La infinita infinitud

Llegeix-ho


 
 

Cada dia que passa falta menys pel vint-i-set de novembre de dos mil onze. Llavors farà exactament un any des que vaig veure per última vegada al Práxedes. I el cert és que em genera una sensació a mig camí entre la por i el desassossec tornar a reviure a...queixa data després del que va passar el darrer cop. Práxedes Honorio Martinelli y de las Hoces, el meu amic Praxi, de professió somiatruites, poeta ampul·lós, conversador pedant i grandiloqüent i escriptor frustrat, extrem aquest que comparteix amb mi que gairebé mai no he merescut l’atenció del món editorial... Però tot això no treu que ell es consideri un gran pensador i un gran literat, digne de figurar entre la crema de la intel·lectualitat. I així era aquell nefast dia en què el Praxi es es va presentar a casa meva insòlitament matiner. Feia només una hora i mitja que m’havia posat al llit i, a diferència d’altres vegades, em vaig adormir en qüestió de minuts. Va ser com si, amb els braços oberts, m’esperés una infinita infinitud dins la qual perdre’m en pau i llibertat, sense records ni greuges, sense penes ni ensurts, sense la llosa del desamor que m'havia generat la dona per mi més estimada... Però ell va trucar i trucar fins que va aconseguir arrencar-me dels llimbs, un fet que és tant un mèrit inusual com una valentia èpica, ja que la meva son, sobretot si m’acabo d’adormir, és d'una naturalesa profunda, gairebé infrangible, i, fins i tot quan és possible descompondre-la, el meu despertar comporta, sense remei, un ànim d'amargor i d'odi cap a la font de la pertorbació que els que em coneixen no volen sofrir de cap manera. Aquell matí la molèstia provenia del soroll estrident del timbre que el Praxi s'havia obstinat a prémer i prémer com si intentés cremar-lo, de manera que vaig obrir la porta amb els ulls encara lleganyosos i disposat a escopir-li qualsevol barbaritat i el més insultant dels improperis. Però ell no em va donar temps, sinó que immediatament es va precipitar com un huracà cap a la sala d'estar i sense dir, si més no, bon dia em va presentar un munt de fulls impresos. - Llegeix-ho. Crec que és el millor relat que he escrit en la vida.- em va escopir més que dir amb una veu ronca i agitada. -Tio!-el vaig escridassar- Què no tens ningú més al món per ensenyar-li les teves històries? -Sí.-va dir.- Però tu ets el meu millor amic i, encara que m’envegis, de tu me’n refio. Quin consol! De fet, l’home feia mitja por. Duia els cabells en complet desordre, la respiració violenta i agitada, les aletes del nas rogenques i inflamades i en els ulls aquella efervescència vermellosa que tenyeix la mirada dels dements i els borratxos. Jo no sabia si classificar al Praxi dins del grup dels bojos o els borratxos. Del que estava segur és que era un cabró, ja fos un boig cabró o un borratxo cabró. Vaig buscar incrèdul la posició de les agulles del rellotge de paret del rebedor. Eren les set. - Són les set- li vaig dir.- No les dinou, sinó les set del matí, Praxi. Les set del matí! -De debò? Ho sento, noi- va mentir.- Però has de llegir això. Més que de llegir. Jo el que tenia eren ganes de matar-lo. A aquesta hora no hi ha cap veí despert, vaig pensar. A més, si li clavo un cop sec amb el gerro a l'alçada del clatell potser no tingui oportunitat de cridar. No s'assabentarà ningú, em deia a mi mateix ben convençut... Catacrac!. Ni ell mateix s'adonarà. No sofrirà. Vist i no vist. Ara està viu, ara ja no. La vida és així de fràgil i trencadissa. I en el meu deliri encara em veia ficant el cadàver sota la butaca per, després, anar traient-lo a trossets en bosses de les escombraries com fan a les pel·lícules. Avui un braç. Demà l'altre. Demà passat una cama. Passaran uns quants mesos