Una cita a Samarcanda
la nit de la propera lluna plena.
Diu una antiga llegenda persa que, una vegada, un visir es va trobar cara a cara amb la mort en un mercat i li va semblar que li feia un gest amenaçador. Va anar al palau del sultà a demanar-li el cavall més ràpid per poder fugir i arribar aquella mateixa nit a Samarcanda per tal de que la mort no el trobés a casa seva. El sultà li va donar, però va fer cridar la mort al palau i li va retreure que espantés d’aquella manera el seu servidor. “No he volgut espantar-lo”, va dir la mort, “era un gest de sorpresa al veure’l aquí perquè tinc una cita amb ell aquesta nit a Samarcanda”.
Des de ben jove, quan la vaig sentir per primera vegada, aquesta història sempre m’ha fascinat. Per a alguns és una bella expressió de l’implacable que és el fat, de la impossibilitat de fugir-ne, de la crueltat malèvola de la mort... I, de fet, sempre s’ha volgut veure el relat com una prova de la inevitabilitat del destí, de la fatalitat indefugible que sempre ens empaita com a Èdip que, fugint de la seva maledicció, és com la troba... Però a mi sempre m’havia quedat el dubte de si el visir anava, sense saber-ho, a una cita que tant podia ser amb la mort com amb l’amor i m’agradava, moltes vegades, fantasiejar i pensar que la història també hauria pogut explicar-se com una cita d'amor: el visir, enamorat bojament d'una dona, demana al sultà el cavall més ràpid per acudir a la cita. El relat tindria els mateixos elements, tot i que seria més trivial. L'encant ve donat perquè la cita és amb la mort i es compleix més enllà dels seus participants. Va ser l'espant el que va portar al visir a Samarcanda, però també podria haver estat l'amor. L'encant de l'amor i el d'aquesta història, tal vegada prové que sempre es tracta d'una cita a Samarcanda i amb el destí. Potser és indiferent que sigui l'espant o l'amor, l'important és la cita, que és fatal i es dóna més enllà dels seus protagonistes, com en tot ritual... Si he de dir la veritat, fins ara mai no havia aprofundit massa en la qüestió... Però les coses han canviat i avui, tanmateix, necessitaria d'una manera imperiosa i amb la màxima urgència poder aclarir aquest dubte perquè... Jo també estic arribant a Samarcanda...
Per fer-me entendre –i mai havia necessitat amb tanta desesperació fer-me entendre- hauré, potser, de remuntar-me un temps en el passat, a fa gairebé un mes, durant la darrera lluna plena...
I
Mai no he parlat gaire dels miralls del Café noir. N’està ple. Només entrar-hi, a l’esquerra i abans de pujar els tres esglaons que hi ha davant la porta, una vistosa vitrina mostra una col·lecció de cocteleres amb el fons emmirallat. Mig metre més enllà, també a l’esquerra, un gran mirall de paret, vorejat de penjadors on deixar abrics i jaquetes, permet al visitant mirar-se de cos sencer... I encara més endavant, ara a la dreta, darrera de la barra, una immensa vitrina on s’arrengleren més de cinquanta marques de whisky i més de setanta de ginebra, entre d’altres desenes d’elixirs d’alta graduació etílica, permet al client besllumar el seu rostre al fons, entre ampolla i ampolla. No hem d’oblidar tampoc el vistós mirall a un extrem de la barra, amb el nom de l’establiment repujat en vidre, que només resulta visible des del fons del local...
