Dol
Ja no et crec.
No li dolia el plor. Li dolia el temps inútil de l’espera, i els fulls escampats que se la miraven, burletes, i aquella lluna que avui no hi era perquè s’havia tornat perversa i jugava a cuit. Li dolia l’esforç d’un dia sencer amb l’esquena mig partida, vinga treballar en una cosa bonica com un capvespre d’estiu només perquè ell fos una mica feliç. Li dolien els intents nocturns de beure una mica d’aigua fresca, els clams en ple desert, la ignorància del que ella era, el telèfon que es negava a sonar. Li dolien les estones viscudes i les estones somniades, les converses necessàries que no havien compartit, tantes i tantes tasses de cafè inexistents, cafè amb aroma de no-res. Li dolia la nit clavada al cor com una daga, i l’estómac ple de serradures que girava i girava, que feia mesos que treballava sense repòs per provar de pair l’impossible i no podia, no podia. Li dolien els dies foscos i les nits viscudes amb els ulls oberts, la tempesta enfilant-se-li per les venes, cos amunt, vidres que la sang empenyia i que, en ser arrossegats, feien un mal intens. Li dolia el temps invertit i miserablement perdut, les mil cares de l’egoïsme, les sis cares de la inconsciència. Li dolien les acusacions rebudes, ves de què caram se la podia acusar, a ella, dona feta de llum amb la vida més clara i transparent que l’aigua que raja de les fonts. Però la complicació sempre acusa la senzillesa de ser massa simple, la brutícia acusa la netedat de no tenir matisos. I li dolia. I l’endemà, de bon matí, se n’anà a una platja solitària. I s’ajupí. I, amb el dit índex, va escriure a la sorra molla el seu dol perquè les onades el llepessin i se l’enduguessin ben lluny. Ben lluny. Saps? Ja no et crec.