La terra
Per Xile
La terra es seca, es parteix, s'enfureix. S'ha caigut del mapa per la força que castiga i s'esfuma la gruta blava, o perquè, tot i la ira del Pacífic, encara contínua robant màgies de les pedres perennes.
La terra frustrada s'ha convertit en pedres àpats pels segles i pels habitants que arrosseguen les seves visions: fred d'hivern palatí i cansament del légamo vell davant la mirada dreta i impotent d'un sol continent, d'un litoral, d'una porció prima de heretat que parpelleja davant les escombraries acumulades en les voreres que fan olor de pols vell i ranci.
Xile es vesteix de negre i purpurina estàtica, per arrencar algun auxili a les formigues del sol naixent, que s'arrosseguen i genuflex davant la història llegada d'Occident.
La terra batega de dalt a baix, es destrueix, corre com una quadriga desbocada i histèrica entre basíliques, palaus de pedra i fang, de cases destruïdes. Terratrèmols infames que arrosseguen impurs cap als ulls. Turons que es bifurquen entre les pedres i el fang a cops de pit i crucifix. Moviments tel · lúrics que mosseguen, que assassinen i es beuen la sang ... No no existeix res, perquè no queda res, només una convulsió de terra limítrof, només el gust de calç i fum fent mala olor, únicament l'esquerda com a prova que el furor natural increpa a les hores tan properes al final ia la mort.
La terra es queda muda, callada: dama adormida, després del seu aventures impertinent, pecaminosa i fugaç, furiosa. Terra en els llavis que persisteixen cantant misteris, lletanies que mussiten ramats secrets en albades de foc calcinants.