Miralls, música de fons i copes. Un mobiliari còmode i sobri i una col·lecció de quadres i collages pintats per un posseït de delirium tremens. Un paradís del pessimisme, digne de Poe o Kafka... Tot un món crepuscular on perdre’s en grup o a soles, un aixopluc d’ànimes inquietes i solitàries, d’insomnes i noctàmbuls entre els que coexisteixen, més o menys pacíficament, liberals i menestrals, assidus i passavolants, pàries de la matinada, individus inquietants, soldats d’infortuni, desnonats del sentiment, il·lustres alcohòlics i insignes toxicòmans.. Com jo aquesta nit en què, un cop més, m’abraço a la barra de fusta noble i engoleixo a glops el tercer Glenfidich mentre la meva ment vagareja en mons incògnits, dispersa en pensaments secrets, madurant el meu desesperat projecte de fugida... Somio en el viatge que vull fer al centre d’Uzbekistan per deambular per la ciutat turquesa, la mítica Samarcanda, mentre deixo que la mirada se’m perdi entre les ampolles de la vitrina, sempre jugant a l’etern cuit amagar entre la meva cara i el mirall... I, de sobte, és allà, en la superfície brillant i polida del mirall, on la veig a ella per primera vegada. Somriu d’una manera especial, mig divertida i mig sarcàstica. I no hi ha dubte de que els seus ulls foscos miren, riallers i burletes, directament els meus. Sense abandonar el somriure, la veig inclinar el cap perquè el seu rostre em sigui més visible entre una ampolla de brandi i una altra de tequila.
-Mirada trista i peus cansats,-em diu en un murmuri- i la ment erràtica dins un infern blau d’amors vells i enterrats que, malgrat tot, volen continuar vius...
-No me’n queda cap de viu.-li dic mentre jo també inclino el meu cap perquè els meus llavis li quedin al descobert entre dues ampolles de rom- Els he mort tots... La meva vida sentimental és un desert.
-I la sexual, un cementiri- diu ella riallera.
Sento un cop de colze al costat, però no em giro.
-Ei! Que no sóc dins del mirall! Almenys, de moment, encara no! – torna a riure la desconeguda mentre em clava un altre cop de colze. I ara sí que em giro i la miro, cara a cara, per primer cop, sense el destorb de les ampolles.
No arriba als trenta. Alta i espigada. Cabells castanys rinxolats, galtes de nacre i llavis de maduixa... Pit generós que, tot i això, hi cabria a les mans d’un home honrat. Tot un regal pels sentits. Però n’he vist moltes com ella i ja no tinc ganes ni d’iniciar un procés de seducció ni tampoc de deixar-me seduir a canvi de qui sap què serà aquesta vegada.
-No t’enganyis.-diu ella- No sóc com les altres.
No crec que m’hagi llegit el pensament. A vegades una casualitat fa creure el que no és i no em deixaré enganyar. Però li demano una copa, això sí, més per cortesia que per una altra cosa, pensant que és l’únic que em traurà. De pas, jo també demano el quart whisky
-No saps qui sóc. –insisteix ara amb més fermesa- Quan em coneguis deixaràs de malfiar.
Té raó. No l’havia vist mai. No tinc ni idea de qui és ni com se diu, però tampoc no sé si vull saber-ho. I no puc menys que somriure’m interiorment pensant que, en un altre temps, una dona així m’hauria pogut treure la son i ara, malgrat la bellesa i l’explícita insinuació, no em desperta cap interès.
-Abans de continuar, permetem que em presenti. Sóc la Shalimar.-i fa una graciosa reverència mentre parla.
-No sembles àrab.
-No ho sóc. El meu nom és persa.
-Ah!, si?
-Sí, prové de l’antiga Samarcanda.
No sé quina cara poso, però ella sembla escoltar de nou els meus pensaments.
-Sí, home, la mítica ciutat turquesa, al bell mig de la ruta de la seda... Allà on penses anar d’aquí a poques setmanes.-i de nou el somriure sarcàstic- Em sap greu dir-t’ho, però te’n duràs una gran decepció.
M’ha deixat perplex, ho reconec. Amb mínimes paraules i en menys de cinc minuts ha aconseguit tot allò que no li pensava donar: la meva completa atenció.
-Ets un home sensible, culte i de bon gust. Quan, a les portes de la ciutat, et trobis amb els camins enfangats de taques de benzina i residus de petroli i sentis la pestilència en l’ambient se’t començarà a esfondrar el mite. I tu que has entrat a la gran piràmide i t’has assegut a les grades del Coliseu, tu que vas advertir en un moment que les runes de Cartago són falses... Percebràs de seguida que cap mausoleu, ni un temple, ni una sola cúpula tenen res a veure amb la ciutat original. Després de mil anys d’esplendor, destruïda i reconstruïda tantes vegades al llarg dels segles cada cop s’ha perdut un grau de l’essència original, fins la darrera que ha estat la més nefasta. No tots els conqueridors han tingut la grandesa d’Alexandre, l’únic que la va respectar. Ni la monumental plaça del Reguistan no és, avui, ni ombra del que va ser. Tornaràs decebut.
