La Nesta
sense deixar de caminar.
La Nesta estén la roba. Els filferros, que tota la vida ha vist davant la finestra del menjador, es corben amb el pes de les peces molles. Enllà dels llençols ben blancs, i de les samarretes, i dels mitjons, el sol comença a picar l’ullet entre la nuvolada que ha estat aclofada damunt les teulades des de bon matí i que, ara, un vent decidit i sever va esberlant. Els núvols s’esparraquen com serpentines, però la Nesta no se n’adona. Mai ningú no li ha ensenyat a mirar la vida més enllà de la roba estesa.
La Nesta s’observa les mans. Fa un fred intens, i el contacte dels dits amb la roba molla li ha deixat la pell d’un color vermell fort, gairebé morat. Enllà de les seves mans enfredorades, al carrer, la vida es vesteix de mil colors. Són les dotze del migdia, hora de sortir de l’escola, i la mainada envaeix l’aire lliure amb rialles i crits i anoracs virolats. Però la Nesta no se n’adona. Mai ningú no li ha ensenyat a mirar la vida més enllà de la immediatesa dels seus dits balbs.
La Nesta tanca la finestra. Camina amb passes curtes i endreça el cubell de plàstic on havia posat la bugada per poder-la estendre. Una olor estranya la detura. Repira amb intensitat mirant d’identificar, per enèsima vegada, aquella energia de l’aire que ja ha notat de bon matí, en llevar-se. Llavors, ha recorregut el pis petit de punta a punta i no ha vist res que s’hagués alterat, res que li cridés l’atenció. Però l’olor persisteix. No és pas un efluvi desagradable, més aviat una aroma discretíssima, una mena de perfum suau de flor de magnòlia. La Nesta se n’estranya. No hi ha pas magnoliers, per allà a prop. I, encara que n’hi hagués, no és pas a l’hivern que es baden les magnòlies. Se n’estranya, però l’aroma que sent no li fa gens de nosa. Ja fa hores que viu immersa en aquella fragància; si ara desaparegués, potser la trobaria a faltar. Potser se li buidaria el dia.
La Nesta es posa un davantal. Obre la nevera i en treu una bossa plena de mongetes tendres. Agafa un plat i se’n va cap al menjador. S’asseu a una cadira, obre la bossa i comença a triar la verdura. S’ha descuidat les patates a la cuina. Després les anirà a buscar. Ara, encara no. Vol reposar una estona perquè les cames li fan mal. Les té inflades. La Nesta sempre té les cames inflades.
El seu marit sovint li diu: “Tant de goig que feies, quan eres jove!”. La Nesta sempre calla. Sap que, quan era jove, feia molt de goig. No cal que ningú li ho recordi. Les paraules del marit sempre aconsegueixen esqueixar-li alguna cosa per dins, un tel molt prim, que li fa un mal intens. Però ella calla. Mai ningú no li ha ensenyat a contestar les paraules que no necessiten resposta. Però que la mereixen.
La Nesta va partint les mongetes tendres. No pensa en res més que en el clec!, clec!, clec!, que fan les tavelles quan ella les dobla. No pensa en res més, però sent una olor. Les mongetes, avui, no fan olor de mongetes. Sembla talment que algú, abans de ficar-les dins la bossa, les hagués banyades amb aigua fresca de magnòlia. Una aroma que s’eleva, sinuosa, i es fica dins dels narius de la Nesta, i li omple el cervell de flors blanques, immenses, badades. La Nesta va partint les mongetes, ben a poc a poc. Hi està bé, sentint com sent tots els plecs del cervell oberts de bat a bat, convertits de cop en flor de magnòlia. D’on surt, aquella olor? La Nesta no se’n sap avenir.
Va triant les mongetes. Enllà de les seves mans aspres, la vella taula de fusta mostra uns dibuixos fets a mà per un cisell antic. La Nesta no els veu. Ara, davant dels seus ulls, el món sencer és de color verd. Llargarut i verd. I fa olor de magnòlia. Ella el va partint: clec!, clec!, clec! El món fet a miques. I la Nesta se’l menjarà per dinar.
