De sal o de sucre
doncs vine amb mi
Sóc a l’espai. Sense nau. Sense vestit d’astronauta. Sense cap país poderós que m’hi hagi enviat. Sense permís de ningú. Sóc a l’espai perquè vull. Davant meu, un planeta ben blanc. Deu ser de sal o de sucre? O de nata? O de clara d’ou muntada a punt de neu? És d’un blanc tan blanc que gairebé que fereix la mirada. Ningú no se’l mira, tret de mi. Ningú no està pendent dels planetes que neixen, potser, a l’obrador d’una pastisseria. A la part baixa, hi té una ombra. Arquejada, és com una mena de somriure. Vés a saber si és la cullereta de la sucrera o la forquilla amb què una mà pacient ha anat batent la clara d’ou fins a fer-ne una bola esponjosa. Ara m’hi acostaré. Per què? Perquè vull. Em ve de gust apropar-m’hi fins a tocar-lo, aquest planeta, comprovar la seva consistència, empastifar-me les mans de sal. O de sucre. O de nata. O de clara d’ou convertida en flonja esfera. Vull passejar-me per l’ombra que veig des d’aquí. Vull caminar per una cullereta de sucrera. O per una forquilla. O per un somriure. Si el pastisser em veu, potser em renyarà. No... Els pastissers de planetes no renyen ningú. Potser em donarà la mà i m’acompanyarà en la visita. Potser em dirà veus?, aquí hi he fet una cova per desar-hi anissos. I jo li diré a mi també m’agradaria ser pastissera de planetes. I ell em contestarà sí?, doncs vine amb mi, ara n’estic preparant un de cabell d’àngel...
– Ja estem, per avui. T’asseguro que ets la pacient més pacient que em ve a veure.
No sap, la meva dentista, que sort en tinc del llum que em mira des del sostre de la seva consulta. Dels cinc que hi ha posats en renglera, el del mig.