec; quan els altres li han preguntat com ho havia fet ha dit que no ho sabia i que li feien mal totes les costelles. I saps què l’ha fet caure? Sí, m’ha vist. T’ha vist? Sí, en un descuit meu; he alçat una mica el cap, allà on estàvem amagades, i m’ha vist. I ell què ha fet? Ha obert els ulls molt oberts i ha caigut de l’arbre, pataplaf!
De nou, el silenci. Al cap de molta estona, se sentí una veu feble però segura que deia: Si se n’ha de ser, de soca! Totes pensaven el mateix. La Preguntadora Primera interrogà de nou la Preguntadora Tercera: Encara els vols anar a ajudar? No ho sé, ara mateix sento encara l’esglai dins del pit; quan hagi dormit ja m’ho pensaré.
I la deixaren dormir. Mentrestant, les dones no pararen de parlar entre elles i de fer preguntes a les altres tres exploradores, molt més serenes que la Preguntadora Tercera. Dieu que l’home que ha caigut de l’arbre, després de caure ha parlat? Sí, ha dit que li feien mal totes les costelles. Torna-m’ho a explicar. Ha dit que no sabia com s’ho havia fet per caure i que li feien mal totes les costelles, del cop que s’havia clavat, és clar. Totes callaren però totes pensaren el mateix. Fins que la Preguntadora Segona tingué la fermesa de dir en veu alta allò que també ballava pel cap de totes les altres: Recordeu el dia en què vam brotar de la terra? Recordeu aquella veu misteriosa que ens va dir que havíem nascut de la costella d’un home? El record era viu i punyent dins del cap de totes. És clar que ho recordem, digué la Preguntadora Primera, però no ens en vam refiar gens, d’aquella veu, això també ho recordem. Sí, és cert, però per què no ens en deuríem refiar? Perquè era evident que havíem brotat de la terra! Una veu que fins ara desconeixíem però que havia anat creixent i afermant-se durant els dos llarguíssims anys viscuts per les dones, digué: I perquè era la veu d’un home! Totes es giraren de cara a la dona que havia parlat i que, pel seu llarg entrenament en fer preguntes i perquè començava a respondre-les ella sola, ja es mereix el qualificatiu de Preguntadora Quarta. Què has dit? Que no ens en vam refiar perquè va dir una bajanada i perquè era la veu d’un home. Si era la veu d’un home vol dir que algun home ens mirava, va dir la Preguntadora Segona. Si és així, digué la Preguntadora Primera, un home hauria baixat ja del seu arbre; com és, doncs, que no va anar a avisar els altres?, i com és que encara no els ha ensenyat a despenjar-se dels arbres? El silenci cobrí de nou la vall serena i manyaga que ja aclucava els ulls per rebre la nit.
I si era la veu de Déu? Totes es giraren un altre cop de cara a la Preguntadora Quarta, que era qui havia parlat. Què has dit? Que potser era la veu de Déu. D’on ho has tret, això?, què és Déu?, qui és Déu? La Preguntadora Primera estava gairebé esgarrifada i disparava les preguntes com sagetes. S’encongí com un cuc la Preguntadora Quarta, mig esclafada per l’autoritat de l’altra, però no estava disposada a descartar un pensament que duia endins del cap, ella no sabia d’on li havia vingut però el notava roent com una brasa encesa. Digué: Jo no ho sé, tot això que preguntes, no sé qui és Déu, només sé que podria haver estat la seva veu. I Déu és un home? No ho sé. I Déu diu bestieses? No ho sé. I Déu fa passar garses per perdius? No ho sé. És ben evident que nosaltres vam brotar de la terra totes alhora; si és cert que aquella veu que va dir que havíem nascut de la costella d’un home era la veu de Déu, de ben segur que Déu és un home. Per què ho dius, això? Perquè són beneits; que no te’n recordes que encara no han après a baixar dels arbres?, que no te’n recordes que ni tant sols s’ho han proposat? Sí, la Preguntadora Quarta ho recordava molt bé. I callà.