“Ves ara què estic pensant!”, es diu. Amb un tros de mongeta a cada mà, la Nesta s’ha aturat. “Ves ara quins acudits!”. No sap què li passa, avui. Es mira les mans i somriu. Mai no havia pensat les coses que pensa ara. Mai no havia vist el món de color verd. Ni l’havia tingut, tot sencer, entre els dits. Mig món a cada mà. “Quins acudits!”. Però la Nesta s’hi sent bé, pensant el que pensa. Per això s’ha aturat. Per frenar les rodes del dia. Per bressolar-se una estoneta en aquest llit insòlit de sensacions noves. Per respirar intensament la fragància fresquíssima de les flors de magnòlia. Amb els ulls tancats i les mans ben quietes, la Nesta sembla una escultura. Per primera vegada, els pensaments li fan companyia. Clec!, clec!, clec! “Ara posaré el món a bullir amb una cullerada de sal i, quan serà del meu gust, me’l menjaré per dinar”.
La Nesta acaba de triar les mongetes. Se les mira. No es mou. Qualsevol altre dia, s’hauria afanyat a dur-les a la cuina, a posar l’olla al foc, a pelar les patates que s’havia descuidat. Avui, no. Té les mans abandonades damunt la falda coberta pel davantal, i es mira les mongetes. Una estranya calma la manté asseguda. Sap que el marit arribarà, afamat, cap a quarts de dues i que exigirà el dinar. Li és igual. Desvia un pelet la mirada i observa els dibuixos de la taula de fusta. No la vol llençar, la taula del menjador. Ja no s’aguanta, de tan corcada, però la Nesta no la vol llençar. És la mateixa taula que havien tingut els pares, la mateixa on ella va aprendre a menjar, la mateixa on el seu fill, en Quim, va engolir les primeres papilles. No la vol llençar. Algun dia quedarà plegada com un ventall, sota el pes del temps gastat. Mentrestant, però, aquella taula és la seva taula, per molt que el marit renegui i li digui, cada dos per tres, que acabaran menjant-se els corcs barrejats amb la sopa.
La Nesta mira els dibuixos fets amb escarpa fina i paciència de segles, i li sembla veure’ls per primer cop. Els està descobrint. Amb el dit índex de la mà dreta, els comença a resseguir. Igual que els dibuixos, ella també fa camins damunt la fusta. “Ara aprenc a caminar”. I segueix, i fa giragonses, i emprèn els revolts amb molta cura. “Ara aprenc a dibuixar”. El braç ja no li allarga més, i la Nesta s’alça de la cadira per poder continuar passant, amb el capciró del dit, per damunt del traç dels viaranys gravats. “Ara aprenc a anar-me’n”. Se li han acabat els dibuixos. “Què hi ha, més enllà de la taula?”.
La Nesta es fa preguntes que mai no s’havia fet. Però no s’espanta gens. La sorprèn la calma serena que li domina el cos, el cervell, l’ànima sencera. Sap que, si a quarts de dues el dinar no és a taula, hi haurà sarau, a casa. Aquesta consciència sempre ha estat el motor de les seves mans, dels braços, de les cames inflades. Avui, no. No entén què li passa, però tampoc li importa gaire. Es nota el cap àgil i lleuger com un globus de fira. Com si algú li hagués buidat, hagués llençat a les escombraries l’aire enterbolit dels anys viscuts, i li hagués tornat a omplir amb aire nou d’essència de magnòlia. Respira intensament. Endins de les seves ninetes closes, només veu colors. Tots els colors.
Tan sols una cosa l’espanta, li nua el cor: els cops del marit. Els cops possibles, perquè, de fet, ella només n’ha rebut un. Fa anys. I ja en va tenir prou. Aquell migdia que el marit li va girar la cara d’un ventallot, la Nesta va sentir que se li havia girat la vida. Per sempre més. Ha anat ben en compte, d’aleshores ençà, perquè el fet no es repetís. Ja en va tenir prou. Amb la vida girada, va emprendre el camí dels dies grisos, un rere l’altre, tots iguals.