-Vaja, sembla que saps molt de mi. I de Samarcanda també. Com si fossis d’allà.
-Ja t’he dit que no em coneixes. En canvi jo sí que et conec. I sí, sóc d’allà. Però, com els altres hereus de Samarcanda, emparats en la màgia del gran poeta Omar Khayyam, fa segles, molts segles, que vam fugir a Undíbar.
-Undíbar? I on és això?
-És la ciutat del somnis i dels brindis que només existeix durant les nits de lluna plena. No has vist la lluna aquesta nit quan venies cap aquí?
Potser sí que l’he vist, no ho recordo. El que sí que em ve a la memòria es que aquest mes la lluna està a una distància mínima de la Terra per primer cop en disset anys i que el pleniluni, diuen els diaris, serà magnífic. Ciutat dels somnis i dels brindis, m’ha dit ella... Molt propi de l’Omar Khayyam! Encara recordo els Rubaiyat, els bells poemes dedicats al goig de l’amor i als plaers de la vida... Es deu viure bé a Undíbar, tot el dia de brindis en brindis.
-Vine amb mi, la nova Samarcanda no et decebrà.-em diu de sobte la Shalimar, traient-me de la meva espiral de pensaments.- Viurem per sempre gaudint de l’amor i dels sentits.
No és pot negar que l’oferta és temptadora, penso mentre demano el cinquè Glenfidich. I com és que aquesta noieta deliciosa apareix davant meu per fer-me-la i convidar-me a una eternitat de plaers sense fi?
-No volies fugir? Fa temps que m’he fixat en tu i sento els teus pensaments. Conec la teva solitud i sé com pots arribar a estimar A mi ningú no m’ha estimat mai com tu saps fer-ho i seré teva eternament si em vols. I et donaré plaers sense fi, i coneixeràs tota la gent dels teus somnis. Aquesta mateixa nit, si vols, et puc presentar Simbad.
-El mariner?
-Sí, és fals que en el seu setè viatge posés proa a Bagdad. El vam dur a Undíbar, on les seves aventures mai no tenen fi.
-Home, a Bagdad no hauria arribat mai. Es una ciutat lluny del mar. Ha ha ha... Hauria atracat abans a Cervera, em sembla.
No ha entès la brometa. Aquestes noies d’Undíbar es veu que no tenen gaire sentit de l’humor. Però ella segueix parlant i parlant amb meu melosa i els seus llavis s’acosten perillosament als meus mentre l’escalfor del seu cos, fregant-me el meu, em produeix un efecte superior al del whisky. Començo a creure en la resurrecció de la carn quan el bar tanca les portes. Sortim a la nit i anem a fer un toc al Saba, allà al costat, en la penombra del qual, embolcallats per la música, el contacte íntim esdevé natural i encisador. És una nit de sort perquè, una hora i mitja després, som convidats a una festa privada i el Café noir ens torna a obrir i tanca de nou quan ja som a dins amb un escollit grup de fures i talpons amb qui compartim copes, tabac i una rutilant safata de plata atapeïda de clenxes blanques.
-No et decideixes, oi? –pregunta la Shalimar- Potser t’ho vols pensar una mica això de venir amb mi. Mira, jo hauria de marxar abans que desaparegui la Lluna, però si vols em quedaré a l’únic lloc on puc romandre en el teu món entre els dos plenilunis. Així et podré esperar.
La miro inquisitivament sense entendre que vol dir.
-Em quedaré darrere dels miralls del Café noir durant vint-i-vuit dies si acceptes la meva cita la nit de la propera lluna plena. En aquest temps pots anar acomiadant-te de qui vulguis i dient adéu a la vida grisa i insípida que aquí t’espera.-de nou la mirada dolça i riallera abans d’aixecar el seu got mirant-me fixament els ulls- I tornarem un altre dia a Samarcanda, estimat meu, travessant mil deserts i països inhòspits; però mentrestant bevem, furtivament, i brindem a la salut del vell Omar Kayyam amb gots plens del vi prohibit. I fem-ho també a la salut dels profetes i els déus que van alimentar les vides de les generacions perdudes.