Tres dies i tres nits seguides va dormir la Preguntadora Tercera. Cap dona no li va voler interrompre el descans, era ben notori que necessitava més refer-se de l’espant que no pas menjar. Feren torns per vetllar-la, li anaren posant ungüents damunt de les ferides dels braços i de la cara, cada vegada més tènues damunt de la pell castigada, la taparen sempre que el neguit d’algun malson feia que es regirés damunt del llit i li quedés el cos descobert, li cantaren cançons amb veu ben fluixeta perquè se sentís acompanyada.
Quan es despertà, menjà amb rapidesa els aliments que li oferiren i féu un anunci: Me’n vaig un altre cop a veure els homes, hi vull parlar. La Preguntadora Primera féu que sí amb el cap, com si estigués esperant des de feia hores la decisió de l’altra, com si aquella voluntat tan activa de la Preguntadora Tercera no li comportés cap mena de sorpresa. D’acord, digué, només et demano que no hi vagis sola. La Preguntadora Segona de seguida digué que l’acompanyaria, i dues dones més, sorgides del grup com dues magnòlies quan es baden, s’afegiren també a la nova expedició. Una altra vegada quatre, pensà una dona d’entre tantes, com els quatre evangelis. Però no digué res perquè no sabia pas d’on li havia eixit aquesta informació, ni tant sols sabia què caram és un evangeli. Callà i mirà, tal com feren totes les altres, com les noves aventureres emprenien un camí ja conegut per algunes, un camí que començava a ser transitat amb freqüència i que, al cap de pocs dies, si la cosa continuava així, seria ja un camí fresat com els camins de les ovelles quan pasturen.
Aquest cop, el grup tornà l’endemà mateix d’haver sortit. Caminaven silencioses, totes quatre mirant a terra, com si només els importés el trajecte immediat de les seves passes. Les dones que s’havien quedat a la vall estaven impacients per saber què havia passat. Encara són als arbres? Sí, encara hi són. Que els heu explicat com en poden baixar? No. Que hi heu parlat? Sí. Aquesta vegada us han vist bé? Sí, no ens hem pas amagat. No han caigut dels arbres, en veure-us? No, es veu que ja no ha estat una gran sorpresa per a ells. I el que havia caigut l’altre dia? Torna a estar penjat. I com s’ho va fer, per tornar-se a penjar? No ho sabem, tampoc no li hem preguntat. I què us han dit? Que necessiten les dones. I què més? No saben dir gran cosa més. Doncs de què heu parlat? Ens han fet promeses. Promeses? Sí, ells diuen que són promeses. I què prometen? Diuen que si els ajudem a baixar dels arbres i els portem cap aquí on som, ens construiran cases.
Hi va haver un estupor general. Les dones es miraren les unes a les altres amb un munt de paraules aturades als colls respectius, de tan nècia que els semblava la promesa feta pels homes. La primera en reaccionar fou la Preguntadora Quarta, que digué: Però si ja en tenim, de cases! Ja els ho hem dit. Els heu dit que fa molt de temps que les vam construir, les cases? Sí. I què us han contestat? Res, s’han quedat molt parats. Es deuen pensar que som beneites, potser. Potser sí. Us han dit res més? Sí, després d’una llarga estona de silenci, perquè estaven ben estranyats, han dit que treballarien per a nosaltres i que no ens hauríem de moure de casa. Què? El que has sentit. Però si nosaltres ja treballem! Ja els ho hem dit. Però si estar-se a casa és un avorriment! També els ho hem dit. Però si encara no deuen saber què caram és una ovella! També els ho hem dit. I saben què és, una ovella? No. Encara no deuen saber, tampoc, com es llaura la terra! No, no ho saben, els ho hem preguntat i cap no ens ha sabut respondre. I què més us han dit, doncs? Que necessiten les dones.