S’alça de la cadira, agafa el plat de les mongetes tendres i se’n va cap a la cuina. Omple l’olla d’aigua i la posa a bullir. Comença a pelar patates. Quants anys fa, que el marit no treballa? Deu? Quinze? La Nesta ja n’ha perdut el compte. D’ençà que van tancar la fàbrica de teixits, aquell hivern nefast en què mig poble es va quedar sense feina. A cavall de l’atur i de la bona voluntat, a força d’escarràs mal pagat, d’esquenes mig partides, de cares cada vegada més fosques, tothom es va anar espavilant. A empentes i a rodolons. I qui dies passa, anys empeny. Tothom, menys el marit, sempre amorrat a la barra despintada del bar. La Nesta està tipa de veure, cada dia, a les set de la tarda, com arriba una munió d’homes a la plaça, davant la Casa de la Vila, allà on hi ha la parada de l’autobús. Baixen del cotxe de línia que els torna del ventre de la ciutat, de les obres que s’hi fan. Cansats, amb els ulls inflats de son mal dormida, la saluden: “Ep, Nesta!”. Quan es pensen que ella ja no els sent, alguns diuen: “Pobra Nesta...”. A ella ja no se li encongeix l’ànima, perquè se li ha fet petita de tant sentir-los.
L’aigua arrenca el bull i la Nesta hi tira les mongetes tendres. Després, un grapat de sal. El món ja bull. L’aigua s’infla i peta com un mar abrivat. Tindrà feina, a estovar el món. “Quines coses que penso, avui”. Renta les patates que ja ha fet a trossos. El marit es queixarà: “Una altra vegada verdura? Tants requisits que feies, quan eres jove! Si no et dic jo que...”. La Nesta callarà. Ho sap prou bé, que és una bona cuinera. No necessita que ningú li ho recordi. Les paraules del marit no delaten altra cosa que una fonda inconsciència, però a la Nesta sempre li esqueixen el tel finíssim que li recobreix el cor. Ja les preveu, les atzagaiades del marit. Avui, però, nota que aquesta previsió la deixa estranyament indiferent. Potser ha après, per fi, a bescanviar el seu tel intern per un mur de pedra. A protegir-se el cor. Mira l’olla. La tapadora balla, lleument, per un extrem. En surten minúscules bombolles, que peten i se’n van. Com pateix, el món! Li dol tant, que l’estovin! La Nesta guaita el fum, que s’enlaira. Cap on se’n va, l’energia del món? “Quines coses que penso, avui!”.
Surt de la cuina i camina cap a l’habitació minúscula on hi té la post de planxar. Ha de plegar la roba que, de bon matí, ha tret dels estenedors. Agafa unes tovalles, les alça, les espolsa ben espolsades. El perfum de magnòlia que es desprèn del teixit és tan intens, que la Nesta es mig mareja i s’ha d’asseure en una cadira baixa, de boga, que sempre té al costat de la post. Qui li ha canviat el suavitzant que sempre posa a la màquina de rentar?
No ho sap. Recorda que el passadís ja feia olor de magnòlia, quan ella s’ha llevat. Que les mongetes tendres també feien olor de magnòlia. Asseguda, ben quieta, amb els ulls closos, la Nesta prova d’imaginar una vida sencera amb perfum de magnòlia. Només veu taques de colors. Colors i més colors. El negre, no hi és. El gris, tampoc. Colors que van i vénen, i s’aturen, i s’aparten per no topar els uns amb els altres. Un arc de Sant Martí dissolt en taques. Un arc de Sant Martí abans de ser pintat. Una vida sencera amb perfum de magnòlia florida. L’esclat de les flors. La bogeria del perfum. Una vida sencera... La Nesta, amb els ulls intensament tancats de cara a un vent que, a fora, s’està enduent els núvols, sap que ella ja no té una vida sencera al seu davant. Sap que n’ha llençat més de la meitat. Però hi està bé, aclofada en aquella cadira baixa, les parpelles closes, les mans abandonades entremig d’una roba neta, el nas ben ple d’una aroma que l’embruixa.
La Nesta pensa que les bruixes també deuen tancar els ulls, de tant en tant. Per aturar-se. Per respirar. Per barrinar quina nova malifeta emprendran, al cap de deu minuts, barret i escombra com una deixalla al seu costat, esperant amb paciència el prodigi d’una altra acció grotesca, màgica. La Nesta agafa les tovalles que encara ha de planxar i se les posa al voltant de les espatlles. Li pengen, esquena avall, com una capa de reina. Se les nua al coll. Camina cap al menjador, amb les tovalles que s’arrosseguen un tros per terra, tota ella envoltada de l’encanteri de la roba que fa olor de magnòlia. Si el marit la veiés així, la prendria per beneita. Però la Nesta no hi pensa, ara, en el marit. Du una capa posada, amb el ròssec escombrant el mosaic gastat d’un pis minúscul, i se’n va cap a la cuina perquè cal afegir les patates a l’olla. Són unes patates que no valen res. Si bades, es desfan com farina. Agafa la tapadora amb una mà i el plat de les patates amb l’altra. “Sóc bruixa, i estic fent bullir el món. Me’l menjaré per dinar”.
