Cargol
Afamat de carícies,
Cargol, treu banya i no pugis pas la muntanya, ves a qui se li ha acudit buscar una feina tan gran per a una bèstia tan petita, sembla talment que les persones no tinguin altra cosa a fer que complicar la vida dels éssers senzills i tranquils, com si busquessin venjar-se del món, igual! Cargol, treu vi i oblida’t del muntanyí. Aquí mateix, a peu pla, omplirem el porró i celebrarem que ha plogut, que l’aire està ben inflat de transparència i que la terra ja no té aquella set que l’ennuegava i que no la deixava dormir. Trago avall, cargol bover, que jo també vindré!
Avanço
amb la necessària lentitud
de la saviesa.
No sóc cap penitent.
Ressegueixo cada vorada del paper
que s’omple de paraules.
Palpo les petjades
en el fang ressec dels senyals espuris.
Camino per la boira
enganxosa i fràgil
que m’ofega i se’m deleix.
M’enamora
la pluja de la nit tendra
i el foc d’aigua
que em regalima per la pell.
Em cauen els sentits
com crits de pedra.
M’escolten els profetes.
Els dimonis em rebutgen.
No parlo gaire.
Somio.
Sense alè no sóc,
respiro només, res d’important
-just una vida.
Deixar-me.
Buidar-me de mi mateix,
no ser altra cosa que camí.
Un camí plàcid,
en la llunyania de les onades desèrtiques.
Afamat de carícies,
marxaré al teu bosc,
al calze més profund
de les foranques on habites.
De nou la tendresa,
desfarà el cel que ens envolta
per ser només
un punt singular
just en l’instant
d’ara mateix
quan em llegeixes.