Aquella nit, al voltant del foc, totes menjaren el sopar sense dir res, immerses en pensaments desconcertats, ves ara quina mena de criatures tan estranyes que eren, els homes! La pregunta que ballava per damunt de totes, la pregunta important que dansava a la punta de dalt de tot de l’última flama de la foguera, era per què caram els homes deien que necessitaven les dones. Elles havien après de manera innata tot allò que els calia saber per garantir la seva supervivència i per assegurar-los la diversió en hores impagables de jocs, i de cançons, i d’endevinalles, i d’històries fictícies infantades al voltant d’aquell foc màgic que els inspirava tots els recursos, que els donava escalfor i els potenciava el motor infinit del pensament. I de la creació.
La Preguntadora Quarta –que, tal com hem pogut veure, havia crescut molt per dins en dos anys llargs d’aprenentatge– esquinçà el silenci amb aquests mots: Hi vull anar! Et creus millor que totes les que ja hi hem anat?, digué, un pèl ofesa, la Preguntadora Tercera. No, de cap manera, digué l’altra, no sóc millor que ningú però sí que sóc continuadora, totes ho som. Aquesta afirmació tingué el poder d’imposar de nou el silenci, les dones consideraren que havia estat una resposta ajustada a la realitat, brillant. D’acord, però no hi vagis sola, determinà la Preguntadora Primera. Un altre cop, tres dones feren costat a la nova cap d’una altra expedició. De bon matí, marxaven les quatre dones cap al lloc on hi havia els homes, encara penjats dels arbres. Mira, pensà una de les dones, com el llac dels Quatre Cantons de Suïssa, allà on es troben les aigües dels quatre rius i es fan amigues. Però no digué res. Es guardà el pensament per a ella mateixa perquè no hauria estat capaç de respondre la pregunta de què és ni on és Suïssa. De vegades, com ja hem vist anteriorment, pensaments d’un món antic es filtraven sense més ni més dins del cap de les dones que, després de pensar-los, s’estranyaven i callaven. Però els endreçaven.
La nova expedició tornà el mateix dia que havia marxat, a última hora de la tarda, quan el sol mig adormit del capvespre tenyia el cel de mil colors. La Preguntadora Quarta feia cara d’emmurriada. Què?, ja han baixat dels arbres? No, encara hi són. I els heu explicat com ho han de fer, per baixar-ne? No, que s’espavilin sols! Hi heu parlat? Sí. I què us han dit, aquesta vegada? El mateix de sempre, que necessiten les dones. I ja saben per què ens necessiten? Em sembla que no. Què us han dit, doncs? Ens han fet una altra promesa. Una altra? Sí. Quina? Ens han dit que ens protegiran. Ens protegiran? Això diuen. De què? Dels perills. Que saben què és un perill? Jo diria que no. I com ens poden protegir dels perills, si no saben què és un perill? Això mateix els hem contestat. I què han dit? Res, s’han quedat muts. Els heu explicat què vam fer, l’any passat, quan se’ns va presentar el Tigre de Bengala? Sí. Els heu explicat què vam fer, ja fa dos anys, quan va venir el Lleó? Sí. Els heu explicat què vam fer, no fa ni mig any, quan ens vam trobar amb aquella Serp de Deu Metres? Sí. Els heu explicat què fem quan ve la Tempesta? Sí. Els heu explicat què hem inventat per parar el Llamp? Sí. I què han dit? No res, tenien tots la boca ben oberta. I no han dit res de res? No podien. Així doncs, i si el perill són ells?
Tornaren a sopar al voltant del foc, concentrades, totes les preguntes ballant-los per dins. L’escalfor de la foguera les reconfortava, els amansia el pensament desbocat. Algunes, secretament, eren del parer que fóra millor oblidar-se dels homes, deixar-los definitivament en mans de si mateixos. Però, sense saber-ho, també compartiren un brusc moviment d’escombra que féu fora del seu cap aquest bri de pensament que trobaren, al capdavall, força roí. D’ençà que havien brotat de la terra, mai no havien ignorat cap de les descobertes que feren, tot allò que se’ls presentà potser amb la voluntat que les dones anessin teixint, a poc a poc, la xarxa segura que els garantia la vida. No formava part del seu tarannà la ignorància de cap escull ni de cap criatura viva.
