Clarejar
que m’agafa de la mà
He vist clarejar des d'aquí a dalt, mirant el camp i el pou d'una vella ruïna, al costat d'un pòrtic mil·lenari i oxidat. A la nit li va aparèixer l'insomni cansat i va voler veure a trenc d'alba la vida d'aquest costat del temps.
Les hores són somnàmbules quan s'intenta conciliar el descans, i la ment dóna voltes en idees infinites de tot el quotidià. He arribat, deixat el buit; aquí la solitud en les riberes acariciades i transeünts, el reflux de l'albor apareixent camp a baix, veig tot verd i anyil, preàmbul d'una primavera que és a punt d'acariciar aquest recinte camperol.
Clareja a poc a poc, les aquarel·les tornassolades busquen el seu espai, i els meus ulls cansats, inflamats de nous territoris, es meravellen de tots els racons, d'aquest silenci absort i espès que commou el meu ànim. Hi ha un petit buit que no parla en el sostre dels meus records, en la màscara de bronze i sofre de les rialles que vaig deixar a l'altre costat del mar, en les vores que acaronaven les meves tardes.
La nit es queda sense paraules, ha desaparegut el gris obscur després del vaticini vermell dels llençols humits d'amor i sexe. I la finestra oberta s'il·lumina del clar fosc de les Franqueses, amb un rotund inici rialler. He trencat amb tot el meu passat, i veig clarejar amb un astre gegant amb prou feines matisat, és el nou dia que resplendeix com un punt específic de somni, esperances robades al futur, un au xiula* al costat i la primavera comença a imprimir les seves bondats en els fardells secrets d'aquest matí que m’agafa de la mà.
*En català el mot castellà “chifla” pot dir-se també, guilla o bé piula*