L'ànim
Que es renovi l'ànim
És important que es renovi l'ànim quan s'ha caminat molt i els peus se senten cansats de tants entrebancs. Quan s'han fet malbé els passos caminants i la pujada és una costa pesada que veiem interminable, encara que sigui petita.
Cal mirar cap amunt, cercar cotons sobre blaves a les muntanyes sota l'acer de l'ocell sense plomes. Ara, de sobte, s'atura el somni de l'aire per somiar paradisos d'arquitectures ingràvides a la vora de l'abisme. Fums, rememorant la pluja de les hores, que segueixen espantant el dolor de les cicatrius callades.
Hem de trobar el camí sense fi, cap a la cita eterna, adormida encara pels esparvers del plaer, en una sonata i fuga de sols que es moren en els dies on l'amor resisteix el suïcidi de l'abundància absent. Cal encertar capdavanters daurats sobre núvols errants i suïcidar el dolor dels desitjos extàtics.
L'ànim, és l'escalinata cap a la glòria de transsumptes heretges adormits en els sacrosants confins dels marbres freds que fan olor de mort. Aquí, on no concorren els cants celestials, on es perden les paràboles ermitanes d'oblit i salnitre, rovellats de urpes perenne.
L'ànim sucumbeix al límit de l'abisme, quan falta el coratge de transformar-lo en aurores boreals, en llums que ballin amb música interminable, quan la força i valor de l'esperit no té l'impuls de retrocedir i escapar dels llimbs que dormen i els ramats secrets es queden callats per tornar a alegria quan despertin.