-Molt bé, Shalimar. Accepto. –dic amb un fil de veu- Tenim una cita d’aquí a un mes a Samarcanda, la nit de la propera lluna plena.
La segueixo mirant intensament i ara sóc jo qui la besa esbojarradament mentre els meus braços busquen el seu cos i les meves mans adquireixen vida pròpia. I pam a pam, plec a plec, viatjo a les muntanyes del seu mapa, i a les fondàries de l’ànima insondable mentre busco a les palpentes les històries secretes del seu viure. Se m'esmicola la nit en petits cristalls blancs i grisos que perfilen un miratge indefinit sobre el seu cos dur de llavis insubmisos. I és llavors quan, a cada alè, em murmura a cau d’orella:
-Abraça’m, besa’m amb passió, dóna’m el teu foc i beu-te amb fruïció la meva saba... De pressa, de pressa, amor meu... Abans que el Sol eclipsi la Lluna i dispersi les estrelles...
Quan marxem del Café noir ja és mig matí, tots plegats ens hem passat uns quants pobles avui... Tots anem tan torrats que ningú percep si falta algú per sortir... Potser és que no hi havia ningú més... Però, llavors, com és que abans de creuar la porta, quan miro al mirall del fons de la vitrina de les cocteleres hi veig voletejar un rostre conegut que em mira amb un somriure mig divertit i mig sarcàstic?
II
Existeix! Existia i jo no la coneixia! Els nostres camins s’han creuat, a la fi, quan ja pensava que no hi havia al món ningú com ella.
La Maria... Mitja edat, ulls grans i eixerits, amb la lluïssor de la joventut encara resplendent a les galtes, de somriure franc i càlid... La Maria, alta, de físic contundent, vital i alegre, orgullosa de la seva independència i vida interior, resolutiva, però dolça i amatent sempre a les necessitats del seu entorn familiar i social... De la gent que s’estima... La Maria, una dona de veritat que em puc mirar de igual a igual.
I, mireu per on, no la conec del Café noir. Me l’he trobat en un carrer estret enmig de la nit alta, quan la meva ment deambulava per un món incògnit de pensaments secrets... Quan recordava una espècie de somni que he tingut fa uns dies sobre una princesa persa que s’amaga darrere dels miralls i viu en una ciutat que només existeix les nits de lluna plena... Estava a les portes d’un pub, havia sortit a fumar-se un cigarret i jo havia fet el mateix a l’entrada del bar dels meus pecats quan es va acostar a demanar-me foc. Des que existeix la llei contra els fumadors que es fan més amistats al carrer que a la penombra dels pubs.
Em va captivar de seguida amb una conversa com no és sol trobar de matinada i, especialment, per la lluïssor dels seus ulls que, en aquella nit sense lluna, la meva vista cansada no encertava a endevinar-ne el color.
-Els tinc de color de catxumbo.-va dir ella tot rient.
No m’ho va semblar pas a mi que fossin de cap color indefinit. Més tard, a la llum del bar on vam fer la nostra primera copa, els vaig veure color mel de romaní. I va començar així una relació amistosa que, amb una perseverança per part meva a la què ja no estava acostumat, va anar perdurant al llarg dels dies i de les nits. Vam sortir a sopar, de passeig, al cinema... Vaig tornar a fer coses amb ella que feia molt, moltíssim temps, que no feia. Com sortir de dia, visitar museus i freqüentar restaurants de primera línia
Sempre amb el somriure a punt, tot li agrada, tot li està bé. Potser tot, no. No li acaba de plaure el seu nom, el troba massa curt i trivial. Li hauria agradat més tenir un nom compost. Com Maria Mercè, Maria Lluïsa, Maria Josep,... A mi m’encanta fer-la riure i li vaig esgarrapar un dels millors somriures quan la vaig batejar com la Maria dels Vestits. I és que ella, addicta dels texans i les camises per fora, des que la conec que em sorprèn cada dia amb un vestit nou... Entre nosaltres va anar creixent l’amistat i la confiança. Ens vàrem explicar les vides, vam acostar les nostres ànimes... I una nit la vaig portar al Café noir.
