La petita mort

Matinada gris d’un dia trist


 
 

Matinada gris d’un dia trist, la propera serà una nit d’oblits.... És com si haguessis volgut fer honor al teu nom esvaint-te en la nit... Has desaparegut i no sé si és per sempre o et tornaré a retrobar d’aquí un temps, com ja ens va passar una vegada.... Ja m’havies avisat que aixeques el vol sense previ avís sempre que sents que t’enamores... I ara ho has fet just quan també jo, desprès de morir amb tu dins aquella, per a tu petita, però per a mi gran mort, començava a rumiar si podria tornar a pronunciar un altre cop les dues paraules secretes... Aquelles que ja fa tant de temps que no he dit... L’amor, em vas dir, és un sentiment que no et pots permetre, creus que no és compatible amb el teu estil de vida... I ara, enmig de la nit i sense tu, sento que per a mi les emocions d’avui només seran la pell morta de les que vaig viure ahir... Em voldria fer el propòsit de no pensar-hi més, però sé molt be que no me’n sortiré...
Com havíem quedat, anit vaig tornar a Madrid, però la teva suite al Villarosa, encara contractada al teu nom, estava buida. Pensant que tornaries tard, em vaig ficar al llit i em vaig adormir, cosa fàcil desprès de tres dies sense descansar ni dues hores.. El despertar, en plena matinada i a mans de dos tipus malcarats i pitjor educats va ser sobtat. Vaig dubtar fins i tot que fossin qui deien ser, ni les plaques que em van ensenyar em van convèncer... Però, més tard, entre les velles parets de la comissaria de Chamartin, ja no vaig dubtar més... Al següent capvespre, al final d’un dia gris i plujós, ja tornava a ser lliure i deambulava pels vells carrers del Madrid dels Austríacs, aquell que havíem recorregut junts només feia tres dies... Però les dotze hores amb aquells dos polis se m’havien fet dotze dies... I, mentre passejava, sentia com si les meves paraules fossin un bagatge desgastat per les voreres d’un Madrid afamat i ple de gent... Potser perquè ja he caminat molt per aquesta ciutat i, sense veure-la, ja recordo el sabor agredolç de les seves nits amb els ulls tancats i que em deixa tocar-la i sentir que, tot i estant sol, a ella sempre la tindré... Aquesta ciutat que tant em coneix des de la meva joventut, que sap que els meus ulls s’han posat tristos massa vegades, que sap que he comés molts errors i que encara desitjo cometre’n molts més... Fins que arribi el moment en què, quan la miri a la cara, ja no tingui records pels que plorar.
I sota del paraigua, sota del no res, buscava un motiu per a que la terra s’obrís sota els meus peus, que s’anaven cansant a poc a poc i que s’anaven quedant quiets i, a vegades, descalços... Perquè pensava intensament en tu i en el fet que, per primera vegada, havia trobat algú capaç d’eclipsar la reina dels meus somnis, aquella que m’havia desdenyat i que mai havia pogut oblidar... Què em quedava llavors? Les ganes de córrer, cridar, somiar que el meu cor un dia d’aquests, al final, exploti? I, malgrat tot el que m’havien dit de tu, jo seguia recordant-te, Leila... I recordant que el teu nom, com ja m’havia explicat el Said, és també la paraula amb que els àrabs anomenen la nit, igual que ell em va dir també que el seu propi nom significa feliç o afortunat...
Va ser durant aquells pocs dies, te’n recordes?, que vas aterrar al Café noir, rodejada d’aquella colla de magrebins i rifenys que jo coneixia tan be. Tots gairebé com el meu amic Karim, sense papers i dedicats a viure en el món de la nit, com en un perpetu ramadà, distribuint el maleït polsim blanc... Et vaig mirar intensament i sé que jo tampoc et vaig passar desapercebut... Però no vam creuar ni una paraula, potser perquè el teu mòbil no parava de sonar i tu sorties, cada cop, al carrer per parlar i perquè algun dels teus acompanyants t’oferia festes cares per aconseguir la teva atenció... Desprès vas desaparèixer de cop, juntament amb el teu seguici d’admiradors.. Només el Said i el Karim van continuar presents en el paisatge. I uns mesos desprès, en un viatge de feina a Madrid, et trobo a la barra de la cafeteria de l’hotel. Ens mirem i ens recordem l’un de l’altre... El teu mòbil segueix sonant cada dos per tres, igual que llavors... I tu respons sempre en àrab o alemany, dos dels set idiomes que coneixes i parles fluidament... Negoci d’importació i exportació, em dius, però al final decideixes desconnectar-lo, mentre em llances una mirada de complicitat.. Em convides a sopar en un lloc que, em dius, sempre has volgut anar. Un restaurant àrab on el pols se m’altera només entrar-hi en percebre l’aroma especiat de canyella i mirra...Passen de les dotze de la nit quan tornem a l’hotel i em convides a pujar a la teva suite, el teu permanent somriure, quasi juganer, és estímul suficient... No sé que hi trobaves en mi i t’ho volia preguntar al meu retorn, però no va ser possible.