abans que notin la seva desaparició. Qui el trobaria a faltar? Qui enyoraria un tipus que és capaç de despertar al seu millor amic a les set del matí? - Saps a quina hora m'he ficat al llit? Fa només una estona. A dos quarts de sis. - Perdona home, jo no sabia que era tan d’hora. Em pensava que era més tard, les deu o així... A més, tu hauries de portar un ritme de vida diferent, com les persones normals. Sembles un vampir, estàs pàl·lid com un mort. Segur que t’has tornat a passar la nit al Café noir... Noi, aquell cau no et convé gens. Que no veus que si, després, et passes tot el dia al llit, la vida no et condeix? - Ara mateix no tinc el cap per filosofies barates, Praxi- el vaig interrompre. M’indignava el seu to alliçonador. I qui era ell per criticar els meus costums i malparlar del Café noir? Si ens havíem conegut allí feia tan sols uns mesos! - Doncs serà millor que et vagis concentrant perquè això requereix una important lucidesa mental- em va recomanar agitant els fulls impresos. - Està bé, està bé, senyor Modest- li vaig dir.- Permeti'm la seva excel·lència i eminència intel·lectual que em prengui primer un cafè. Encara que no se'm noti, estic de molt mala llet i és per culpa teva. Fins i tot se m'ha ocorregut que podria matar-te i ningú s'assabentaria. - De debò que ho has pensat? - Sí, amb això –i vaig apuntar cap al gerro. - Que potiner que ets! Amb la quantitat de maneres poètiques i literàries que hi ha per matar! I a més, que diantre, tu no serveixes per assassí! T'assetjarien uns remordiments atroços i començaries a perdre el cap quan veiessis l'aspecte desastrat del meu fantasma pul·lulant per tot arreu, perquè pots estar segur que te m'apareixeria i el batec del meu cor mort t’eixordaria contínuament. Així que no tindries el valor suficient per suportar l'acusació tronadora del meu cor emparedat i acabaries confessant-ho tot, sense adonar-te que els fantasmes no existeixen i que els cors no parlen. - I això on ho has llegit? – li vaig preguntar. -Què dimonis et penses? Què tot el que dic ho he llegit? Doncs això, com tantes altres coses, també es de la meva collita!- va respondre com si estigués indignat de veritat. -Vaja, doncs ho dius igual que l’Edgar Poe. -Poe mai no va ser tan brillant com jo, tros d'ase! Per matar-lo de debó. Insultar al creador de The raven! L'home capaç de descriure com ningú la fragilitat humana davant l'incomprensible! Però vaig desistir d'encetar un debat al respecte. -Uf! Deixem-ho estar. -vaig fir finalment- Es massa d’hora per discussions literàries. Però el cert es que no et pensava emparedar. T’hauria fet trossets. - I destrossar el teu meravellós parquet?- va somriure amb retintin.- Sí, home, sí! I després calaries foc als llibres i als compactes del Sabina per fer desaparèixer les proves. En fi, pren-te aquest cafè a veure si entres en raó. I de pas posa'm a mi un altre. Encara no he esmorzat. - És increïble les galtes que tens, Praxi. - És clar. Sóc un intel·lectual. Vaig llençar els fulls sobre la taula del saló i vam anar a la cuina. El Praxi va devorar en un tres i no res quatre o cinc torrades amb mantega i melmelada de maduixa i un cafè amb llet, i des d’aquell moment es va dedicar a contemplar-me amb impaciència. Sempre em torba que em vegin menjar, i més encara quan es tracta d'una mirada lamentablement implorant. Així era aquella mirada del Praxi. Vaig haver de connectar la ràdio per intentar evadir-me, però ni tan sols aconseguia distreure'm. Mira com et miro, mira com t'apunyalo i et traspasso amb els meus ulls, semblava dir-me l’intrús que em veia esmorzar. - D'acord, pesat- vaig transigir sense poder aguantar més temps l'assetjament d'aquesta mirada de be degollat.