Sant Joan
La nostra nit màgica
Les llums a la ciutat s'han encès, semblen descalces, diminutes hores màgiques.
Aquesta nit és de fades i de nimfes platejades, de lluna lluenta i buidada. Cremen les fogueres dels desitjos, de les usances, de les pedres neixen llums i dels llavis desitjos i peticions.
Per ballar feliços en la nit de Sant Joan tan esperada.
Un lluent grill platejat vestit de nostàlgia , decora el mantell de la cúpula celeste, nit en què la llum es nega a anar-se’n a dormir perquè vol ballar-li al foc abans d'expirar el seu últim estel .
Cremen les fogueres en la sorra, la platja s'infla d'alegria ufana, Hi ha màscares i parracs, pell seca i vella que somriu a riallades al nou estiu. Es cremen somnis impossibles de viure, de tan bells què eren en somiar-los, trossos d'afectes què ja no existeixen , innocències i desenganys.
Aquí estic, demanant-li al nou solstici un amor infinit; un amor enamorat que no es converteixi a l'octubre en la pitjor esgarrapada , en el pessic que nia en el cor gelat.
Nit de Sant Joan, màgica, lúdica , tan de sempre, tan meva, tan universal i bruixota, que no s’acabi sense haver-me escoltat.
Nit de Sant Joan plena de festivitat, decora els camps, la ciutat il·luminada, el vell roure, nit estavellada de granit i tul, conservada en els Fardells secrets.