El cor
és un petit rellotge
El cor és un petit rellotge que marca el temps del viscut, és la maquinària, el centre del presagi, mata dimonis amb les llums de l'alba, batega per les muntanyes de suor i gana, pels laberints de camins difícils, per la lluita i per la pau o per la rendició del suïcidi.
El cor té fils esdrúixols, va teixint ombres en les llums, i els seus tons vermellosos es tornen marrons que lentament s'apoderen dels blancs: de vegades és un petit, jugador, pallasso de paper que redimeix dolors amb les seves disfresses.
Cor de fum, de manca, de fiblons aguts que lacerin el somriure que es perd darrere d'un petó, antídots necessaris per fer callar els seus interrogants. Cor de goig, de passió, de grandesa que creu que el pecat existeix, i que l'infinit no és més que solament un temps, un espai on purgar alegries i tristeses.
Cor de sempre, d'ara, que teixeix sols per escalfar els cossos, fuig del que terroritza el seu timbal intern, que minva el seu batec vacil·lant i rítmic amb tota la seva biologia, ennuegada d'endevinalles de vida i mort; per al consum de les llàgrimes recurrents que vesteixen d'alegries els paradisos de les promeses futures.
Cor que reclama la sang de ferides velles només per rescabalar la seva tendresa, i enfortir la seva marcada resurrecció d'heroi i consumir la seva agonia, redimir les seves vulnerables facetes i reconstruir la seva estructura amb els fardells secrets de promeses properes de la pau, que l'amor regala embolicat en paper i cintes lluminoses per ofegar les promeses amb el pa de la nafra oberta.