Pelegrinatge
Una mà lleugera damunt d’un cap. Uns dits fent niu entre uns cabells. Les broques de tots els rellotges aturades allà fora. Lluny. El temps és una quimera. Les preguntes, una llarga cadena. Les absències, un buit real, físic, permanent, al bell mig de l’estómac. Aquella llàgrima incauta a la vora d’un ull. Un rostre emmarcat per unes mans càlides, fixat per sempre més a la paret immensa de la memòria. Per sempre més. I ara m’adono que no en tinc, de memòria. Empremtes borroses d’un camí que se’m fa estrany, que no sé ni si he transitat. Ferides ocultes. Algunes, mal tancades. Sargits i pedaços a la pell dels anys. La memòria és un astut parany. Si més no, el que tots entenem per memòria. Però hi ha llums que s’encenen quan tanco els ulls. Estrelles que esclaten enmig d’un espai de vegades verd, de vegades blau, de vegades morat, de vegades taronja. El groc lluminós que s’expandeix. El groc que no hi era i ara sí que hi és. D’on ha vingut? Del mig mateix. Com una mena d’explosió del no-res. D’aquell no-res que lluita per ser. Que en té la voluntat. I, des del mig de tot, explota. Partícules que s’inflamen. Esquitxos de llum que s’acaben menjant el verd i el blau i el morat i el taronja. I ara sé que no en tinc, de memòria. Que he anat pel món buscant-la, res més. Només l’he trobada de debò tancant els ulls. Però ara hi ha una mà lleugera damunt del meu cap. I uns dits fent niu enmig dels meus cabells. No existeix res més que les teves mans contenint el meu rostre, dient-me sembles una marededéu. La meva memòria ets tu.