I fou aquella nit, i a redós d’aquella foguera lluminosa com un somni, que la Preguntadora Primera prengué un determini: Cal tornar-hi a anar; i aquest cop l’expedició la tornaré a encapçalar jo. De seguida, la Preguntadora Segona, la Tercera i la Quarta li feren costat. Nosaltres t’acompanyarem, van dir totes alhora. I així fou com, a trenc d’alba, eixiren de la vall les quatre Preguntadores Principals –com els quatre camins de Sant Boi, pensà una dona, encara que no ho va dir perquè no sabia d’on ho havia tret–, per tornar-ne al cap de poc, aquell mateix migdia, amb el desconcert instal·lat a les cares.
Encara són penjats als arbres? Sí, encara hi són. No pensen baixar? No en saben. Els heu explicat com ho poden fer? No. Us han vist? Perfectament. Us han dit alguna cosa? Sí, que necessiten les dones. I ja saben per què ens necessiten? Diuen que volen tenir fills. Què?
Passaren la tarda treballant d’esma. Hi havia coses que no podien deixar per a l’endemà, collir els tomàquets madurs, del contrari se’ls farien malbé a les aspres de les tomaqueres, alliberar les mongeteres d’aquelles tabelles precioses que ja els penjaven a grapats i que si deixaven per a un altre dia granarien massa, començar a arrencar les cebes, una feina que els agradava especialment perquè de vegades es trobaven que una sola dona no podia i havien de ser dues o tres per arrencar-les, fent força una agafada ben fort a la cintura de l’altra que tenia al davant, i sovint queien totes a terra, quan la ceba cedia, i reien, i reien, i reien, agafar l’aixada i començar a treure les patates que, de ben segur, ja eren grosses, vigilar els matons que havien fet amb la llet de les vaques i canviar-los el drap, estar atentes als formatges que serien exquisits, fets amb la llet de les cabres i amb tota la cura del món, treure la roba estesa i plegar-la ben plegada, anar a omplir galledes i càntirs de l’aigua fresca de la font, começar a triar les verdures per fer el brou que es menjarien per sopar, ordenar als gossos que comencessin a agrupar les ovelles i les cabres escampades, ben distretes amb una pastura tendra, les esquelles penjant-los del coll, clinc!, clinc!, clinc!, i les vaques, sobretot les vaques, algunes acabant la migdiada, d’altres encara menjant, golafres, l’herba fresquíssima dels prats, amb els esquellots sonant a cada estirada, clonc!, clonc!, clonc!, escampar-se pels boscos del voltant i buscar-hi la llenya per fer el foc de la nit, donar el menjar a l’aviram, galls, gallines, ànecs, oques, ai, les oques!, quin bon servei que els feien amb aquell mal caràcter que tenen davant dels intrusos!
Les dones feren tota la feina que calia fer, com sempre, però aquella tarda no hi posaren massa atenció, no hi hagué ni les rialles, ni les cançons, ni els crits alegres que sempre acompanyaven el seu feinejar, totes rumiant, cadascuna al seu aire, aquell desig dels homes de tenir fills. I es veu que, per tenir-los, elles eren imprescindibles. O, si més no, això es desprenia dels mots dels homes.
La nit anà caient sobre la vall, esquinçada només per aquella foguera altiva i potent que les dones encenien cada vespre amb la clara voluntat d’explicar al món que la fosca només existeix si un deixa que existeixi. I la fosca mai no havia aconseguit filtrar-se en l’ànim de les dones. Aquella nit, però, les envaïa un neguit. Repartiren el brou en sengles escudelles que elles mateixes feien amb fusta de boix. S’assegueren al voltant del foc. Amb les culleres també de fusta, anaren remenant aquell líquid perfumat que alimentava els seus cossos i els seus somnis. Callaven. Pensaven. El fum que eixia de les escudelles s’enlairava i es perdia amunt, amunt.