Quan arribi el marit i li pregunti: “Què mengem, avui?”, ella respondrà: “Verdura”. I serà la mentida més grossa que ha dit mai. Se’n torna cap a l’habitació de la planxa, desnua les tovalles que ha arrossegat una bona estona i les deixa de nou damunt la post. No li calen disfresses, per saber que és bruixa. Ara pensa que ja tampoc no li cal tancar els ulls per saber que, abans d’instal·lar l’arc de Sant Martí a dalt de tot del cel, cal pintar-lo. Amb els ulls ben oberts, mira la roba i decideix que no la planxarà pas, avui. Les cames li fan mal. Seurà una estona, fins que les patates i les mongetes tendres estiguin cuites. El metge sempre li diu que es passa massa hores dreta.
No li queda més remei. Si ella no treballés, a casa, ni verdura no menjarien. Gràcies a Déu, mai no els ha faltat un plat a taula. “No, gràcies a Déu no; gràcies a mi”. No ho havia pensat fins ara. Quan el marit es quedà sense feina, van viure uns quants mesos dels pocs estalvis i de la minsa indemnització de la fàbrica. La Nesta patia, perquè veia que els diners s’anaven acabant mentre el marit gastava la vida al bar, entre copes i més copes de conyac. Ella pujava el fill amb penes i treballs i pensava que, tard o d’hora, la sort se’ls giraria de cara. Fins que un migdia que la taula encara no era parada, el marit tornà del bar amb la mirada més tèrbola que mai i li girà la cara a ella, amb una mà ampla que contenia tota la força insensata de l’alcohol. La Nesta callà. S’empassà la ràbia i la impotència, i callà. Es va prometre que allò no passaria mai més. Li dolia més l’ànima que la galta, i es submergí en un silenci profund com els pous abandonats de fora vila. L’endemà, se n’anà a veure la Llúcia, una cosina que treballava a l’Ajuntament. Es va haver de menjar l’orgull, fet a trossets petits, perquè la cosina caminava tibada i, sempre que la trobava, la saludava amb un: “Com anem, Nesta?”, que amagava tota l’altivesa que li feia mirar el món des del cim de la muntanya dels privilegiats. A la Nesta, però, l’orgull que li quedava es deixava engolir fàcilment. La Llúcia li digué que, a final de mes, es jubilava la Dolores, la dona que feia la neteja de la Casa de la Vila. I que ja miraria si l’agafaven a ella.
L’agafaren. Es posava a treballar a les set de la tarda i plegava a les onze. Quan arribava a la plaça, abans d’entrar a l’Ajuntament, veia els homes que baixaven del cotxe de línia, que la saludaven i, sovint, deien: “Pobra Nesta...”. Ella abaixava el cap i feia veure que no els sentia. Durant quatre hores, treia la pols, escombrava, fregava. L’edifici de l’Ajuntament no era gaire gran, perquè el poble no donava per a més. Treballava sola, amb un bri de por ficat al cos perquè, a fora, la nit era fosca com una gola de llop. Malgrat tot, estava contenta. Tenia una feina segura, encara que el sou era molt just. Esgarrapant de tot arreu, fent miracles amb la roba i el menjar, la Nesta aconseguí que el fill fes una carrera. Ara, la boca d’en Quim ja no era una boca que calgués alimentar. Amb el títol d’arquitecte a la butxaca, el noi se n’havia anat a França, a treballar amb el pare d’un amic de la universitat. Feia cinc dies que li havia telefonat. Li digué que les coses li anaven bé, que treballava de valent, que aviat li podria enviar diners, que no patís per a res. La Nesta respirà i somrigué. Si més no, en Quim se’n sortiria.
