L'univers
A Enrique Cruz-Calonge i Beatriz Russo
La immensitat avança amb ambigua varietat celeste en el cercle lluminós del cosmos. Creixen les mans que s'allarguen en l'infinit sobre els solcs estavellats, i es fa la llum després del badall de les ombres. Els unicorns neixen i les nits presagien il·lusions sense que es perdin les miríades.
Puc veure la lluna enfilada en transparències del buit. Els ulls reflecteixen el pudor de la sang. Les mans són sarments arrelats en el blau dormit de l'espai verge de les distàncies llunyanes. El cosmos es torna aire, oxigen sideral que em reclama, esferes vermelles de foc, esteles d'estels surfínies vermelles recelant contactes.
L'univers és carn i ímpetu, és selva i bosc, tapir i tigre, una llàgrima, un sospir quan ressonaven els clarins de la por, i la música ofega la nostàlgia: llavors s'obre el fang espès i els condemnats de l'oblit tornen a renéixer al sabor de la vida.
Es torna resplendor l'ombra, i cançó d'estiu els núvols carregats de pluja. Diluvien sols i llums dissolutes en les meves visions. Hi ha sons que s'escapen del forat negre, luxúries centellejants aparcant constel·lacions, esprement la recerca d'amagatalls i estels que esquincin el firmament com centelles innòcues i imprecises. L'univers gira centrífugament com una ruleta sense rastre, no deixa petjada, és ressò, un crit actiu que encalla en els Fardells secrets del perpetu…