Pluja
els humits Fardells secrets de la solitud.
Quanta pluja cau, el cel brau trastoca els rumors, les pólvores eloqüents. Aigua que corre, mulla, destrueix, inunda les ciutats i els ponts. Cel plorós, cúpula dolosa, crespada feridora i testarruda.
Pluja lenta, pacífica, contemplativa. Pluja que convida a recolzar la saba sobre columnes fermes, reals. Medita cada tranquil pensament en el seu recés, mediten, després de la finestra, cirerers, figueres, llorers..., rosers i arbres del paradís, i també mediten, humits, els bonics bancs de pedra i el cel en calma i els sembrats, i mediten les muntanyes recolzades en la llunyania, de color perdut. En un moment, que s'instaura sense temps, s'obren portes profundes, i l'interior ens parla de mons oblidats i possibles. Intueixo amb claredat l'excés pesat de totes les dispersions en la vida, camins innombrables que recorrem i que no aconseguim aportar-hi la pau que s'anhela.
Mentre fa plugim he volgut llegir, he volgut escriure, i he llegit i he escrit, com en somnis, embolicada en una llum silenciosa, però ho he deixat tot, per fi en el ritme i la fondària misteriosa de la tarda.
Immòbil, asseguda en la cadireta de fusta, instal·lada en el suprem luxe del silenci, contemplo la serenitat dels espais, ho sé és el cos de la pluja, viatjo amb la pluja, em transformo en nogueres solitàries després de les cortines de gotes i, en la vinyes, en sarments fermament units a la vinya. Hi ha tolls d'aigua clara en els camins que s'endinsen en les valls poblades de pinedes en els humits Fardells secrets de la solitud.