Seu a una cadira del menjador i clou les parpelles. Respira glopades de magnòlia. Ara fa cinc dies que se li eixamplà la vida. En Quim és a França i les coses li rutllen. Ara està segura que les magnòlies se li ficaren a casa quan va rebre aquella trucada. Però fins avui no n’ha sentit el perfum. Aviat la verdura serà cuita. Dos minuts més, i tancarà el foc. Si no, les patates es desfaran. Dos minuts més... El metge sempre li diu que s’està massa hores dreta. Ves quin remei. Què en saben, els metges, de les patates que es desfan, de les vides que s’engrunen?
La Nesta s’alça de la cadira, camina cap a la cuina i apaga el foc. Treu una paella de l’armari. Quan senti que el marit arriba, posarà la costella de porc a coure, amb una mica de tomàquet. Mentrestant, pararà taula.
“Quina pudor de verdura! Se sent des de l’escala!” La Nesta pensa que el marit té el nas tan atrofiat com la mirada, com la veu pastosa que se li enganxa al paladar. Escorre les mongetes tendres i deixa que el suc se’n vagi tot pel forat de l’aigüera. Sempre que cou verdura, guarda l’aigua en una altra olla. L’aprofita per fer sopa, al vespre. Avui, no. No sap per què, però avui llença el líquid verdós i li fa adéu amb la mà. El fum, abans d’enlairar-se cap al sostre, li ha submergit les galtes, i el nas, i els ulls, en baf de magnòlia. Mai el món no ha fet tan bona olor.
El marit engega la tele. Mai no es diuen res, mentre mengen. La Nesta s’ho estima més així. Si la tele no hi fos, el silenci potser es notaria massa. Ella mai no en fa cas, del que ix d’aquella pantalla. Només sap que li serveix per poder callar i, per aquest motiu, li té un cert afecte. Sent que el marit diu: “Quin fàstic de món!”. No és cert. El marit no en sap res, del món. I aquella pantalla de coloraines, que ara explica les notícies del dia, tampoc. El món és de color verd, i s’ha estovat a força d’aigua bullent i de paciència infinita. I té gust de magnòlia. La Nesta se’l menja ben a poc a poc. El mastega lentament, sent que se li desfà a la boca, i se l’empassa. Cada vegada que nota el món recorrent-li el coll per dins, tanca els ulls. Per què ha llençat l’aigua de la verdura, avui? “Perquè, un cop t’has menjat el món, l’aigua ja no serveix per a res”.
La Nesta recull els plats de taula. Sap que el marit, d’aquí a no res, tornarà a marxar. Es passa les tardes jugant al dòmino amb els vells del poble, mentre ofega la vida en glops de conyac. La Nesta sempre li deixa el sopar a punt, abans d’anar-se’n a treballar. Avui, però, no ho farà. Ni tan sols pensa en el ventallot que li pot caure, si aquest ritual no es compleix. No pensa en res. Ja s’ha acostumat a l’olor de les magnòlies i no s’estranya gens de sentir-la pertot arreu: a les habitacions, a la cuina, al minúscul lavabo. “Totes les bruixes s’han fet bruixes seguint una olor”.
Només són les quatre de la tarda, però la Nesta ja prepara la bossa on sempre posa les espardenyes i el davantal per anar a fer la neteja de l’Ajuntament. Avui hi entafora una muda, roba de recanvi, les altres sabates d’hivern, les tovalles que encara ha de planxar. Per què s’endú les tovalles? No ho sap. Potser perquè vol carregar el món sencer. I el món, sense tovalles, no tindria sentit. Del ventre de la seva bossa negra, gastada, en surt una flaire de magnòlia que enamora.
La Nesta mira per la finestra del menjador. Enllà de la roba estesa, llu un cel de mantell blavíssim. El vent del migdia s’ha endut tots els núvols. La Nesta eleva les mans i se les posa al davant, a l’alçada dels ulls. Enllà de les arrugues tossudes que li solquen la pell cansada, l’aire transparent s’impregna d’una intensa olor dels magnoliers florits.
La Nesta surt de casa seva i penetra el cor de la tarda. Travessa tot el poble pel carrer Major. Passa pel davant de l’Ajuntament i no s’atura. Sent una veu al seu darrere: “Pobra Nesta...”. Ella somriu, sense girar-se. I sense deixar de caminar.
Obra guanyadora del Primer Premi
del Concurs de Relats Breus 8 de Març
convocat per la Secretaria de la Dona de CC.OO. de Girona.
Març del 2000