Camí del pa
no fa pas tant de temps
Carrer amunt, enfilant el camí del pa, pensa en els temps passats, tan recents i tan remots ja, perduts en la nebulosa d'una història que se li escapa.
Abans –no fa pas tant de temps– pensar en el pa necessari per un cap de setmana era un acte de previsió. Ara, disposem de pa calent a qualsevol hora de qualsevol dia. Ja no ens cal pensar ni preveure res. Però els diumenges han deixat de ser dies en què no cal fer cap heroïcitat, ni tan sols moure's de casa. La modernitat i una falsa, molt falsa comoditat, ens han robat el sentit del dia dedicat al descans. I les molles del pa que mengem ja no són com les d'abans, d'una consistència feta de nit, treballada de nit, amorosida per mans noctures que creaven el pa mentre el món dormia. Les molles amb què ella jugava en temps remots, quan havia gairebé acabat de dinar i esperava amb candeletes el tortell de nata de tots els diumenges. Aquelles molles que, entre els seus ditets constants i menuts, es convertien en boles del món, en planetes, en llunes. Ella les deixava unes al costat de les altres, i les empenyia, i les feia xocar, i, algunes vegades, les esclafava contra les estovalles fins a deixar-les planes, ben planes. Planxades.
Ara, carrer amunt, enfilant el camí del pa, pensa que en temps passats, tan recents i tan remots, ella ja jugava a crear universos al seu gust i a esclafar-los sense compassió. Tal com fan els déus menors.