A la cambra va ser com si el temps encongís només per nosaltres... Aquella nit de cel elèctric i vidres trencats jo no volia ser tendre, volia devorar-te i esmicolar-te en bocins, dir-te mentides només per embogir-te i destrossar els teus somnis fossin els que fossin, volar a ras del teu terra i sentir que recuperava el control de la vida i el poder sobre mi i sobre tu... Però aquella nit els millors trucs de màgia els van fer els teus llavis sobre el meu cos... I sense adonar-,me et vaig abraçar molt fort i vaig sentir el teu cos engarrotat i la cremor dels teus pits rogents sobre el meu mentre els teus braços se m’aferraven a l’esquena com una serp constrictora... I anant i venint sobre el teu cos, em vaig sentir a bord d’un tren sense destinació, d’un comboi amb horari de descarrilament, amb el cor bategant cada segon més de pressa... Segons... Segons que semblaven dècimes de segon, segons que semblaven durar tota la vida sobre la pell... L’esvaïment d’hores i hores d’impaciència, de mentides que es tornaven veritats, d’un estómac que es buidava i es desfeia per complet en el silenci, d’una solitud que per fi es moria i d’una il·lusió creixent a cada moment, moltes passes perdudes que s’oblidaven, massa cicatrius en una ànima suïcida que per fi s’esborraven, decepcions d’un cor trencat i sargit massa cops que es morien, un conte tan diferent dels meus que mai no havien tingut final feliç... Mig delirant, amb la mirada perduda, vaig somiar que alçaves el cap per murmurar-me unes paraules desconegudes i que desprès et quedaves quieta, massa quieta... Tant que em vaig despertar i em vaig espantar. “No t’amoïnis”, vas xiuxiuejar en un sospir al cap d’uns segons que se’m van fer eterns. “Només és una petita mort”.
Sempre havia estat un home obsessionat per aconseguir l’orgasme femení... Un orgasme tan profund que generaria un desgast espiritual desprès del qual, com em passa també a mi, ve un moment per a la melangia o una transcendència vital... No sabia si era això el que tots dos estàvem vivint. Però quan vaig recuperar l’esma, em vaig fer el propòsit d’esbrinar-ho en tantes ocasions com fos possible... L’alba del divendres ho suspendria tot, jo havia de tornar a casa on m’esperava un cap de setmana de feina.. Però et vaig prometre que dilluns tornaria. No podia saber que aquella abraçada de comiat per uns dies seria la darrera que et podria fer... Perquè després de fer-me viure aquella magnífica nit de dijous en un altre món, dilluns, amb la teva desaparició, em vas tornar a la pols amb mil records humits i ardents, blaus i vermells, el més perdurable del qual serà una fotografia que mai no faré pública... Només podia tornar i abandonar el Madrid primer màgic i desprès infernal... Tornar i procurar oblidar les paraules d’aquell que semblava el policia bo i que em va assegurar que ets la narcotraficant més buscada a tot Europa perquè controles el tràfic de cocaïna des de Tarifa fins el port d’Amsterdam... Vaig pensar parlar amb el Karim, ell es de confiança i potser podria aclarir-me aquesta calumnia, però tampoc no vaig tenir sort. El jove sembla estar desaparegut i algú em dir que, potser, ha tornat al seu país... I, ara, una matinada més, el teu record no em deixa dormir. I necessitaria com mai enviar-te aquesta carta per fer-t’ho saber si sabés on enviar-la.
I mentre foragito la son, se m’adorm un somni dins del cafè i m’extravio enmig d’un temps on mai tornaré... D’aquelles hores estirats tots dos de costat, quan tu eres la lluna i jo un perquè.... Intento fer-me enrere i, per còdols del record, busco sense sort virtuts perdudes: Aquelles ganes de lluitar que ja no tinc... I la intensa por per no veure’t mai més que em segueix compungint especialment aquesta nit.... Per què, malgrat el pas del temps, em fas tornar a recordar una altra dona, un xic més jove que tu i de la imperiosa necessitat que amb ella vaig tenir de formar part de la seva vida i de les seves petites morts, dels seus somnis i de la seves veritats..... I no puc evitar tornar a fer-me les preguntes que mai no he sabut contestar... Preguntes que li faig a la matinada i que tampoc no em respon... Leila saída, habibi. Allí on siguis, que dormis bé. T’oblidaré cada dia fins que em mori.