La llar
La llar és centre i univers
És bo despertar en el coixí tou, buit, amb el cel polit i al meu costat aquest amor consentit i conscient. Les privadeses abracen els junys de llums matineres, de plans i projectes ratllant els perseveris, per continuar units, abraçats, clavats en aquest temple per a sempre.
La llar és centre i univers, és el punt i referència, l'hàbitat, la cúpula de descans, la llòbrega (malenconia o bé melangia). És poder caminar sobre l'asfalt mullat i mirar làmines fulgents quan el sol entra per les reixes dels núvols i les imanta.
Aquest futur escrit que il·lusionats creiem conjurar fent més vocacions.
La llar no és el vell portal de la casa pensant que, es miri com es miri, tot això no té pes. Tothom riu i accepta els focs que brillen en el cel, tan amens, mentre seguim fent de formigues. Potser, demà sigui diferent per tots aquells que esperen suspesos en el buit dolç d'una placenta, un profund abisme deslligat d'aquesta Europa que s'enfonsa lentament com l'esplendorosa Venècia. Gens més que unes petites pedres.
La llar és on un es troba a gust, és definitiu, és on la vida es torna foc i huracà, màgia i consol, on construïm el dia a dia sobre nuvolades o pètals i a on ens espera el matí i el sigil. És la terra i la llavor que sembres mentre els Fardells secrets et protegeixen.