- Llegiré el teu puto conte i després te’n vas i em deixes viure en pau. - Tranquil, tranquil, no tinguis pressa, acaba d’esmorzar –va assegurar formant amb les mans un posat farisaic de sorpresa. - Ja he acabat.- vaig dir aixecant-me amb la boca plena. Ens vam dirigir al saló, ell amb el pas viu i jo darrere amb un caminar encara ensopit. Em vaig mig estirar sobre la tova i confortable amplitud de la meva butaca preferida i vaig encendre un cigarret abans de prendre el relat del Praxi. Ell va agafar una revista qualsevol del munt que hi havia en la taula i, assegut en una cadira davant meu, va fingir que la llegia, consagrant-se en realitat a escrutar-me el rostre. - Si em segueixes vigilant d'aquesta manera, no puc llegir. - Jo no t'estic vigilant. - Allà tu. Després, si no m'assabento de res, no em fotis la culpa. - Quant t'agrada fer-te pregar! - No em faig pregar. Simplement no em concentro. - Vinga!, llegeix-ho ja i deixa't de ximpleries. I ho vaig intentar. Ja en la primera ullada vaig veure que el Praxi havia tornat a escriure en castellà. La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió,... només començar a llegir aquestes paraules ja vaig fer un salt. -T’agrada, eh? Més encara, diria que has quedat admirat amb la primera frase –va dir ell exultant- Has d’admetre que, fins i tot, és millor que la de García Márquez quan comença la seva gran obra: La mañana que iban a fusilar al coronel Buendía... Ell també explica el final de la novel·la en la primera línia, però el protagonista encara està viu. En el meu relat, pel contrari, ella ja es morta. No cal que m’ho reconeguis, però sé perfectament que en aquest moment t’estàs morint d’enveja. Li vaig enviar una llambregada mig furibunda mig commiserativa. -Ets un indocumentat, Praxi. Cien años de soledad no comença així. Les primeres línies són: Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. -I què?-va dir ell- És el mateix ho diguis com ho diguis. L’anaven a afusellar. No vaig voler replicar. Mirant un altre cop el seu presumpte relat, vaig mirar de nou les primeres paraules. Jo coneixia molt bé aquella frase, que era molt més llarga i que estava escrita sencera davant dels meus ulls. La vaig repetir, recitant-la en veu alta mirant al Praxi directament a la cara. -La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, después de una imperiosa agonía que no se rebajó ni un solo instante ni al sentimentalismo ni al miedo, noté que en las carteleras de fierro de la Plaza Constitución habían renovado no se qué anuncio de cigarrillos rubios... -Carai, noi! Ni tan sols dissimules avui! D’una sola ullada t’ho has aprés de memòria! No pots negar la força d’aquest començament, oi? – El Praxi estava encantat. Eren unes paraules canòniques per a mi. No sé perquè no li vagi llençar tots els fulls pel cap en aquell mateix moment. No tinc ni idea perquè encara vaig decidir concedir-li l'oportunitat de la innocència. Però també aquesta concessió va ser inútil. A partir de la desena línia, quan vaig llegir que el trenta d'abril era l’aniversari de la difunta Beatriu Viterbo i que el narrador visitava cada any i aquest dia la casa del carrer Garay per saludar al seu pare i al Carlos Argentino Daneri, en un acte cortès, irreprotxable, tal vegada ineludible..., ja no vaig tenir cap més dubte. Vaig mirar el Praxi amb una mirada un xic burleta. -I ara vindran els versos, oi? -Versos? Ah, sí! I com ho saps tu això? Què llegeixes en diagonal avui? Un malpensat sempre és un malpensat vaig dir-me a mi mateix. Però abans de que pogués dir res més, ell es va posar a recitar. He visto, como el griego, las urbes de los hombres, los trabajos, los días de varia luz, el hambre; -No, home, no. Vull dir els altres. Els més horripilants.-vaig dir jo. -Ah si? Quins? I ara vaig ser jo el rapsode.
