Rialto
Amb un far.
La percebia. I, malgrat que ella li deia que no patís, que no li passava res, intuí un minúscul sanglot en acabar la conversa per telèfon. I es trasbalsà. No pogué dormir. Donà voltes i més voltes damunt d’uns llençols arrugats i estèrils. El respir profund que sentia just al seu costat, el molestava. El posava encara més nerviós. Eixia de la son fonda, pesada, de la dona que compartia el seu llit des de feia molts anys. Però que ja no li omplia ni el llit ni la vida. Pur teatre. Mediocritat convertida en rutina. Somriures forçats. Alguna mirada acusadora. Silencis llargs i feixucs com un sac de sorra molla. Converses impossibles. Cada intent, un esforç suprem i inútil. La feina, un refugi. Els problemes més estúpids atesos com si, de la solució, en depengués vés a saber què. Activitat frenètica per amagar la buidor que li omplia l’ànima. La vida convertida en desert. I tot d’una, havia aparegut ella. Valenta. Alegre. A la pell, alguns senyals del pas dels anys, que encara la feien més atractiva. A les mans, una llibreta nova, encara per estrenar. A la parla, la seguretat de qui ha lliurat mil batalles i ja només admet la pau d’un viure senzill i autèntic. Amb els diners d’una herència, més els que n’havia tret de la venda del seu pis de Barcelona, acabava de comprar un antic palauet, minúscul, encantador, i buscava un bon arquitecte que el restaurés.
S’alçà a les palpentes i travessà el territori devastat de la cambra. Se n’anà a la cuina. Potser menjant un iogurt li vindria la son. En obrir la nevera, pensà de sobte en l’edat que tenia. Més de mitja vida viscuda ja. Potser llençada a les escombraries. Llavors ho decidí. De bon matí, prengué el telèfon i començà una ronda de trucades. Una ronda d’excuses. Al capdavall, per això havien estat inventades. A la dona, li digué que era urgent que marxés uns quants dies de Milà i que ja li ho explicaria quan tornés. Perquè, si d’una cosa estava segur, era que, en tornant, posaria ordre al desori tan enravenat en què se li havia convertit el fet de viure. La tornada, seria només el parèntesi d’uns dies de gestions i de converses per explicar la seva decisió. Res més. Perquè la decisió, ja estava presa. No calia pas que ningú l’entengués si l’entenia ell. I prou que li havia costat. Encara gràcies que, per fi, se n’hagués adonat. Parlà també amb els fills. El més jove, ja feia dos mesos que havia entrat a la universitat. Ni sabia què els havia dit, als fills. Ja hi parlaria també quan tornés. Pocs dies. Per donar-los la seva nova adreça. El seu nou port. Amb un far.
Frisava. Només pensava en aquell sanglot ofegat d’ahir. No se li començà a deslligar el cor fins que l’avió que havia pogut agafar no aterrà a l’aeroporto Marco Polo. Demanà al taxista que el dugués on duia tothom: a Piazzale Roma. Ja en el vaporetto que el conduïa a Rialto, a aquell palauet que ell mateix havia restaurat i redecorat, respirà profundament l’aire humit de la ciutat dels ducs i prengué el mòbil amb una alegria nova. Sí? Sóc aquí, Venècia. I em quedo. Si m’hi vols.