El poble de la pluja
I, camina que caminaràs
.JPG)
El rei es va treure la corona i la capa d’ermini. Ordenà que li portessin roba ben senzilla per poder semblar un home qualsevol i que, sobretot, ningú no el seguís. I eixí del palau tan transformat que fins i tot els guàrdies de la porta se n’estranyaren perquè no recordaven haver vist entrar un home com aquell. Però com que només havien de vigilar el palau de portes cap endins, no pas de portes cap enfora, no s’hi encaparraren gens.
Ja sabem que els reis no les fan, aquestes coses, però aquest que ara camina cap a un poblet remot del seu reialme és un rei de conte, i en els contes, com és ben sabut, pot passar de tot.
El cas és que el rei de què parlem volia desxifrar un misteri que cap dels seus ministres no havia sabut esbrinar, per més que havien donat ordres precises als seus vice-ministres, i aquests als seus secretaris, i els secretaris a les empreses concessionàries, però res a fer: el misteri continuava. I com més continuava, més creixia l’enuig del rei per no poder-ne saber el desllorigador.
Encara no hem explicat que el misteri que tan desquiciat tenia el rei era un enigma meteorològic: en tot el reialme feia dos anys que no plovia enlloc, tret d’un poblet remenut que rebia la benedicció de la pluja un cop cada setmana. I que ningú es pensi que es tractava d’un poble molt allunyat dels altres, aïllat entre muntanyes, un racó de món perdut vés a saber on, no, no: era un poble a peu pla, com tants d’altres n’hi havia al reialme, sense cap característica especial que justifiqués la preferència de la pluja per a ell.
Sabem molt bé que aquest fet que narrem és del tot impossible des del punt de vista de les lleis de la física, però ens permetem recordar que aquestes lleis tan conegudes i estudiades mai no han tingut res a veure amb els contes, sempre regits per unes altres lleis, especials i de lliure elecció.
Camina que caminaràs, després d’uns quants dies de viatge, el rei va arribar al poblet que ja tothom coneixia, per raons òbvies, com El Poble de la Pluja. Els seus habitants van rebre el rei sense saber que era el rei, és a dir amb una total indiferència. Va anar d’un pèl que el rei no s’enfurismés per aquesta manca de respecte, però de seguida recordà que sense corona i sense capa d’ermini és ben difícil que la gent senzilla reconegui l’autoritat reial. Al capdavall, era ell qui, per voluntat pròpia, s’havia tret les distincions externes de la sang blava que li corria per les venes; ara no podia, doncs, queixar-se dels resultats.
Un cop superada aquesta petita crisi d’identitat, el rei es va asseure a un banc de la placeta minúscula del poble, al costat d’un avi que hi prenia el sol. I allà es va iniciar una conversa que, més o menys, va anar així: Fa bon dia, avui. Sí senyor, molt bon dia. No plourà, doncs? No senyor, avui no. I com ho sabeu, que avui no plourà? Només cal mirar el cel, home de Déu, que hi veieu algun núvol, potser?
El rei se sentí ridícul perquè, certament, el cel era net com una patena, i preguntar per una possible pluja en un dia com aquell podia fer creure a qualsevol que el rei no hi tocava. Sort que ningú no sabia que el rei era el rei.
S’arriscà, doncs, a continuar la conversa: Oh, però m’han dit que en aquest poble cada setmana hi plou! Sí senyor, cada setmana. I hi ha núvols, quan plou?
El vellet mirà fit a fit el rei perquè no sabia que era el rei, és clar. Si ho hagués sabut, hauria pensat que el rei era ximple i llestos, no li hagués pas dit res, perquè vell com era, sabia de sobres que amb la reialesa no hi ha res a fer. Però com que no sabia que l’home que seia al seu costat era el rei, i és de bona persona alliçonar a qui no sap com van les coses, li contestà: Ja us asseguro jo, bon home, que si no hi hagués núvols de tant en tant, mai no hi plouria, aquí.
El rei, encara que se sentia en aquell moment l’enze més enze del món, recordant la missió investigadora que s’havia carregat a les espatlles, explicà: Mireu, jo vinc de lluny, i us puc dir que més enllà d’aquest poble, per molt que s’hi passegin els núvols, des de fa dos anys que no hi cau ni una gota d’aigua, i jo voldria saber, per pura curiositat, com és que aquí hi plou i allà no.
El vellet, amb cara de llàstima, contestà: Els qui sou d’allà, potser mai no parleu amb els núvols. Què voleu dir? Que aquí, quan veiem un núvol, li preguntem si vol ploure. Així de senzill? Sí senyor, així de senzill. I llavors què passa? Doncs que si el núvol ens diu que sí, que li agradaria ploure, tots ens posem a punt: els carrers, la placeta, el campanar de l’església, els arbres ben alts, les plantes més baixetes, els homes, les dones, la canalla, el bestiar, l’aviram, tots obrim la boca ben oberta i eixamplem els braços tan amples com els tenim, i rebem la pluja tal com s’ha de rebre... estimant-la.
El rei s’alçà del banc i donà les gràcies. Per un moment va pensar que es podia presentar davant d’aquell home com a rei, però de seguida se’n va desdir perquè se sentia esquifit, minúscul, davant d’aquell vellet que ara mateix el rei veia immens, al cap blanquinós una corona preciosa, les espatlles cobertes per una capa d’ermini com mai no n’heu vista cap, el banc de la plaça convertit en un tron.
I, camina que caminaràs, va tornar al seu palau. Només arribar, va haver de barallar-se amb els guàrdies de la porta, que no es creien que el rei fos el rei, on és la corona?, li preguntaven, perquè als palaus, els guàrdies sempre actuen de manera diferent de portes cap endins que de portes cap enfora. Un cop resolt el problema, el rei entrà, engegà al botavant un seu servidor que el volia cobrir amb la seva capa d’ermini i la seva corona, destituí tots els seus ministres i aprengué a parlar amb els núvols.
Nota de l’autora: En cas de no agradar-vos el final d’aquest conte, inventeu-vos-en un altre. Al capdavall, els contes només són contes.