Apòcrif
I bufà. I bufà
Li agradava jugar, empastifar-se les mans de fang, com a totes les criatures. Duia un barret de palla que li havia fet el seu pare, conegut artesà del poble, perquè el sol potentíssim no li estavellés les idees. Ajagut damunt d’una pedra que ell imaginava el cim més alt del món, arribava a tocar amb les manetes la terra que el riu llepava. A un pam de l’aigua, aquell fang era un material de primera qualitat, a punt per ser transformat en qualsevol meravella. Un dia en féu ocells. Desenes d’ocells, tots amb els seus becs, amb les seves potetes, amb les seves ales. Quan els tingué fets, els mirà. Sempre li havia agradat la plàcida companyia dels ocells. Però un ocell que no vola, no és un ocell. Desenes d’ocells que no volen, no són ocells vius. I ell, la mirada inquieta a sota del barret del pare, tota la voluntat a la seva boca petita, agafà tant d’aire com va poder i bufà. I bufà. I bufà. Els ocells emprengueren el vol. Dalt del cel, fent cercles, els seus xisclets semblaven donar-li les gràcies.
Aquesta història, tan senzilla i tan bonica, només la trobareu explicada en un evangeli que ningú no es creu. I és una llàstima. Els homes que s’auto-anomenen savis han oblidat que no hi ha miracle més autèntic que el que surt de les mans i del barret d’una criatura.
Què hi farem...