Recordo aquella nit, no fa pas massa, quan, només entrar a l’establiment, el meu ànim va decaure. Potser un voleteig que em va semblar percebre darrere dels miralls en va tenir la culpa. Ella ho va notar, n’estic segur, però no va dir res. Jo vaig tornar al Glenfidich habitual i ella, aquesta vegada, va poder demanar un raf sense haver d'explicar el que és, com li solia passar en altres establiments. A més, aquest cop, em vaig preocupar que la ginebra fos de la millor perquè notés la diferència. Quan el cambrer va agafar l’ampolla de la vitrina em va semblar veure uns ulls foscos que em miraven fixament des del mirall. Vaig sentir una esgarrifança que ella sí que va notar.
Què tens fred?-em va preguntar.
Ho vaig negar i li vaig dir, en to d’excusa, que sóc al·lèrgic als miralls i que, a vegades, em vénen ganes de trencar-los tots. Em va mirar sorpresa. La Maria, de tant en tant, resulta més interessant pel que es calla que pel que diu. A un bagatge cultural molt ampli, uneix unes dosis de sentit comú que esparvera. Però aquest cop no va callar.
-No has de trencar miralls, no ets un vampir tu.-va dir- Jo veig que t’hi reflexes.
No gosava explicar-li el que em bullia pel cap sobre una trobada, setmanes abans, amb una noia misteriosa que pot viure darrere dels miralls. Però ella continuava parlant.
-Saps? En la vida, sempre que et proposes una meta important a complir en el futur, t’acostumes, molt sovint, a trobar resistències per part d'altres persones, o, altres vegades, pots arribar a ferir a uns altres per pensar diferent, i, en el més lleu dels casos, contrariaràs altres parers. I has de saber que, per satisfer la teva meta, serà inevitable que vencis aquestes resistències, provoquis aquestes ferides, o contrariïs els parers diferents. Aquests, Josep-Lluís, són els miralls que hauràs de trencar, no els altres.
Tot un al·legat de sentit comú, no es pot negar
-Però en aquests casos, Maria,-li vaig respondre- també succeeix molt sovint que quan això passa, el temps, i només el temps pot restaurar les ferides que es provoquen. Sí que és cert que aquesta restauració, quan es dóna, significa un creixement per a totes les parts involucrades, perquè tots han comprès la seva part d'error i estan disposats a perdonar. Però es necessària molta grandesa per poder fer això. Quan no es dóna, que és la majoria de les vegades, només queda el ressentiment.
-Quan neix una planta, sempre mor la llavor.-va dir ella- Això és part de la nostra condició humana. Saps perdonar tu, amic meu?
-És clar que en sé!- vaig saltar jo.
-Doncs no oblidis mai això: Perdona ràpidament i besa lentament.
Si era una invitació o només una bella frase, no ho sé. Però a dins meu van saltar els ressorts i els nostres llavis es van trobar sense cap premeditació. Ella no va defugir la besada que, per uns segons, ens va absorbir per complet. Només un soroll de trencadissa de vidres ens va tornar al present. El cambrer es desfeia en excuses, dient que no sabia com havia passat però dues ampolles de la ginebra que ella prenia havien caigut de la vitrina. I jo, tot i estar ben sobri, quan vaig mirar en la direcció que indicava el noi, vaig veure nítidament i per una fracció de segon un rostre que em mirava amb odi i ràbia. Li havia d’explicar a la Maria això, encara que em prengués per boig. Ho vaig fer.
-Home, boig no.-va somriure ella- Però ben tocat si que anaves si et creus que això va succeir de debò.-va dir ella després d’escoltar la història de la Shalimar i la Samarcanda feta de rajos de lluna.- Ara bé,-va afegir- ets un bon escriptor perquè la història és preciosa i té el seu punt de misteri i la trama és inquietant.
No s’ho va creure llavors ni s’ho creu encara. Vam marxar del Café noir i mai més hi hem tornat. Només una vegada parlat del tema i, per ella, em va quedar clar que només ho he somiat.
-Els somnis són miratges.-em va dir- Res és realitat fins que no ho toca la teva pell. Però si li tanques les portes al teu somni, també has trencat el mirall en el qual aquest habita. A vegades també cal trencar aquest mirall per no confondre el somni amb la veritat. Perquè al mirall hi ha dos miratges: el que creiem que es reflecteix i el que realment es reflecteix.