De sobte, totes sentiren una veu que coneixien prou bé però que parlà fluixet, tal com parla el vent quan només vol jugar mansament: M’agradaria tenir una filla. Totes reconegueren la veu de la Preguntadora Primera. Sí, era ella qui havia parlat, amb la veu com un fil transparent. Les altres dones se la miraren, sorpreses, incrèdules al principi, comprensives al cap d’un moment, perquè totes entengueren d’on els venia aquell neguit que se’ls filtrà a la pell ja feia unes quantes hores i que presidí totes les feines de la tarda, fetes d’esma només perquè calia fer-les. En aquell moment, després d’haver escoltat el desig formulat en veu alta per la Preguntadora Primera, totes reconegueren dins del propi ventre una buidor, una mena de reclam molt fi però molt intens. No formularen cap mena de pregunta. No sentiren cap mena de por. Seguint el seu instint, com sempre havien fet, s’alçaren totes alhora. Mudes, arreplegaren del foc troncs encesos perquè els fessin de teies. I es posaren a caminar prenent direccions diverses per la vall que les havia vist néixer. Miraven a terra. A poc a poc, semblaven buscar alguna cosa. Fins que cadascuna trobà allò que cercava amb foc a les mans. Ni una sola dona no s’equivocà. Totes al mateix temps, sense haver-se dit res, posaren els peus damunt la terra on havien brotat ja feia més de dos anys. El vent, que casualment passava per allà, pensà que la vall sencera semblava feta de cuques de llum.
La terra tremolà. Se sentí un soroll semblant al dels forrellats. Crac!, crac! Totes les dones notaren que, a sota dels seus peus, la terra era viva. Més viva que mai. Alguna cosa, allà a sota, les havia buscades, les havia reconegudes, les havia trobades. I ara les abraçava. Cada arrel, la seva dona. Cada dona, de nou lligada a la seva arrel. Cap no s’espantà. Com si ho duguessin escrit en el llibre tossut de la memòria des de feia centúries, reconegueren les arrels pròpies que s’havien acoblat als seus peus, que les havien anades a trobar tal com elles, teies en mà, les havien buscades també enmig d’una nit de lluna plena, d’una nit encesa. Cap no s’havia equivocat. Ben dretes, immòbils, cada dona una torxa encesa, totes sentiren la suavíssima ascensió de les arrels cos amunt, sang amunt, les cames, els genolls, les cuixes, la pelvis i els malucs, arrels com carícies, camins d’esgarrifança, fins que arribaren al ventre de cadascuna i, allà, s’adormiren. Les dones no es mogueren en tota la nit. Quan una llum molt tènue eixí, tímida, rere les muntanyes de llevant i tots els galls es posaren a cantar, les dones, encara dretes i quietes com llances esperant el moment just d’una batalla, tenien el ventre gros. Totes estaven ben despertes, s’hi havien passat la nit. Una nit sencera vetllant un miracle, més que atentes a uns moviments desconeguts però ja estimats que s’havien instal·lat dins dels seus cossos i que ja anunciaven l’autonomia d’uns éssers nous, completament lliures encara que reclosos, de moment, en aquells ventres cada vegada més grossos, tots convertits en el prodigi d’un anunci, d’una esperança.
A l’hora d’esmorzar, instintivament, totes les dones s’ajocaren. I del cos de cadascuna n’eixí una nena, damunt mateix de la terra on havien brotat les mares, de la terra que contenia encara aquelles arrels que connectaven cada mare amb la seva filla. Una arrel única per a dos éssers diferents. El miracle de la terra. Totes les dones, en un gest únic que semblava perfectament acordat i assajat des de feia segles, tallaren amb les dents un cordó ensangonat que les unia a les filles. Mí-te-la, l’arrel que ens ha donat la vida a totes dues!, pensaren. L’últim extrem d’una arrel única, compartida, que s’iniciava endins de la terra i que havia recorregut, pacient, el cos de cada mare fins a generar en el seu ventre un nou ésser. En ser tallats, tots els cordons de cop retornaren a la terra, com si fossin xuclats. Engolits. Les dones sentiren l’estirada; aquell cordó que es replegava, que disminuïa, que s’introduïa de nou a la terra feia seguir amb ell una cosa també vermellosa que eixí finalment del ventre de les dones. Mí-te-la, la placenta!, pensaren totes. L’arrel es xucla a si mateixa per estar de nou disponible temps a venir i pels segles dels segles.