A manderecha del poste rutinario (viniendo, claro está, desde el Nornoroeste) se aburre una osamenta. ¿Color? Blanquiceleste que da al corral de ovejas catadura de osario. -Sembla que te’n fotis- va dir el Praxi amb to d’emprenyat. -No ho faig. Són horribles. I ara no em diguis que són audaços i virils, com afirmarà d’aquí a un moment el Carlos Argentino. -El que no entenc és com llegeixes tan de pressa. Aquest passatge està en un altre full que encara no t’has posat davant. El Praxi obria uns ulls com plats, a joc amb la boca que, cada cop, tenia més oberta. Però, fins i tot cert atzar sembla impossible de vegades. I, malgrat tot, vaig seguir enganxat a aquell relat que feia molts anys que no llegia i que, des dels quinze anys, sempre havia estat un dels meus preferits. -I bé?- va preguntar per fi el Praxi en veure que voltejava l'últim full. -I bé?- vaig repetir jo rumiant com li podia dir al bergant que tenia davant meu el que pensava d’una broma fora del 28 de desembre. O potser era que em prenia per un ignorant? - Què si t'ha agradat o no, home? - Sí, molt. És un relat meravellós. Fons i forma, com Déu mana. Reuneix totes les qualitats del conte. Rodó i sucós igual que una taronja, com deia l’Ana María Matute en un famós pròleg. - Així que t'ha agradat. - Sí. - Doncs no ho sembla, no sé... No se't veu entusiasmat, que diguem. -Per què dius això? - Per la teva cara. Tens cara de póker. Tu no pots veure-te-la però jo sí, i t'asseguro que Buster Keaton es quedaria curt al teu costat. Quan a mi m'agrada un relat, em commou... ja saps. M'entren ganes de riure, o de plorar. I això es nota. La teva cara, en canvi, sembla una paret, així que dedueixo que el meu relat no t'ha agradat gens de res. O es que t’ha agradat tant que t’estàs podrint d’enveja per no saber escriure així. Era per matar-lo. I encara no sé perquè vaig trigar tant a encarar-lo amb la realitat. - La veritat... - La veritat és que no t'ha agradat, oi?. Ho sabia. No creguis que no m'he fixat en les contorsions de la teva boca i en les arrugues del teu front quan estaves llegint. En aquests moments sí que t'has mostrat expressiu. Instintivament revelador. Et sembla una merda de relat, confessa-ho, no t'avergonyeixis. - El relat és brillant, és perfecte, ja t'ho he dit, però... - No t'obstinis, deixa-ho, no fa falta que intentis buscar una excusa per quedar bé. El millor que hi ha és la sinceritat, encara que resulti dolorosa. Al cap i a la fi som amics, no? - Jo no busco excuses, Praxi. Sempre t'he estat sincer amb les meves crítiques. - Mira, la cosa està més clara que l'aigua. Deu ser que no sóc capaç de fer-ho millor. Figura't que jo havia pensat que era el millor que havia escrit en la meva vida. Doncs ja veus que no és així, i aquest és el principal problema. Quan un és conscient dels seus errors hi cap una possibilitat almenys per esmenar-los, però si no els adverteix, si es creu un Cervantes, llavors... Això són figues d'un altre paner. Un defecte irreparable. El vaig contemplar amb ulls sorpresos i no sense certa admiració. Emfatitzava les seves ganyotes amb escarafalls precisos dels braços i modulava la veu portant-la en un instant des d'unes notes convençudes a altres faltes de resignació, o de tristesa. I encara que no era una novetat per a mi que el Praxi havia estudiat art dramàtic a l'Escola Navarresa de Teatre i que freqüentment utilitzava els seus tics interpretatius en alguna de les seves enganyifes, sempre em passava el mateix i acabava esbalaint-me amb aquesta actitud d’escrupolosa mesura. - M'estàs prenent el pèl, Praxi- li vaig dir. - No, de debò que ho pensava. Creia que era un relat collonut, però ja veus. Sempre seré un escriptor de merda. - Praxi, no intentis tocar-me més els nassos. Has escrit L’Aleph. -L’Aleph? Sí, l’Aleph. Ostres, manoi! Aquest és el títol que necessitava! Exòtic i màgic, contundent, no creus? L’Aleph. L’Aleph... - va repetir.- Jo havia pensat titular-ho La infinita infinitat però em quedo amb L’Aleph. Sí, L’Aleph és més suggeridor. - Praxi, -li vaig dir ara amb més contundència- has copiat L’Aleph de Borges. - Crec que no... Vaig sospirar profundament, però no li vaig permetre acabar la frase. - Bé, bé, bé, molt bé, Praxi!