-Però no ens agradaria a tots saber què veiem sense destruir la imatge que creiem que veiem?
-Segur que sí, però, noi, de vegades no es pot tenir tot.
Passen els dies i, a poc a poc, jo vaig oblidant les meves cabòries. La Maria i jo anem estrenyent la nostra relació. No escric, sóc feliç com ja no pensava ser-ho. I ella és bàlsam, companyia, passió i tendresa infinites... Fins que un dia que se m’encén de nou l’alarma. La Maria ha de marxar, només per uns dies i per una urgència familiar. Tornarà aviat, m’ho assegura, però em deixarà sol el pitjor dia del mes. L’última nit abans de marxar sopem, passegem, fem unes copes en llocs desconeguts. Ens abracem i ens diem paraules dolces...
I és, més tard, al seu pis, en el moment més íntim, quan els seus braços m’envolten el cos i jo ressegueixo el seu com un cec que llegeix els mots en el relleu, quan em fa fill de la passió més infinita i esdevinc el fruit d’obscenitats brutes i humides dins la nit més fosca i estremida, que no puc evitar un esgarrifós calfred quan, a cau d’orella, em mussita a cada alè: Abraça’m, besa’m amb passió, dóna’m el teu foc i beu-te amb fruïció la meva saba... De pressa, de pressa, amor meu... Abans que el Sol eclipsi la Lluna i dispersi les estrelles...
III
Des que va marxar la Maria he vist créixer la lluna, dia a dia. D’aquí a poques hores, aquesta mateixa nit, es produirà el pleniluni. Em sento inquiet. Il·lusions, febleses i miratges m'empenyen... M'alcen i m'ensorren... El full de la navalla em busca i la seva fredor em fa alçar la pell, fent-me sentir nu, indefens i estranyament càlid. Les olors em persegueixen, les seves respostes són increïbles, inhumanes, terrenes i lleials. Exploro dins l’aigua, vull ser alguna cosa més que jo...
No vull tornar al Café noir. Ni aquesta nit ni cap altra. No vull acudir a la cita amb la Shalimar. Però les meves passes, tossudes i alienes al meu desig, em duen inexorablement pel carrer empedrat entre les places del Gas i de Sant Roc. I m’adono que ni disposar del cavall més veloç del meu sultà em serviria per fugir del destí. Me’n podria anar a qualsevol lloc, però aquesta mateixa nit de lluna plena em trobaria encara que m’amagués en un lloc sense miralls. N’estic segur. Potser em vulgui escoltar, tal vegada atengui a raons i m’alliberi del meu compromís. Ella era l’amor i ara potser sigui la mort. Ja no vull anar a Samarcanda.
Arribo de nou al Café noir amb el cor contrit. Els meus amics ho noten, especialment l’Arbey que té més sensibilitat... Sóc com un espectre. Com la boira que respira una flor quotidiana, com un raig de vida que s’aferra i desvetlla contra el pes de la història i del destí... La nit ja no és el meu refugi i la boira que respira en la foscor, sempre nua de mi, no em fa imaginar res assequible.
A dins de l’establiment, amb el primer Glenfidich a les mans, sento que el meu espai esdevé de nou íntim, el dolor de les ombres torna a aixecar murs arreu i un paisatge transparent emergeix de tots els miralls, amb forma d’aigua i branques que el solquen aferrissadament.
Ja l’he vist. Somriu divertida i més sarcàstica que mai. M’espera...
M’observa... Em segueix. I crec que em persegueix… Com ho ha fet els darrers vint-i-vuit dies.
Sap molt bé, com jo, que només unes mínimes hores la separen del retorn al seu espai. Sap que molt aviat, amb la plenitud de la lluna, li tornarà a ser permès retornar al fràgil món dels meus espants.
Massa temps fugint. Massa temps amagat. Massa temps fingint.
Aviat serà el moment.
La torno a veure un altre cop, ara amb total nitidesa És allà, al meu davant, mirant-me atenta darrere del mirall, esperant el moment precís per plantar-se al meu costat.
I ara sé que no podré, que em serà impossible fer res per retenir-la a l’altra banda del cristall.