Aquell dia, les dones esmorzaren tard. Totes s’havien adreçat cap al foc ja esmorteït amb les seves filles en braços. Totes duien a la cara un somriure plàcid, totes besaven, ara sí ara també, els fronts tendríssims de les seves nines. Begueren més llet que mai, alguna cosa els deia que els faria molta falta. Les nenes, totes alhora, s’enganxaren als pits de les seves mares per sentir, per primer cop, el plaer de l’aliment i el plaer de l’escalfor materna que mai no les abandonaria.
Passà un any. La vall s’havia omplert de nenes que ja assajaven les seves primeres passes, ben protegides per unes mares que havien après a doblar els esforços, a triplicar les feines perquè tot, allà, continués rutllant com una seda.
Un dia, la Preguntadora Segona digué: Potser hauríem d’anar a explicar als homes tot el que ens ha passat. La Preguntadora Primera no hi estigué massa d’acord: El que ens ha passat ens pertany a nosaltres i a ningú més que a nosaltres. Totes les dones assentiren, encara que molt endins notaren el cuc de la curiositat. Una ho expressà en veu alta i clara: Què deuen fer, els homes? Juga-t’hi el que vulguis, digué una altra, que encara són penjats als arbres! Ho hauríem d’anar a mirar, respongué la que abans havia parlat. D’acord, digué finalment la Preguntadora Primera, aneu-hi vosaltres dues mateixes, però no hi aneu soles. Immediatament, dues dones més feren costat a les que havien parlat. Totes els prometeren que tindrien cura de les seves filles i, de nou, quatre expedicionàries van emprendre el camí de l’indret on sabien que hi havia els homes. Guaita, una altra vegada quatre, pensà una de les dones mentre observava com s’allunyaven les aventureres, com les Quatre Grans Cròniques. Però callà. No hauria sabut explicar a ningú d’on havia tret aquest pensament estrany, remot, ella ni tant sols sabia què dimonis és una crònica.
Tornaren molt aviat, al cap només d’un parell d’hores. Les altres, impacients, iniciaren la ronda de preguntes: Els heu trobat? Sí. Encara són als arbres? Sí, encara no han trobat com baixar-ne. Hi heu parlat? Sí. Us han dit que necessiten les dones, com sempre? Sí, com sempre. Us han tornat a dir que volen tenir fills? Sí. I què els heu dit? Que si volen tenir fills, els tindran; només els cal la voluntat. Els heu explicat que nosaltres hem tingut filles? Sí, els hem dit que les hem tingudes perquè en teníem la voluntat. I ells, com han reaccionat? S’han quedat molt parats. I no han dit res més? Sí, han dit que necessiten les dones. I encara no saben per què ens necessiten? Ens ha semblat que ho comencen a saber. Ah, sí? Sí. Per què? Perquè ens han dit una cosa que no havien dit mai. Què han dit? Que ens necessiten perquè volen tenir amigues, companyes.
La notícia va caure mansament damunt dels cabells de totes les dones, amb la mateixa delicadesa i dolçor que cau la pluja lenta, benigna. Elles callaven, espectants, a mig camí d’una alegria nova. El vent se les mirava amb un somriure, com feia sempre, els braços recolzats a les branques més altes dels arbres. Pausadament, la Preguntadora Primera s’alçà i digué, amb convicció: Ara sí que s’ha acabat l’espera; ara ja els podem anar a buscar!