- vaig anar recapitulant tot el drama- Em despertes a les set del matí amb l’única finalitat de fer-me una broma ben pesada. Avui no saps què t'ha passat que no has aconseguit dormir com Déu mana. Què fer? Endollar la ràdio? Connectar la televisió? Posar-te a llegir una estona? Ah, sí, home! Sí, això és molt més divertit! Et vesteixes i penses com embolicar una mica al teu amic. Copies un relat de Borges tot sencer, que sigui curt si pot ser. Has de treballar una mica, però pagarà la pena. Què graciós que ets, Praxi! Sí senyor, molt graciós. Tens la puta gràcia on jo em sé. Amb la punteta del dit gros, te la pots anar ficant pel cul, a veure si tenim sort i se't forma un tap i no cagues almenys en tres mesos. - Escolta, no diguis això. No tens raó!!! -Praxi, escolta’m tu- vaig dir- Què diantre has fet més aquesta nit? -Ja t’ho he dit. Primer no podia dormir, es cert. Però m’he llevat i he començat a escriure fins fa poc. -I no t’has begut mitja Cuba i esnifat Bolívia sencera? -Home, tant no! Una mica, només. -Ha, ha, ha...- vaig exagerar.- Em trencaré de riure, Praxi. Ja està. Ja te m'has rifat a gust. Ara fes-me el favor d’anar-te’n a casa i deixar-me tranquil. - No entenc el que et passa- va replicar adoptant una postura d'innocència amb denominació d'origen, com si digués “jo no he trencat un plat en la vida”. -Que què em passa?- vaig cridar definitivament enfadat. El que més em molestava era la seva obstinació. El Praxi hauria estat capaç de tallar-se un braç per tal de divertir-se a costa dels altres. I el pitjor és que sempre hi havia algú que acabava caient en el seu joc. Algú com jo. Així que ignoro si en aquells moments el que m'irritava era la persistència que estava posant en la seva estúpida broma, o la meva pròpia ingenuïtat per aparèixer constantment com una presa fàcil. Ara començava a valorar de debò la possibilitat de matar-lo. Però ja era tard per aquesta possibilitat. Els veïns s'havien aixecat feia estona, i el Praxi era una d'aquestes persones que xisclen com un porc quan algú els intenta matar. -Que què em passa? De debò que ets un tio increïble. Estic plantejant-me si tornaré a dirigir-te la paraula després d'això. Només tu ets capaç de tirar-te una o dues hores copiant un conte, lletra a lletra, coma a coma, amb l'únic objectiu de venir a prendre'm el pèl. Per fotre'm, perquè a mi no m'ha fet gens ni mica de gràcia. Tens una ment retorçada. - No diguis ximpleries, jo no he copiat res. -Ah, no? Doncs llavors és que imaginaves que no me n’adonaria. Mala sort Praxi. Aquesta vegada no m’enganyes. Sóc ximple però no tant. I Borges és un dels meus escriptors favorits. -Però si jo ni tan sols he llegit a Borges! Una vegada ho vaig intentar i em va semblar pretensiós. Odio els escriptors pretensiosos. - Doncs per no agradar-te resulta que escrius ben igualet que ell. -I tornem-hi! Et repeteixo que no l’he copiat. - Va, marxem. Això ja s’ha acabat. - T'ho juro. - Mira, mira –vaig dir regirant els seus fulls bruscament.- La Plaça Constitució, el carrer Garay, la Biblioteca Juan Crisóstomo Lafinur... Quantes vegades has estat a Buenos Aires? Cap ni una. Ni tan sols has sortit de Sabadell tu. - I això què importa? He llegit llibres i buscat en Internet. Aquí tens a Jules Verne. Tu creus que es va recórrer tota Sibèria per escriure Michel Strogoff? - No comparis. A més la diferència és clara. Verne va escriure les seves novel·les, mentre que tu senzillament has copiat aquest relat. -Et repeteixo que jo no he copiat res!- va dir aixecant la veu. -Cony! Praxi! M'has clavat tantes boles que t'hauràs pensat que sóc un idiota irrecuperable! Véns a casa amb un dels millors relats de Borges, amb un dels relats més coneguts en la literatura universal, i a sobret pretens que m'empassi que acaba de sortir del teu caparró. Ets increïble. -Però què cony dius de literatura universal? Ets tu el que s'està quedant amb mi, oi? Vols venjar-te pel que em vaig inventar ja fa dies de la tia aquella? No m’interessava recordar l’al·lusió que acabava de fer. Havia passat feia ja moltes matinades, una en què, borratxo perdut, se'n va fotre a la cara fent-me sentir ridícul per estar perdudament enamorat d'una noieta més jove que no em feia ni cas. Vaig lluitar contra el maleït record i esbufegar amb desesperació i vaig intentar calmar-me. Era el Praxi, i ser el Praxi implicava el sentit d'humor complicat del Praxi, i la perseverança del Praxi, i el vigor interpretatiu del Praxi, i, per què no reconèixer-ho, el geni del Praxi. -Si el que pretenies era cabrejar-me, pots estar orgullós perquè ho has aconseguit. Quin tros de cabró estàs fet- vaig murmurar amb un deix de resignació.