Troballa


 
 

Quan Hèrcul·les va obrir la terra amb els seus braços per deixar que l'aigua que li sobrava a l'Atlàntic llisqués i formés un nou mar, ja hi havia un cargol que s'ho mirava. No es volia perdre cap detall, ni de la força dels déus ni de la nova història que, a partir d'aquell moment, s’iniciava. El Mediterrani. I el cargol, bressolat pels segles i per la paciència de les onades, sentí a la seva closca com el fi cisell del mar l'anava esculpint, recreant, li anava donant una pell nova, tota feta de muntanyes i valls i finíssims pressagis. Aquell cargol primer encara existeix. Condensa en les seves formes la història sencera de l'aigua i de la sal d'un mar lluminós com un miracle. També existeix un pintor, fill d'una vila marinera, que, d'entre totes les troballes que fa passejant per la platja, sap distingir el cargol primer, l'únic capaç d'explicar, si se l'escolta, la història completa del mar dels nostres avis. Testimoni de tot, el pintor també du el Mediterrani esculpit a la pell. I a l'ànima. Amb finíssimes pinzellades, tan precís com les mateixes onades, agafa el cargol i el fica en un quadre amarat de blau. Potser perquè mai no oblidem que l'art només es fa amb paciència de segles i que la bellesa cal aprendre a estimar-la. O no sobreviurem.


Montserrat Cornelles