- D'acord, accepto les teves condicions. Què vols que hi faci? Ets com un gra al cul eternament irritat, però també ets un amic. Malgrat això, el Praxi va prendre aquesta sort de rendició com un insult imperdonable. -Mira, ja em tens tip amb tantes falòrnies!- va xisclar a la vegada que estampava un sorollós cop de puny a la taula. - Jo no he copiat a ningú! Em sents? Ha sortit tot d'aquí mateix- i s'assenyalava la templa dreta amb la punta de l'índex- i si no em creus et poden donar pel cul que a mi em tant se me’n fot! Estava interpretant? La seva cara reflectia una còlera inquietant. Aquesta broma se t'està escapant de les mans, Praxi. O és que t'has tornat boig? No serà que t'has tornat boig? Hauríeu d'haver-lo vist, totes les línies dels seus trets dures, tibants, desafiadors. M’imaginava que anava a reptar-me a un duel a mort per defensar el seu honor qüestionat, i ja el veia traient una espasa de sota la capa per enfilar-me com a una sargantana. - Espera un moment- li vaig dir aixecant-me molt a poc a poc i mirant d’aconseguir l'entonació més contemporitzadora que vaig trobar dins de la meva gola. Ara comprovaria si el Praxi havia perdut la raó, o si merament es tractava d'una de les seves actuacions macabres amb interpretació patètica, o si era jo qui havia perdut la xaveta, que això mai se sap. Vaig anar fins a un dels prestatges de la meva biblioteca i vaig agafar un petit volum d’una col·lecció de butxaca. Li vaig llegir la portada. -Alianza Editorial, S.A., Madrid, 1971. El Aleph y otros relatos. Jorge Luis Borges. Obre-ho per la primera plana i comença a comparar. El Praxi va obrir el llibre amb desgana i va començar a passar les pàgines recelosament. - Cau el teló. Fi de la broma. Cadascú a casa seva i tots tan contents, o almenys tu, que t'hauràs divertit de valent a costa meva, perquè a mi... Llavors vaig callar. A mesura que el Praxi passava les fulles, el seu color anava empal·lidint i el seu rostre desencaixant-se i tornant-se com idiota. La cara se li tornava d’un matis verd poma i un rosat fort, mentre que el coll es tornava blau francès i d’un groguenc estrany i un vermellós febril, que finalment es va consolidar en un lívid ombrívol. Davant dels seus ulls tenia el mateix que ell havia escrit, cada frase, cada paraula, cada lletra, cada espai en blanc. - No és possible, no és possible- murmurava un serrell de la seva veu angoixada. Per aquesta actitud massacrada vaig comprendre que el Praxi no havia vingut per ferr-me una broma. En aquesta ocasió no estava emprant els seus recursos d'art dramàtic. No. El que jo estava veient en la seva cara no era una posi interpretativa, sinó una angoixa bullent i pesada. Voltejava les pàgines ansiosament, com si pretengués trobar alguna alteració, una, només una enmig de tantes i tantes paraules. Devia existir alguna diferència. Un adverbi de més, o un adjectiu de menys, o una perífrasi, o un pleonasme, o encara que només es tractés d'una mera titlla mal col·locada. Un diferent espaiat entre paràgrafs li resultaria suficient. Alguna cosa. Alguna cosa. El que sigui. Després es va detenir a l'última pàgina del llibre i va començar a llegir i a rellegir la data de l'edició com si allí estigués amagat el truc d'aquell impossible. Pobre Praxi! - Jo no ho he copiat... de debò- ploriquejava.- Jo sé que no he copiat res. Et juro... et juro que mai abans havia llegit aquest relat. T'ho juro! La idea se'm va ocórrer ahir... a la nit... Em vaig ficar en el llit d'hora, com t’he dit, eren dos quarts de deu, però feia una calor insuportable... em vaig desvetllar... així que... així que... vaig decidir aixecar-me i em vaig posar a escriure. Em vaig posar a escriure amb ànsia... frenèticament. Semblava que fes molt que no ho feia... Tenia gana d'escriptura. Les paraules... les paraules se m'anaven formant en el cap com per art de màgia. Els dits sobre el teclat amb prou feines aconseguien seguir el pensament del pensament... T'ho juro per Déu. Jo no he copiat això... Has de creure'm. Has de creure'm! Els ulls del Praxi estaven coberts amb una gasa cristal·lina i vibrant. De tant en tant aquell tel suava una goteta que relliscava mansament fins a la vora de les pestanyes, i allí romania indecisa, acoquinada, sense atrevir-se a precipitar-se de boca a terra. -M'estàs espantant, Praxi. Mai t'havia vist així. En veritat creus que no has copiat aquest conte? Estàs convençut que ets tu, i no Borges, el seu autor? Estàs segur, Praxi? Això em fa por. No va dir res, seguia en aquell estat catalèptic on havia caigut en llegir el llibre. - No et preocupis- vaig intentar consolar-lo- Ha d'existir alguna explicació raonable per a tot aquest assumpte. Fins al més inversemblant té sempre una explicació raonable. -I quina és aquesta explicació? Que dues persones puguin concebre la mateixa història i l'escriguin exactament igual? Pot succeir això? És possible que a algú se li ocorri pensar i escriure el que ja està pensat i escrit? És això possible? Digues-me! No em menteixis! És possible? No, hi ha una explicació molt més simple... clar que n’hi ha, però no m'agrada gens, gens. M'estic... m'estic tornant boig. Com perd algú la raó d'un dia per a un altre? Si jo ahir... Cony! Però jo sé que no he copiat a aquest Borges. Jo ho sé, jo ho sé... I en aquell moment va començar a plorar, obertament, sense vergonya. Estrenyia els punys amb violència i ofegava entre les dents un udol deplorable. Vaig decidir que necessitava prendre alguna cosa més forta que un cafè i el vaig convèncer per que m’acompanyés al bar de la cantonada. Mentre caminàvem, pensava que diantre dir-li per asserenar-lo- Anem Praxi, ets un home, pensava dir. Els homes no ploren fins que no es veuen amb els budells a les mans... Quina estupidesa! Potser seria millor que no li digués res, perquè els homes sí ploren, i ploren per ximpleries, i si li deia que els homes no ploren sabria que li estava mentint i pensaria que li estava mentint perquè intentava consolar-lo en la seva bogeria. Doncs tranquil, Praxi, vaig decidir. Esplaia't. Això és. No et posis vermell. Els homes també ploren en aquests temps, fins i tot alguns presumeixen d'això amb un to confidencial. Heu vist que sensible sóc? No m'importa confessar-ho. I sense adonar-me’n, del seu seny vaig passar al meu... I em vaig imaginar estès sota l’escala d’aquell pis del carrer Garay de Buenos Aires mirant l’aleph cara a cara... Veient simultàniament la infinita infinitud de l’Univers, com la discreta aranya que teixia la seva xarxa en un passadís de la gran piràmide, com les aigües desbordades negaven els camps d’arròs de Bangla Desh, com sortia el Sol al Kalahari, com a l’espai es movien els viatgers de l’estació internacional, com la meva estimada feia l’amor frenéticament de bon mat í en braços d'un un altre... Vaig intentar foragitar la desgraciada imatge de la ment... Estàvem a la barra del bar i vam demanar dues cerveses. - Estàs treballant en algun relat nou ?- se'm va ocórrer preguntar-li de sobte. Va trigar uns instants a reaccionar davant una pregunta tan inesperada. Ni jo mateix sabia el motiu exacte pel qual li preguntava això. Havia estat tan concentrat en els meus sentiments que no imaginava que la meva ment pogués estar treballant alhora en una altra direcció. El Praxi es va assecar les llàgrimes amb el dors de la mà i es va sonar el nas sorollosament. - La veritat és que no, però tinc una idea interessant rondant-me el cap des de fa temps- va mussitar. - Explica-me-la. - Vull que sigui una novel·la curta- va continuar més animat.- Serà la història d'un jove viatjant de comerç que un matí, sense cap explicació, es desperta convertit en una bestiola repugnant, i a partir d'aquest moment... Aquestes paraules em van fer l’efecte d’un terratrèmol. Amb l’excusa d’encendre un cigarret, vaig sortir al carrer. I, un cop a fora, vaig arrencar a córrer cap a casa. No l’he tornat a veure més.

Twilight's Man